Sobreteixint Miró


“El artista no tiene tiempo ni lugar de observarse a sí mismo mientras se halla en el estado apasionado de la creación. El artista no es capaz de observar su propia mentalidad mientras trabaja, como no es capaz de mirar por encima de su propio hombro mientras escribe (…) el artista sólo puede crear su mundo imaginario olvidándose del mundo real” El misterio de la creación artística. Stefan Zweig.

Stefan Zweig definia la creació artística com quelcom gairebé màgic (però tocant sempre de peus a terra. Com deia Picasso: la inspiració em troba treballant) de la qual mai arribarem a saber completament què s’hi buscava. Ni tan sols el propi artista que ha fet la peça; doncs quan crea, es troba en una espècie de moment d’èxtasi creatiu, gairebé hipnòtic, de manera que al “tornar a la realitat”, fins i tot el propi artista no sap al 100% com ho ha fet.

Parteixo d’aquesta premisa per definir el món simbòlic de Miró, tan lligat a la terra i al seu present, però alhora amb aquella espurna mitològica.

Joan Miró i la seva empremta tèxtil

Artista multidisciplinar, amb la vellesa tampoc deixà de treballar. Experimentava no solament en la concepció artística i simbòlica sinó també amb els materials, les tècniques i el seu ús en la nostra quotidianeitat. Fou en aquella època, als anys setanta que, de la mà dels Artigas creà la seva obra ceràmica i, més endavant, als volts del seu aniversari de 80 anys, conegué Josep Royo i començaren una revolucionària col·laboració textil.

Royo i Miró preparant el «cartró» del Tapís de Tarragona, foto: centremiro.com

Per a Miró era molt important la tasca creadora en quant a una feina que havia d’anar-se desenvolupant de manera discplinada i metòdica, “trabajo como un hortelano, mi taller es como un huerto” explica ell mateix.

Aquestes obres seves, que “no són símbols, són eines generadores de formes” com ens explica Alexandre Cirici Pellicer, faran que, tot i la primera impressió abstraitzant de les seves pintures, acabin transportant-nos a elements existents, reals, versemblants gairebé. Les seves obres potser primer poden semblar abstractes, però de seguida trobem aquestes “eines generadores de formes” que ens traslladen a un món tangible però alhora oníric, i sobretot real.

Aquests característics gestos, formes i colors configuren un còmput simbòlic dins del món mironià, que és el que farà que poguem reconèixer tota la seva obra en un sol segon.

El món del teixit fou el més tardà en el que s’involucraria Miró, i ho faria a una edat avançada, cap al 1970. Primer ho faria en solitari, sense cap ajut extern –en quant a col·laboració explícita, ja que les seves primeres obres tèxtils foren fetes per l’empresa francesa Manufacture nationale des Gobelins de París, (creada el 1662). El resultat d’aquestes, però, no li acabaven de fer el pes, ja que les veia senzillament com una versió en teixit de la seva obra pictòrica, en dues dimensions i completament plana, i aquest no era el resultat que cercava. És per això que buscant acabà per trobar-se amb Josep Royo. En aquella època ja era un conegut tapisser que havia realitzat alguna col·laboració amb diferents artistes, reinterpretant les obres d’aquests en versió tèxtil, al voltant del 1970. A més a més va  treballar per a la fàbrica Alfombras y tapices Aymat, S.A., creada al 1920 per Tomàs Aymat a Sant Cugat del Vallès, on justament Josep Grau-Garriga acabava de tornar de París amb una nova tècnica que revolucionaria el món del teixit català, amb l’ús de “cartrons” preparatoris i tot un sistema de seccions i colors que el modernitzarien i es crearia l’Escola Catalana del Tapís, amb força renom internacional. Es convertiria en un espai d’investigació i creació en l’àmbit de l’obra textil, on hi treballarien esporàdicament artistes com Pablo Picasso, Antoni Tàpies, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart o el mateix Joan Miró.

Tapís de Tarragona. Font: Museu d’Art Modern de Tarragona

La primera col·laboració que feren Miró i Royo sorgeix arran de l’accident que patí la filla de Miró, el cap d’any de 1966, on fou embestida per un tren al pas a nivell de Mont-roig del Camp. L’atengué el doctor Rafael Orozco, que no volgué cobrar per la feina, però Joan Miró li pagà  amb una obra que s’ubicaria a l’acabat d’inaugurar Hospital de la Creu Roja de Tarragona. Naixia el Tapís de Tarragona, del 1968. Donaria el punt de sortida a la tapisseria mironiana. Al 1970 fou exposat aquest primer tapís a la Sala Gaspar de Barcelona, després estigué al vestíbul de de l’Hospital de la Creu Roja de Tarragona uns 30 anys, fins que al 1992 l’hospital tancà i el tapís passà a mans municipals. Es recol·locà al 1993 al Museu d’Art Modern, que en aquell moment es trobava ubicat dins de la Casa Castellarnau, i al 2008 passà a l’emplaçament actual, que just acabava d’obrir les seves portes, reubicat en el que antigament era l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona, unint dues cases senyorials de la Part Alta.

Arran de la col·laboració sorgida entre Miró i Royo nasqué una tipologia d’obra de caràcter semi agresiu, fort, gairebé exressionista en quant a llenguatge visual, però amb una forta força poètica i simbòlica, eren els sobreteixims, bateig que els donà el crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. Eren sobretot obres tridimensionals, plenes de volumns i relleus, nusos de llana, colors vius i fins i tot elements externs enganxats. Els primers sobreteixims es feren als soterranis de la Sala Gaspar de Barcelona, on després serien exposats.

Miró, Royo i sobreteixim. Foto: centremiro.com

Josep Royo realitzà el Tapís de Tarragona II a l’Escola d’Art de Tarragona, que en aquella època es trobava on actualment està el Museu d’Art Modern de Tarragona, i a partir del 1972 començà a impartir classes de tapís a la ciutat. Per a les pràctiques dels alumnes es buscava un espai gran on poder realitzar obres d’aquest caràcter; fou així que trobaren La Farinera, una antiga fàbrica de farines de la zona portuària de Tarragona. El descobriment de la Farinera, de fet, anà lligat a un encàrreg que el galerista Aimé Maeght féu a Josep Royo, demanant-li una certa manufactura de tapissos. És a partir d’aquí que troben l’emplaçament perfecte, en quant a posicionament i grandària per a la tasca tapissera.

A La Farinera s’hi feren una gran quanitat d’obres experimentals, com ara les ‘teles cremades’ que feren Miró i Royo. Usaven el foc com a element màgic i regenerador. En d’altres enganxaven elements, a mode d’assemblage, (com també feien Duchamp i Picasso, i més endavant Kosuth o Rauschemberg). Hi enganxaven elements amb els que precissament estaven treballant per a la confecció de les peces, com ara tissores o galledes, creant una espècie de metapintura o més aviat metatapís on els elements que hi han intervingut per a la creació també hi són presents de manera física. La Farinera va estar 11 anys en funcionament, fins al 1983, allà Royo també féu tapissos propis, no només col·laboracions amb altres artistes, i ho feia sobretot a partir de tela d’arpillera.

Els tapissos acostumaven a ser d’una grandària considerable, i costosos en quant a temps i esforços; el Gran tapís, per exemple, actualment destruït a causa de l’atemptat a les torres bessones de Nova York, al 2001, i que es trobava al hall del World Trade Centre, va trigar deu mesos a realitzar-se completament. De fet era tan gran que van haver de tirar algunes parets i treure’l per la finestra de la Farinera, ja que era de 6x11m. En ell hi van treballar cinc persones entre 7 i 8 hores diàries durant més d’un any.

En destaca, també, el Sobreteixim dels vuit paraigües, que es troba a la Fundació Miró de Barcelona, del 1972, un dels més grans amb una mida de 312 x 593 cm, i fet amb teles de colors, arpillera, i elements d’ús quotidià enganxats, com els guants o els paraigües, elements simbòlics creant aquest univers mironià.

Sobreteixim dels vuit paraigües, 1973. Font: Web Fundació Miró Barcelona

Els grans tapissos que coneixem són el del National Gallery of art de Washington, Fundació Miró de Barcelona, Fondation Marguerite et Aimé, el de Maeght (Sant Pau de Vença), i Fundació La Caixa. En total, del 1970 al 1980 faria 7 grans tapissos murals i 32 tapissos de petit format.

Durant aquests anys coincidiren diversos projectes que l’artista realitzaria paral·lelament: esdeveniments centrats en el seu vuitantè aniversari, les obres urbanes fetes amb ceràmica, amb Josep Llorens i Artigas, com el Pla de l’Ós i el mural de l’aeroport, o l’exposició al Grand Palais de París al 1974, amb els seus primers sobreteixims i algunes de les darreres investigacions fetes amb escultura, entre d’altres. El que és clar és que es tractava d’una ment oberta, jove i plena d’energia per tirar endavant tants projectes a la vegada i que, amb la seva creació, obriren camí per a la creació multidisciplinària d’altres artistes que vindrien després.


Foto portada: Tapís de Tarragona. Font: Museu d’Art Modern de Tarragona https://www.dipta.cat/mamt

Una mica de bibliografia

CIRICI PELLICER, A., Miró llegit. Una aproximació estructural a l‟obra de Joan Miró, Ed. 62, Barcelona 1971

RICO, P., Joan Miró. Territorios creativos, Editat per Fundació Joan Miró i Pilar Juncosa, Centro Atlántico Moderno, Las Palmas de Gran Canaria, 1996

ROM, M. «Textos mironians» web Centre Miró: http://www.centremiro.com

ROSSELLÓ, J.M., Miró-Royo: La Farinera de Tarragona, el teler del món, Diputació de Tarragona, Viena Edicions, Tarragona 2008.

Guiomar Sánchez Pallarès

Altres articles de la Guiomar:

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s