L’origen de la SIDA: l’última gran pandèmia del segle XX


La SIDA (Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida) és la malaltia resultant de la infecció avançada pel virus VIH (Virus de la Immunodeficiència Humana). El VIH es caracteritza per atacar i destruir una part important del sistema immunitari (les anomenades “defenses”): Els limfòcits CD4, que són els directors d’orquestra de la resposta del cos contra els gèrmens. Sense aquests directors, el cos queda exposat a multitud d’infeccions que en condicions normals seríem capaços de controlar i no ens farien cap mal.

En un primer moment, l’infectat pel virus manifesta una sèrie de símptomes inicials. Posteriorment, les defenses aconsegueixen un control parcial de la infecció, i aquesta passa a ser mínimament expressiva durant un temps, que sol ser al voltant de 8 o 10 anys però que pot variar en cada individu. Finalment, si la infecció segueix sense ser tractada, els limfòcits CD4 disminueixen fins a un nombre crític, punt on la persona infectada passa a tenir la SIDA pròpiament dita i les ja mencionades infeccions oportunistes més greus comencen a fer estralls en el malalt fins a provocar-li la mort. Afortunadament, des de finals dels anys 90 el curs d’aquesta malaltia devastadora s’ha aconseguit modificar, gràcies al tractament conegut com a TARGA (Teràpia Antirretroviral de Gran Activitat), una combinació de fàrmacs que permet que l’individu es mantingui infectat pel virus, però sense arribar a desenvolupar la SIDA i permetent que es tracti d’una infecció crònica en lloc de mortal, sempre i quan la persona segueixi el tractament correctament i el virus no s’hi faci resistent.

Pacient afectat de Sarcoma de Kaposi. Font: dermatoweb.net
Pacient afectat de Sarcoma de Kaposi. Font: dermatoweb.net

Però als anys 80 del segle passat aquest objectiu semblava llunyà i inabastable. Es calcula que a principis del segle XX el virus va saltar dels primats als homes a l’Àfrica (probablement al Camerun o la República Democràtica del Congo). Des d’allà el virus va arribar a la resta del món a mitjans del segle XX, però no va ser fins al 1980 que una sèrie de casos seguits i agrupats va cridar l’atenció dels metges: A Los Angeles, cinc joves homosexuals van emmalaltir de pneumocistosi, una pneumònia causada per un fong inofensiu en la població general. Aviat, el 1981, altres joves homosexuals van ser diagnosticats  a Nova York d’un càncer de pell molt rar, el Sarcoma de Kaposi. Altres casos van sorgir en aquestes i altres ciutats: febres, diarrees cròniques, ganglis engrandits per tot el cos, infeccions parasitàries… I tots ells, inexplicablement, tenien en comú els nivells sota mínims de limfòcits CD4, els directors d’orquestra de la resposta immunitària. Què feia que aquells joves prèviament sans experimentessin aquella gran baixada de defenses?

De seguida, els investigadors del Center for Disease Control and Prevention (CDC) van posar fil a l’agulla per buscar quins punts comuns podien tenir les persones malaltes. Es tractava d’una malaltia transmissible? Si era així, per quin mecanisme es transmetia i quina protecció calia adoptar? Tenia a veure amb el nitrit d’amil (conegut com poppers), una droga utilitzada per alguns col·lectius per tal d’augmentar el plaer sexual? A través d’entrevistes exhaustives amb els afectats, les conclusions van ser que aquests havien tingut fins a 10 vegades més contactes sexuals en comparació amb individus no afectats. La hipòtesi d’una malaltia de transmissió sexual guanyava força, i era probable que un virus en fos el responsable. A falta de poder trobar, encara, un culpable, es va denominar a aquella síndrome GRID (Gay-Related Immune Deficiency, o immunodeficiència associada a l’homosexualitat). Per què la comunitat homosexual era la més afectada per la malaltia en aquell moment? Probablement per una suma de factors, resultants de la revolució sexual viscuda als Estats Units durant els anys 60 i 70. Les bath houses, locals on els contactes sexuals eren múltiples entre desconeguts, havien proliferat a ciutats com San Francisco. A més, el descobriment de la penicil·lina als anys 40 havia permès curar amb tan sols una injecció malalties prèviament molt invalidants com la sífilis. Això havia derivat en, probablement, una disminució de la consciència del risc.

Sigui com sigui, aviat van sorgir casos diferents: Toxicòmans, dones i homes heterosexuals i malalts d’hemofília. Aquests últims requerien de transfusions de productes de la sang de manera regular, i era obvi que havien contret la malaltia per via sanguínia, partint de donants infectats. La hipòtesi del virus guanyava força, i a més, significava que la malaltia anava més enllà de col·lectius estigmatitzats i culpats: Podia afectar a qualsevol persona. Per trist que sigui, aquest fet va acabar de convèncer alguns àmbits de la comunitat científica a l’hora d’incrementar els seus esforços i recursos en la investigació de la malaltia. El nom de GRID ja no tenia sentit, així que el 1982 es va adoptar la denominació de SIDA.

El 1983 Robert Gallo i Luc Montagnier, viròlegs americà i francès respectivament, iniciaven una cursa per aconseguir aïllar el misteriós virus, amb una victòria final per Montagnier i el seu equip de l’Institut Pasteur. S’havia demostrat el paper causal del VIH en la SIDA. Però allò vertaderament important era trobar un fàrmac que ataqués específicament el virus i els seus engranatges: els malalts de SIDA morien l’un darrera l’altre, sense cap cura o esperança possible a oferir-los. Rock Hudson, el famós actor de Hollywood, havia rebut injeccions d’una substància anomenada HPA-23 sense èxit i moria poc després. Tampoc van trigar a sorgir estafadors que prometien una cura ràpida i cara. Però la clau del canvi va ser l’AZT o zidovudina, un fàrmac extret de l’esperma d’arengada que inhibia l’enzim clau del virus per dur a terme la seva funció. Per tal de poder demostrar-ne l’efectivitat, la manca de toxicitat i aprovar-se com a tractament de la infecció, feien falta teòricament diverses fases i anys d’assajos clínics. Tot i això, resultava molt difícil no utilitzar un medicament de manera universal quan la sensació era que funcionava… i molt bé. Molts malalts presentaven una recuperació espectacular de les defenses en poc temps. Gràcies a això i a la pressió mediàtica, el 1986 i en un temps rècord es va aprovar la comercialització de l’AZT. A partir d’aquí començà un nou capítol de la història de la malaltia, tot i que caldrien anys encara per frenar la mortalitat de la SIDA, així com per reduir la forta discriminació i culpabilització que patien els malalts.

En taronja, casos de Sida a Catalunya (1981-2013). En lila, casos de noves infeccions per VIH. Font: CEEISCat, Generalitat de Catalunya
En taronja, casos de Sida a Catalunya (1981-2013). En lila, casos de noves infeccions per VIH. Font: CEEISCat, Generalitat de Catalunya

Actualment, l’aparició de nous casos d’infecció per VIH es manté estable a Catalunya, mentre que els casos de SIDA disminueixen clarament, demostrant el paper clau del tractament farmacològic. Els grans reptes actuals són disminuir els nous casos per mitjà de, principalment, l’ús del preservatiu, així com frenar les resistències que apareixen als fàrmacs, sovint derivades d’un ús irregular o inadequat de la medicació. I cal no oblidar-nos d’Àfrica, on es concentren la majoria d’infectats, i on la SIDA fa encara autèntics estralls per, sovint, la manca d’accés al tractament.

Anna Seguí i Grivé
@annagrive

NOTA: La font principal utilitzada per l’article és el llibre “Más grandes que el amor”, de Dominique Lapierre. Consulteu-lo per a més informació.

Enllaços complementaris:

 

Altres articles de l’Anna Seguí

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s