Fa uns dies vam anar cap al nord -el nostre nord, a Vic, per visitar l’exposició temporal del Museu Episcopal de Vic, Nord&Sud. Art medieval de Nourega i Catalunya 1100- 1350, que parla d’un altre nord, el d’Europa, i de com s’han conservat una gran quantitat d’obres medievals en aquests dos indrets aïllats: el nord i el sud del continent. Ho vam fer a través d’una trobada de bloggers culturals, a càrrec de l’ària de turisme d’Osona. Som-hi!
La idea d’aquesta exposició neix al Museum Catharijneconvent d’Utrech, als Països Baixos. La tesi principal era que en la majoria de països del centre d’Europa no queden béns mobles medievals, degut a diversos factors, com ara les guerres o els efectes mediambientals, i decideixen crear una exposició per mostrar com devien ser aquestes peces, a través de vestigis que sí s’han conservat en altres espais que, tot i allunyats, compartien la mateixa càrrega simbòlica i estilística. Ho fan amb peces dels dos extrems del cristianisme europeu: des de Nourega, del Universitetsmuseet de Bergen, fins a la part del que seria la Corona d’Aragó, amb peces de la col·lecció del Museu Episcopal de Vic. D’aquesta manera han volgut establir un diàleg entre els dos extrems més allunyats d’una mateixa comunitat religiosa i amb la que, a més, veurem que les seves similituds estilístiques i iconogràfiques són impressionants. L’estil, les tècniques, l’art, la cultura i la tradició es movien lliurement pel quilometratge d’Europa.
La mostra, deiem, neix a Utrech però viatja fins al Museu Episcopal de Vic, on hi donen un petit canvi de sentit, doncs aquí sí que tenim elements mòbles medievals, i dels més antics: frontals d’altar, escultures i retaules, entre d’altres, que s’han conservat al llarg del temps i que ens permeten fer-nos una idea de com eren les esglésies, i les misses, d’aquell període històric en tots els racons de l’occident cristià.
D’aquesta manera es pretén comparar ambdós contextos culturals amb la voluntat de mostrar què hi tenim de medieval al MEV (Museu Episcopal de Vic), i fer-lo un referent per a l’art medieval a Catalunya.
Hi trobem peces del XII fins als XIV. Exemples d’art romànic i de transició cap al gòtic, anomenat italogòtic o estil 1200. Les més antigues són les de casa nostra, principalment perqu`e Noruega va ser de les darreres regions en cristianitzar-se.
A la mostra s’inclouen diferents exemples de com són d’iguals la iconografia, l’estil i de vegades, fins i tot la tècnica. Això és degut, principalment, a les relacions comercials que hi havia, i a estar dins d’un context social i religiós unificat. L’estandarització de la litúrgia -la missa en llatí, i els diferents punts en comú, per la seva banda, unificava les maneres i els pensaments i, així, l’art.
Ens va agradar molt l’expressió que va fer servir la Judit Verdaguer, conservadora del museu i co-comissària de l’exposició, de que no es tractava de crear una connexió misteriosa entre els dos espais, sinó de mostrar l’evolució estilística d’un teixit cultural unificat, però del que malauradament només en queden algunes restes als dos extrems europeu “com les restes d’un naufragi.”
“Aïlllats pels pirineus al sud i pels fiords al nord, només s’han salvat dels estralls del temps a la perifèria d’Europa”
La importància de troballes com aquesta és sobretot la de poder estudiar com devia ser la vida i l’art en aquella època, en ciutats d’Europa en les que no s’ha conservat aquest material, o n’hi ha ben poc.
Els motius principals pels quals només trobem representacions de béns mobles d’aquella època en aquestes dues regions són, principalment:
- Incendis i terratrèmols, i altres efectes ambientals, com inundacions, que van anar passant al llarg dels segles, i que potser en aquestes zones no va afectar tant.
- Falta de recursos econòmics a la regió pirinenca i escandinava, ja que eren pobles petits de ramaderia en el primer cas, i perquè patiren la pesta del 1348, i una gran baixada dels recursos econòmics a l’annexionar-se a Dinamarca, en el segon.
- Degut a les guerres religioses, ja que el protestantisme era iconoclasta i no veneraven les imatges, i per tant en destruiren moltes.
- Barroquització, que va fer que, amb la Contrarreforma -per contrarrestar aquest luteranisme i protestantisme iconoclasta, es fessin moltes obres d’estil barroc abigarrat al gust de l’època. De manera que desaparegueren moltes de les obres del romànic i gòtic, o foren sepultades per retaules barrocs, com va passar, per posar un exemple, als Àngels Músics de la Catedral de València, que eren un conjunt pictòric renaixentista que es trobava amagat darrere d’una altra ornamentació barroca que hi posaren a sobre.
- Terreny dificultós per accedir-hi, tant als pirineus com als fiords, de manera que es trobaven més aïllats.
- El Luteranisme a Nourega va ser més suau i, per tant, no es destruïren tantes peces. A la Corona d’Aragó eren catòlics, de manera que aquest problema no els va arribar.
- Al segle XIX van néixer, en ambdues regions, museus amb voluntat de salvaguardar el patrimoni eclesiàstic d’aquests petits pobles.
Resumint, que eren zones aïllades i pobres, de manera que tampoc podien renovar les seves esglésies i, a més, van salvaguardar-se del temps, primer, i a través de la cura dels museus, més endavant. Sobre això últim podríem parlar llargament, ja que sovint no té bona premsa que moltes de les obres fossin traslladades de les esglésies als museus, però de vegades era l’única manera de conservar-les. Tenim l’exemple del Pla d’Emergència del Romànic Català, que podeu llegir en aquest article que vam escriure per a la revista Ab Origine fa un temps.
Així, allò que es conserva ens ajuda a recuperar allò que ja no està.
Nord&Sud. Art medieval de Nourega i Catalunya 1100- 1350, Museu Episcopal de Vic, oberta fins al 15 de setembre.
Bonus: Aquell mateix dia vam continuar l’excursió al monestir de Sant Pere de Casserres, enclau benedictí pertanyent als ensenyaments de Cluny que, segons la tradició, es troba en un enclau allunyat i tranquil, a la vora del pantà de Sau, tot i que abans de formar-se el pantà no estava tan aïllat. Actualment hi trobem l’eslgésia, el claustre i algunes dependències monacals, amb museografia i explicacions de la vida quotidiana en aquella època.
A través del Museu Episcopal volen donar cabuda a altres monuments de la regió, crear vincles entre els diferents espais per tal de fer rutes que ens portin per les esglésies, abadies i patrimoni artístic i natural d’Osona.
Realment val molt la pena fer-hi una escapada, i més en aquests temps d’incertesa post-covid, en els que cal posar en valor el patrimoni patri.
Altres articles de la Guiomar
- Nàpols: Sant Gennaro i el Rione Sanità
- Sobreteixint Miró
- La línia de l’art efímer
- Una festa de claustres
Cultius Culturals 