Faraó. Rei d’Egipte

Castellano

L’any 2020, sense cap mena de dubte, ha estat un any marcat per la Covid19. Des de març fins gairebé entrat el mes de juny vam viure en un stand by obligat. Parar, per mesos després tornar a arrencar. I amb aquesta aturada de vida, el món de la cultura va ser un dels més perjudicats, gairebé la majoria d’exposicions programades pels museus, galeries d’art, centres culturals, etc. van haver de tancar sense una data de reobertura concreta. Això és el que va passar amb l’exposició que us portem avui: Faraó. Rei d’Egipte, que podreu trobar al Caixa Fòrum de Tarragona.  Amb la pandèmia pel mig s’ha allargat la seva estada fins el dia 21 de febrer de 2021, per tant encara esteu a temps de veure-la. Això sí, seguint les mesures de seguretat i d’aforament de l’espai, heu de reservar prèviament. Servidora va tenir la sort de poder anar a veure l’exposició, el 9 de març del 2020, just abans que tanqués i recentment hi ha tornat.  Hem cregut convenient ara que queda un mes de vigència de l’exposició, fer un recorregut per les meravelles que en ella hi podreu veure.

Escultura contemporània

Castellano

Podríem dir que els monuments commemoratius existeixen des que existeixen els conflictes, més o menys. Exemples són les columnes o els arcs commemoratius romans: la Columna Trajana o l’Arc de Titus, o el de Berà a Tarragona.

Moviments de l’art

Castellano

Sabeu allò dels quadres que et segueixen amb la mirada? A Tarragona tenim la Medussa, un mosaic romà amb la cara d’aquest personatge, que et persegueix al passar amb els seus ulls tesselats. La Gioconda també ho fa; i tants d’altres, perquè era una d’aquestes tècniques amb les que els pintors dotaven de vida les seves poduccions. Podríem parlar, doncs, que des de fa molts sefles alguns han buscat una interacció entre espectador i escena.

Quan el Toulouse el trec a passejar

Castellano

Toulouse-Lautrec és garantia d’èxit, i l’exposició que trobareu al Caixa Fòrum de Barcelona fins el 20 de gener del 2019, no defrauda. Aquesta aconsegueix que l’espectador s’endinsi des del primer minut a l’univers d’un Montmartre que, amb la seva aparent decadència, va gaudir de l’èxit artístic més alternatiu de tota Europa, ja que allà anaren a parar joves artistes que buscaven inspiració en una vida amb laxes normes socials.

Museu dels escriptors. Dublín

Castellano

Hi ha vegades que els museòlegs, museògrafs, gestors culturals i gent de la cultura en general ens posem una mica massa puretes amb el tema de les exposicions i dels museus. De vegades no hi ha recursos, o personal qualificat, o senzillament els organitzadors estan “antiquats”. Al final, però, passats els anys, entrar en un museu falt de museografia o deixat a mode de gabinet de curiositats– tots nosaltres tenim en ment algun museu d’aquests, no cal dir noms- tot aglutinat en aparent desordre, o ple d’avorridíssims cartells plens de lletra minúscula, pot fer-nos somriure i transportar-nos a segles passats, on la moda era aquesta museografia finisecular a l’estil Quai Branly. Em seguiu?