Una festa de claustres

Celobert. m. [LC] [AQ] Pati interior d’una casa, obert al cel i generalment més alt que ample, que dóna llum i aire a les habitacions immediates (definició DIEC).

Claustre. m. [LC] [AQ] [AR] Passatge cobert, d’una o dues plantes, amb mur a una banda i un porticat o una columnata a l’altra, que volta un pati, un jardí, etc., i uneix diferents construccions d’un monestir, d’una catedral (definició DIEC).

El festival A Cel Obert de Tortosa ja s’ha convertit en tot un element de referència de l’art contemporani al sud de Catalunya, aquesta ha estat la sisena edició, i nosaltres hi hem anat per tercera vegada. Tornarem a repetir, si podem.

‘Bategant’ de Gisela Rovira i Aleix Salazar

Per si encara no sabeu de què es tracta, aquí tenim la crònica de la primera vegada que hi vam anar. L’anterior edició tenia el moviment com a fil conductor i en aquesta la passió n’és la protagonista: amb el vermell pujat, el fuxia i el rosat, com a colors vehiculadors.

Del que es tracta és d’agafar diversos espais de Tortosa, que antigament foren exemplars de l’arquitectura civil gòtica i renaixentista de la ciutat, palauets i convents que tingueren una primera vida i, avui, serveixen com a seus de l’Escola Oficial d’Idiomes, el Conservatori de música, entre d’altres, i donar-los-hi, amb el festival, una tercera vida en quant a emplaçaments d’intervencions efímeres. De la voluntat de reaprofitar aquests edificis i de col·locar Tortosa en el mapa de l’art contemporani, neix A Cel Obert.

Normalment la ruta comença al Museu de Tortosa, “la seu oficial” del festival, on de vegades s’instal·la la obra convidada, que és pensada per l’organització mateixa i realitzada per escoles de la zona. D’aquesta manera es crea un vincle amb la ciutadania i es teixeixen uns lligams socials que, potser, d’una altra manera, no tindrien cabuda. Artistes, agents culturals, amants de l’art, nens i famílies i, sobretot, veïns dels barris, s’entremesclen en aquest festival d’àmbit festiu.

Així doncs, a partir del Museu es pot anar passejant per la ciutat tot buscant, o trobant-se, els punts d’art; una mica com a la Biennal de Venècia, els pavellons que no són pavellons, que no es troben als Giardini, sinó que són instal·lacions ubicades dins de petits patis, palauets o fins i tot esglésies repartides per la ciutat. Els participants creen instal·lacions que juguen o s’adeqüen a l’espai -al pati de llums, al celobert, de cada àmbit.

Repassem algunes de les instal·lacions guanyadores:

Premi del jurat: Baldaquí, de Joan Bardy i Jean Orliac, ubicat al Passatge Franquet, una mena de corredor que connecta dos carrers. A l’accedir-hi és com entrar en un espai privat, creuant a un altre món, gairebé en una escena de bodevil, amb aquest vermell pujat, tot i que també remet a les cases dels pobles, amb la cortina per no deixar passar les mosques, donant-hi un toc rural.

Menció del jurat: Bategant, de Gisela Rovira i Aleix Salazar, al pati de Sant Jaume i Sant Maties. Quan hi entres recrea un espai teatral, amb aquestes teles que ens embolcallen i semblen un escenari a punt per la funció, amb un toc de moviment al sostre, que, a través del vent s’allunya i s’apropa gairebé com les veles d’un vaixell.

Premi del públic: Impassium, d’Adrian Sifres, al pati Sant Jordi i Sant Domènec, amb una instal·lació de somni: una forma semblant a un globus aerostàtic amb l’obertura al centre, on hi van caient uns fulls a l’arbre central del pati. Aquests paperets són desitjos que l’autor anima a enviar a l’arbre a través de la tela, ubicats a la balaustrada del pis de dalt, una mena d’impluvium de desitjos, o impluvium de pasiones, com ell mateix diu.

Premi dels xiquets i xiquetes: Crisalide d’Alexandre Franquesa i Neus Masdeu, al Palau Montagut. Una serie de fils t’embolcalle i t’atrapen, hi entres i caus com als fils d’una teranyina. Aquí l’espectador és el protagonista, entrant-hi, ja que la obra no és completa fins que l’espectador no es troba dins, resseguint-la.