Futuribles


Ha estat un any, com a mínim, diferent. Estrany, dolorós i complicat, per a moltes persones. Per a tots, una parada obligada en el camí que ens ha fet reflexionar.

Aquests mesos hem vist canviar la societat, especialment la manera com ens relacionem i interactuem amb el que ens envolta. Els museus no han estat diferents. Han hagut d’adaptar-se a un món plenament digital. Un món que ja ho era, de digital, però amb la quarentena han hagut d’esforçar-se per poder portar-nos a casa les seves mostres, les seves xerrades i activitats. Ara no cal parlar de si s’ha acabat aconseguint, amb més o menys encert, o si ja feia temps que això hauria d’estar fet, o de si hi ha diners i capacitat i personal per fer-ho… Això seria un altre debat, que no encetarem aquí.

Al reobrir, a més, han hagut d’adaptar-se a una nova realitat on res no es podia tocar, on el perill del virus radicava en el tacte. Ho han fet com han pogut, per exemple amb més cartelleria, o deixant d’utilitzar els bancs de les sales.

El futur

Avui, però, no volíem parlar tampoc d’això, el que passa és que estan passant tantes coses que se’ns envan els pensaments d’un lloc a l’altre. Avui volíem parlar de dues exposicions. La darrera que hem visitat al 2020 i la primera del 2021. No podien ser més diferents: al desembre vam anar al CosmoCaixa de Barcelona, al gener a La Panera de Lleida. Ciència i art contemporani que, més sovint del que creiem, van de la mà.

UNIVERS. Nova expo permanent al CosmoCaixa BCN. Desembre 2020

Seguint amb la nova realitat que ens envolta, el CosmoCaixa ha hagut d’adaptar-se, com deiem, a aquest món intocable. Tots tenim al cap aquesta mena de museus de ciències, plens d’aparells on la gràcia és tocar-ho tot. La solució davant la Covid, doncs, l’han trobada anant un pas endavant i un pas enrera. Alhora. És a dir, algunes màquines tenen pantalles automàtiques que funcionen quan t’hi apropes, o tenen temporitzador. D’altres hi trobes un monitor que t’ajuda: tornar a parlar amb persones, entre tanta maquinària.

La censura

Per una altra banda vam anar al centre d’art La Panera de Lleida a veure Línies vermelles. La censura en la col·lecció de Taxto Benet, que es podia visitar fins el 10 de gener, però que si us heu quedat amb les ganes, que molts us n’heu quedat, ho sabem, aquí podeu consultar el catàleg online.

La mostra, repartida entre La Panera i el Museu de Lleida, i tal com diu el títol, parla d’obres controvertides que han estat censurades per motius religiosos, polítics, socials, etc., des dels anys setanta -de fet, la més antiga és un Picasso picantó de 1968, fins avui dia. És comissariada per Cèlia del Diego, directora de la Panera, i Benito Padilla director de Censored, col·lecció privada d’on s’han extret les obres.

Algunes són famossíssimes, com l’Always Franco d’Eugenio Merino, d’ARCO 2012, i que va ser denunciat per la Fundación Francisco Franco per intromisión ilegítima en el honor. D’altres són tan irreverents que costen de mirar. Encara tinc malsons amb el Shark (2005) de David Černý (Sadam Hussein en formol, resignificant el tauró en formol de Damien Hirst). Drama.

La col·lecció Censored, tal com diu el mateix propietari, Tatxo Benet, empresari i periodista: “neix de l’interès (…) per adquirir obres que després d’haver estat marcades per la censura i la repressió van quedar una mica maleïdes i condemnades a l’oblit. L’objectiu és crear un museu per exhibir totes aquestes peces, un espai on imperi la llibertat i la tolerància; sense renunciar a organitzar exposicions temporals arreu del món.”

De fet aquest article s’està escrivint el dia després de l’entrada massiva al Capitoli d’Estat Units, amb tot el rebombori mediàtic a sobre i la iconografia feixista que vam veure per la televisió i les xarxes, que semblava gairebé una d’aquestes performances.

Les obres de Línies vermelles són, també, el futur. Com al CosmoCaixa, trobem passos endavant i passos enrera, quan veiem les obres i pensem en tots els conflictes i portades de diaris que arriben, que ens fan veure que potser estem anant com els crancs -cap endarrera o de costat, però de cap manera cap endavant.

Una altra peça que ens va cridar molt l’atenció és La revolución (2014) de Fabián Cháirez. La coneixíem gràcies al webinar Museos: diversidad e inclusión. Una mirada LGBTIQ+, organitzada per l’ICOMOS el 22 de maig, on es posava de manifest les propostes queer i feministes que s’havien anat donant aquests anys als museus d’arreu. La ponència de Frederic Vacheron girava entorn de les intervencions, al 2019, a Mèxic, de la expo Emiliano: Zapata después de Zapata, on hi va haver forta polèmica per part de la masculinitat més coservadora de la societat mexicana. La revolución mostra un Zapata afeminat perquè volia reflectir altres models de masculinitat; el museu mexicà, però, no va retirar-la.

Totes les obres van acompanyades d’un plafó que explica la seva censura i el perquè de la mateixa. Un avís del que pot passar, del que passa en el dia a dia de les exposicions i, sobretot, de les ofenses i la llibertat d’expressió, sobretot quan aquestes es confonen o barregen. L’exposició et fa reflexionar al voltant de a què donem la validesa i a què no. Què és verídic i real, i quines coses són amenaces per a nosaltres. Està clar que hi ha coses que ens toquen de ben a prop i ens fereixen, però precissament per això les hauríem d’encarar. O no? 

Guiomar Sánchez Pallarès

Fotografies © Cultius Culturals

Altres articles de la Guiomar:

Altres articles de la secció Museus

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s