L’espiritualitat en Oteiza. Allò místic i religiós de la seva obra.
Ja fa molts anys que estem enamorats d’Oteiza. De fet, al 2013, quan el Cultius tot just despegava, ens vam aixecar del llit un 21 d’octubre, i vam veure que era l’aniversari de Jorge Oteiza. Aquell mateix dia vam voler fer un article sobre ell; una mica de pressa, una mica sense saber ben bé què dir; però ja era un primer contacte.
La segona vegada que vam parlar d’ell va ser al 2016, quan vam anar a la expo que en feia La Pedrera de BCN, i que a més tot just acabàvem de tornar d’un viatge a Navarra, on vam poder anar al Museo Oteiza. Aquest, a més, ha estat durant molts anys un dels articles més llegits del blog. No hi ha per menys!
Ara volem fer un tercer article: més madur, parlant de coses concretes, de la seva espiritualitat, d’aquella mena de religió que el propi artista es va formar, del hombre contemporáneo, del artista nuevo, i les seves estatuas-energía. Comencem?
Per Jorge Oteiza tot és evolució. Ell deia que era escultor fins al dia que deixés de ser-ho, el dia que fes l’escultura òptima, que hagués arribat al final de la seva recerca formal i ideológica; i ho va aconseguir. I va passar a una altra cosa! A la recerca lingüística, en el seu cas. Per ell, doncs, l’art és l’exploració i experimentació d’unes teories que, un cop assolides i reafirmades, s’han d’abandonar per seguir amb un altre tema. Ja imagineu el que n’opinava, dels artistes que es passen dècades fent el mateix, perquè ven…
El seu camí cap a l’abstracció passà per diverses fases, des d’una etapa més expressionista, passant per l’acció de buidar –físicament- i plenar –metafísica- les seves obres, fins al que serien les caixes metafísiques, on som nosaltres els que finalitzem l’obra, omplint-la de la nostra mirada.
Una de les obres més significatives de la seva etapa expressionista la trobem en les figures del santuari d’Arantzazu, a Oñate, Guipúscoa. Amb els Apòstols i El Misterio (una Pietat) veiem l’Oteiza més monumental. Arantzazu és un santuari franciscà que es troba enmig d’un parc natural, amb un edifici del segle XX, reconstruït després d‘un incendi, pels arquitectes Sáenz de Oiza i Luis Laorga. És de formigó i pedra calcària, amb carreus punxeguts que semblen espines –per la zona on es troben, plena d’esbarzers. Arantzazu, de fet, vol dir entre espinos. Era l’espai ideal per a que Oteiza experimentés amb la seva atípica espiritualitat.
Els Apòstols són 14 figures misterioses en les que no hi trobem cap representació iconogràfica tradicional. És un apostolat anònim perquè tothom el que arriba aquí forma part d’aquesta comunitat cristiana i, per tant, apòstol. Fins i tot, des de dalt de l’escalinata, els veus en la teva mateixa alçada i tamany, creant aquest diàleg i similitud. En aquesta època ja comença a buidar les seves figures: n’elimina la matèria, en aquest cas, els òrgans interns. Sense el budellam és l’ànima la que puja al cel, la nostra pròpia buidor ens eleva.
Per parlar de l’abstracció hem volgut anar de la mà de Juan-Eduardo Cirlot a El espíritu abstracto (1970), on exposa que allò abstracte de la pintura i escultura prehistòrica no era, potser, que no sabien pintar o no tenien una perícia a copiar del real, sinó que havien evolucionat fins arribar a allò abstracte, és a dir: durant el Paleolític l’art és més realista/naturalista (pensem tots en Altamira, els llevantins, etc.) i a mesura que es va avançant cap al Neolític l’abstracció va apareixent, fins arribar a l’Edat del Bronze, on culmina en un misticisme espiritual, amb una forta geometrització dels elements. En les seves paraules: “la eclosión de figuras esquemáticas y de abstracciones de finales del neolítico implica un movimiento espiritual hondamente arraigado, que integraba el conocimiento y valoración de los símbolos.” Així era com, al seu torn, Oteiza veia la seva producció: una evolució cap a l’abstracció, cap a allò espiritual i místic inherent en l’art.
Al Gòtic, per exemple, Cirlot torna a parlar de l’abstracció com a dinamismo ascensional, amb forta càrrega simbòlica, essent allò abstracte quelcom espiritual i ascensional. Les Caixes Metafísiques d’Oteiza, doncs, són buides per dins però, de fet, plenes d’energia, plenes d’aquest element místic i ascensional. Són estatuas-energía. L’obra d’Oteiza s’enmiralla molt en les obres prehistòriques i medievals, en l’abstracció i simbolisme inherent en elles.
Això connecta molt amb la concepció de la religió que tenia Oteiza, i en concret amb l’espiritualitat Cristiana. Agafa la idea de la salvació, però ell la busca ja en aquesta vida, per viure lliures i sense l’angoxa de la solitud i la mort, que és al final la recerca ideològica que l’esperona a crear tota la vida. Per ell, que era religiós a la seva manera, no li semblava que xoqués el seu pensament amb el cristianisme, doncs podies salvar-te de les dues maneres: esperant al final de la vida, amb Crist, o ja en aquesta, a través de l’art. Ell no estava disposat a esperar.
Aquestes estatues-energia no expressen res, tenen dins el buit i són el buit, i és l’espectador qui les ha de plenar d’ell mateix. Provoquen una interna soledad, ingravidez espiritual, que fa que ens apropem a aquest moment místic de plenitud que ens salvarà en vida, ens farà posseidors de aquest element auto-salvador.
Podem resumir l’evolució d’Oteiza en: abstracció – buidor – elevació
Aquesta evolució artística també la pretenia en la societat i en les persones, en una mena d’autoreafirmació i autosalvació. Guiats pels nous artistes, havíem d’arriba fins al hombre contemporáneo, aquell que ja no tenia por del demà, de la mort i, més intensament, de la solitud de la vida. Oteiza, al final, ens estava mostrant una filosofia per fer front al buit existencial de l’existència.
Guiomar Sánchez Pallarès
Bibliografia:
CIRLOT, E. El espíritu abstracto, desde la prehistoria a la edad media, Labor, Barcelona, 1970.
ORTIZ-ECHAGÜE, J. “Yuri Gagarin, taxista espacial” a Yuri Gagarin y el Conde de Orgaz. Mística y estética de la era espacial, Fund. Museo Jorge Oteiza, Alzuza, 2014.
VV.AA. OTEIZA. La desocupació de l’espai, catàleg de l’exposició, Fund. Catalunya La Pedrera, Barcelona, 2016.
Altres articles de la Guiomar:
Cultius Culturals 