CONFINART 2020 A “LO PARDAL”


Castellano

És la meva segona vegada de contacte amb Guillem Viladot, el farmacèutic d’Agramunt, autor de novel·les, poeta visual i escrit, escultor, entès en psicoanálisis, dinamitzador cultural i ideòleg del gran espai de Lo Pardal.

La primera va ser la lectura i comentari en articles de “La cendra” i ara que han “tingut la voluntat d’engegar un petit projecte virtual” és la segona, en la qual m’he sentit interpel·lat. Fa dies que responc al Coronavirus amb creacions noves, tant escrites com gràfiques, i aquesta, crec, no deixa de ser una modesta resistència personal dins la més important, la col·lectiva, que estem fent tothom dia a dia, hora rere hora.

Aquest projecte del que us parlo és per a “convidar-vos a reflexionar sobre aquesta situació d’anormalitat absoluta mitjançant els llenguatges artístics, a partir del projecte “confinART. ART en temps de crisi”. Ells el consideren un tema petit, jo el titllaré de compromès, agosarat i motivador.

Com diuen ells mateixos a la seva pàgina web, que és on podreu veure totes les obres interessantíssimes que s’apleguen al CONFINART “Durant les dues primeres setmanes del confinament, vam posar-nos en contacte amb artistes que han estat, estan o estaran –en un futur proper—, vinculats amb la Fundació. La premissa era molt clara: fer-nos arribar alguna obra (antiga o produïda expressament per l’ocasió) que encaixés amb alguns dels temes tan recurrents aquests dies: la solitud, la malaltia, la mort, el mateix confinament o tota mena de pensaments que es deriven d’aquesta situació…” i és per això que alguns artistes han respost, diria que entusiàsticament a la proposta de la Fundació Viladot d’Agramunt i “Lo pardal”.  ”El confinament que estem vivint, causat per la pandèmia del Coronavirus, ens ha portat a quedar-nos a casa i a veure alterades totes les nostres activitats més quotidianes, les laborals i les relacions amb la gent que estimem.” Ens diuen, i  crec que amb aquesta gran idea, combatem la impotència de la situació.

En el camp del vídeo les obres van des de Vicenç Altaió, on el poeta i factòtum de la Fundació Brossa ofereix les seves dots de jugador –confinat i improvisat- en una acció artística, lluitant amb si mateix en un exercici ritual d’encistellar enlloc, a Sostres (2007) d’Ester Xargay, amb música de Mercè Capdevila, o el de Quim Bonastra, realitzat a l’inici de la pandèmia, on quatre filmacions de rutes, absurdes per irrealitzables, muntades demostrant la solitud de les carreteres –com la de carrers i places- i una velocitat suposada dels nostres vehicles, que no ens serveix ara de res. O “Enmmoblada”, d’Olga Olivera-Tabeni . O les de Nora Angarola, en el vídeo que ja vam veure a l’edició de l’Embarrat 2019 a Tàrrega i el vídeo de denúncia de la Juana Dolores Romero Casanova sobre les condicions de treball de les treballadores de la neteja.

La cura, 1998. Guillem Viladot.

En poesia escrita, tenim d’Enric Casasses amb Tríptic (març del 2020), el text (en format recepta mèdica) Viladotiana de Carles M. Sanuy, o el text de la Teresa Ibars, que us semblarà tan actual: “…i quan estaven a punt d’emetre la seua diagnosi van irrompre, com cavalls desbocats, els militars de l’exèrcit del rei que van anunciar que ells es farien càrrec de tot i que ningú havia de patir per res perquè ells, vingués el que vingués d’aquell “no sé què” de la princesa, ho controlarien.”. No us recorda cap roda de premsa d’aquella capital?

Dins de la pintura i el collage, trobem per exemple l’obra Coixinet, de Santi Cabezuelo, on un coixí amb agulles és la rèplica exacta del temible Covid, Transgressions de Marta Bisbal Torres, l’obra Número 3 de la sèrie Aforismes exclamatius, de  Joana Sánchez Trullols, Confinament (març del 2020) de David Ymbernon, i les obres de Riaq Miuq, Carme Riera o Anselm Ros. I la meva modesta aportació titulada Covid 1.

O l’obra Ciutats adormides (març del 2020), mural fet per Steven Quiñonez i Nil Nebot.

O en fotomuntatges, el de Jordi Rocosa amb una màscara, o Apunt de missatge volat que he atrapat avui mateix a la finestra de casa (17 d’abril), de Jesús Galdón.

I Fotografia? També, amb Jaume Nebot i Carme Malaret. O en escultura, les diverses peces de Laura Baringo.

Això apart dels inqüestionables Guinovart, Hac Mor, Minguet i el mateix Viladot i molts que no he citat.

És una de les mostres del moment: té l’afegit de ser #culturaKm0 i per tan us la recomano. L’Urgell existeix, igual com tots els esdeveniments que es fan a Ponent.

No us perdeu aquest intent d’expressar amb diverses tècniques el confinament d’ara amb la seva angoixa i l’esperança de futur.

Albert Claramont

Altres articles de l’Albert:

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s