Fa poc vam tornar a Nàpols, Itàlia. Avui, però, no parlarem del seu menjar, la seva cultura de carrer o els museus. Avui us portem a les catacombes de Sant Gennaro i el patrimoni humà que l’acompanya. Veiem-ho!
Pujant des de Via Toledo, i fins i tot des de la plaça del Plebiscito, recte amunt, i caminant -sempre caminant, arribem al Capodimonte, el Montjuïc napolità. De fet aquests carrers en línia recta passen pel Ponte della Sanità o Ponte de Maddalena Cerasuolo, que té una història curiosa. Al 1738 s’inaugurà el Museu de Capodimonte, una gran pinacoteca palauenca. Per anar-hi, però, s’havia d’atravessar el Rione -barri- Sanità, que era de classe baixa i “conflictiu”. Josep Bonaparte, i més endavant Murat, manaren construïr aquest pont entre el 1806 i 1806, que uniria les dues parts de la ciutat en el que passaria a anomenar-se Corso Napoleone, atravessant des de l’aire el barri de la Sanità i, fins i tot, destruïnt part del claustre de l’església de la Sanità.
Nosaltres vam anar a visitar les catacombes de Sant Gennaro, que es troben en aquest pendent del turó.
Les catacombes van ser les primeres tombes cristianes que, de fet, no tenen res a veure amb allò d’amagar-se i practicar ritus ocults. Agafaren la tradici´o pagana d’enterrar-se a extramurs per higiene. De fet tota Nàpols està excavada sota terra: quan van arribar-hi els grecs per fundar Neapolis (ciutat nova) ho feren extraient el “tufo” del subsòl, que era una pedra molt maleable amb la que construïren les primeres edificacions, deixant la ciutat plena de túnels usats com a aqüeductes o pous per abastiment d’aigua; i fora la ciutat: per als difunts.
Ocupen gairebé 5600 m2 excavats i són dels segles II i III d.C. Hi ha tres tipus de tombes: les que es troben al terra (menys rics), les que estan a la paret unes sobre de les altres, i les més riques amb arcsòlids acolorits, i fins i tot frescos dels seus propietaris. S’hi troben les tombes dels sants Gennaro i Agripino. De fet Sant Gennaro és força important per a la comunitat napolitana perquè es diu que gràcies a ell el Vesubi no ha acabat mai amb la ciutat.
Un dels frescos més interessants és un que mostra tres dones construïnt un edifici, una “echlesia”, que d’una manera simbòlica representa la comunitat cristiana i que, a més, data del segle III i se sap que fins al IV no es troben els primers edificis considerats temples cristians.
Aquest monument patrimoni de la ciutat es va anar adaptant i restaurant (és l’únic d’aquestes característiques preparat per persones amb mobilitat reduïda), i va ser reobert al públic al 2010. La seva gestió cultural la porta La Paranza, una associació de joves del barri de la Sanità, amb la que pretenen posar en valor el patrimoni de la zona i, d’aquesta manera, posar en valor el paper mateix dels seus veïns.
La Paranza es basa en el cooperativisme i la revitalització d’un barri; i nosaltres n’estem enamorats. Trobem altres exemples? Podem parlar de canvis urbanístics com per exemple amb la col·locació d’un gran museu com ara el Guggenheim a Bilbao o el Macba a Barcelona, però en aquests casos el que es buscava era la modernització d’un barri sense tenir en compte els seus habitants, de manera que sí, el barri pujava de categoria i entrava a formar part més activa de la ciutat, però en detriment de la comunitat que hi vivia -que solen ser famílies pobres i/o migrades, que han hagut de, senzillament, passar a viure a un altre lloc. El problema del barri pobre i conflictiu passa a ser problema d’un altre espai, però continua existint-hi. En el cas del barri de la Sanità la cosa canvia: del que es tractava era de posar en valor el patrimoni artístic i històric del barri per poder crear llocs de treball a les persones del mateix, per una banda, afegir la zona al circuit turístic de la ciutat, per una altra, i d’aquesta manera poder connectar totes les parts de la ciutat italiana.
Tant és així que finalment l’ajuntament creà un projecte de recuperació del barri, invertint en neteja i nous serveis públics, i acabà amb un projecte cultural que es va desenvolupar aquest nadal: la decoració nadalenca del barri eren estrofes de la cançó Napul’è de Pino Daniele, un cantant molt famós napolità, animant a la resta de la ciutat a passejar-se per la Sanità i gaudir de les llums.
El barri de la Sanità és un exemple d’entramat complex però que, amb un model de cooperativisme i de crear productes locals, així com feina i economia a través de sinèrgies col·laboratives i recerca de barri, ha pogut donar feina als joves, per a que no marxessin, netejant un passat fosc i, sobretot, treient l’estigma que molts veïns, ells mateixos, encara podien tenir.
Fotografia de portada i la resta de fotografies: autoria pròpia. Cultius Culturals, 2020.
Altres articles conjunts de Guiomar i Gabino:
Cultius Culturals 