| Castellano |
|---|
Bona Saturnalia i Feliç Sol invictus!
No ho havíeu sentit mai? Doncs aquestes festivitats romanes ja existien molts anys abans que existís el nostre Nadal!
Pel que fa a mi, em vaig assabentar d’aquesta festa i tradició romana gràcies al Festival Tarraco Viva. El grup de reconstrucció històrica Thaleia (www.thaleia.es) ho va escenificar al 2010 com a acte de cloenda. Era d’allò més esperat en l’època romana, i consistia, bàsicament, en ajuntar dues de les nostres festivitats més diferents: El Nadal i el Carnaval.
Les Saturnals, (en llatí, Saturnalia) volien celebrar dos fets. Un era el retorn victoriós dels generals romans, i l’altre, tal com indica el nom, es celebrava en honor a Saturn, déu de l’agricultura. La festivitat es duia a terme entre el 17 i el 23 de desembre, i consistia en realitzar una ofrena al temple de Saturn, seguit d’un banquet públic i un intercanvi de regals (que acostumaven a ser saquets de nous, espelmes o joguines de fang) envoltat en un ambient carnavalesc, per dir-ho d’una forma suau.
Aquella setmana, Saturn era alliberat dels seus lligams per regnar durant set dies sobre la terra (el que va començar sent una festivitat d’un dia es va anar allargant amb els anys, a causa del seu èxit).
Després de realitzar l’ofrena al temple s’escollia el Princep Saturnalicius, encarregat de ser el rei de les festes en pobles i ciutats. Era un dels aspectes culminants de la celebració, i com a jutge destinat a imposar càstigs envers el joc, era l’encarregat de propagar la disbauxa i la borratxera. A les cases també s’escollia el seu rei o Senyor del desgovern, que fins i tot podia ser un nen o un esclau. Aquest rei presidia les festes, i les seves ordres havien d’obeir-se, per molt extravagants o absurdes que fossin. A més, era tot un luxe ser el rei, ja que ell era l’únic que no estava obligat a complir les ordres que li intentaven imposar. Sens dubte, aquest paper ha recaigut avui dia en el Rei del Carnaval.
A continuació, es realitzava un banquet públic, que actualment anomenaríem Bacanal, on hi participaven homes i dones, tan matrones com prostitutes. Gaudia d’una oberta permissivitat i llibertinatge. És a dir, tot s’hi valia i tot hi estava permès. “Viure i deixar viure” era el lema de la festa.
La celebració dels ritus de les Saturnals entrava en conflicte amb el caràcter conservador de la religió. Així doncs, els romans es van inventar una solució a aquest problema: Suspendre la festa en el temps. S’aturaven totes las activitats públiques i privades. Es tancaven els tribunals, cosa que implicava simbòlicament la suspensió de totes les lleis perquè no poguessin pensar que n’estaven transgredint alguna. Les escoles també tancaven, i les lleis contra el luxe permetien durant aquests dies gastar molts més diners en menjar que la resta de l’any. També es permetien tot tipus de jocs i apostes, i fins i tot s’ajornaven les execucions dels condemnats a mort.
Era habitual en la societat que la gent s’intercanviés els papers. D’aquesta manera, els amos de la casa preparaven la taula als seus esclaus, i a aquests els hi era permès emborratxar-se i insultar als seus amos sense rebre cap càstig. (Ja enteneu que fos la seva festa predilecta, oi?). A més, tots els esclaus rebien una generosa paga extra, en forma de moneda o vi.
Com a últim incís, les Saturnals també poden recordar al nostre dia dels innocents. Els regals que es feien, a part dels “normals” esmentats anteriorment, podien arribar a ser de poc valor o desagradables. Sabem, per exemple, que a l’emperador August li agradava molt fer bromes, i els seus regals podien ser utensilis amb missatges de mal gust, o teles velles i estripades.
Just acabar-se les Saturnals, arribava el torn del Solstici d’hivern, és a dir, l’entrada del Sol en el signe de Capricorn.
Poc a poc, les desenes de déus que s’idolatraven a l’antiga Roma s’acabarien reduint només en l’adoració del Sol, ja que creien que d’ell provenia tot.
El Sol invictus, coincidia amb el naixement del déu oriental Mitra. Era el déu del cel i de la llum, i la seva festa commemorava la fi dels treballs al camp, un cop acabada la sembra de l’hivern.
Aquesta festivitat queia pel dia 25 desembre, i és la data que l’any 321 dC Constantí el Gran va fer coincidir amb l’aniversari del profeta Jesús (el qual, segons uns estudis, realment va néixer a l’agost), i que al 350 dC va anomenar-se “Nadal” per primera vegada.
Es va fer d’aquesta manera per crear la il·lusió de que el Nadal era una festivitat de feia anys, i volien recordar que, igual com en l’antiga roma, els Cristians actuals desitgen compartir l’alegria i fer regals als amics i familiars mentre gaudeixen de grans banquets (aquest cop, això sí, sense incloure el ritus de les bacanals o l’intercanvi de rols, tot i que possiblement alguns estarien interessats en provar de fer-ho).
Fotografia de portada: La bacanal dels andrios de Ticià (1523-1526)
Altres articles de l’Aina:
Cultius Culturals 