Bill i Bilbao

Castellano

Aigua. De l’aigua a l’aigua. De l’espai portuari de la Ría a les escenes místiques de baptisme quasi religiós de Bill Viola.

Aquest estiu hem passat per Bilbao, i com no podia ser d’una altra manera, hem visitat el Guggenheim (per fi!). En teníem moltes ganes perquè és un dels museus més famosos a nivell mundial, sobretot degut a la polèmica que va venir lligada amb la seva construcció, que li conferia la fama de McDonald’s de la cultura, de cultura de massa, buida i en cadena. El fet de crear-se sota el segell de la gens insolvent Fundació Peggy Guggenhem, però, li conferia una aura de misteri i d’estabilitat; podríem tenir a Bilbao les grans exposicions que solen donar la volta al món en aquestes seus gegantines. Clar, quines ganes de veure’l en directe!

Com gairebé sempre que parlem de museus, aquí al Cultius, ens referim al continent i contingut, aquesta fòrmula ens ajuda a analitzar el què està exposat amb l’on està exposat. Aquest cop té encara més sentit fer-ho així, ja que aquest edifici de l’arquitecte Frank Gehry és un dels principals exponents del que podríem anomenar “museus buits”, un dels fills de la postmodernitat. La cultura de l’aparador.

El continent

Cal anar-nos-en cap als anys 90 per seguir la pista dels seus inicis. Va estar gestant-se des del 1992, tal com s’explica al seu propi web; tot i així, va créixer en un ambient tens degut a certs problemes morals i econòmics per part de la ciutadania basca. En general es queixaven d’haver de finançar amb fons públics un museu de caire privat, gegantí i que no veien clar com s’hi escauria a Bilbao. En particular, per part de la intel·lectualitat basca, no es veia amb bons ulls que una franquícia nord-americana posés els peus en un espai que, tradicionalment, tenia unes arrels tan fortes i clares com era el poble basc.

Exterior. Obra de Jeff Koons. Foto pròpia.

No eren unes pors tan desencaminades, doncs el Guggenheim de Bilbao formaria part d’una sèrie de museus franquícia amb exposicions itinerants i poques de producció pròpia o amb artistes locals, en paraules d’Iñaki Esteban, a El efecto Guggenheim, no es tractaria d’un model de museu sinó d’un model de gestió, i més concretament: “Legitimidad de un modelo de cultura extracultural, economicista (…) del que se esperan beneficios políticos.”[1]

Això, condenaria l’art a una posició secundària, havent estat construït com a goig, ornament i sobretot icona. La seva finalitat, com a museu, ja no seria la del lleure, la contemplació, l’estudi i la conservació, com antigament es definia, sinó que, com diu Jean Clair a Malestar en los museos, seria a base de compensacions financeres.[2]

Un altre aspecte important és que el fet d’ubicar el Museu en un espai tan peculiar com la ría de Bilbao va fer que aquesta part de la ciutat es modernitzés i quedés com un barri modern de galeries i street art. Com deiem, canvis uranístics al voltant d’una icona. A canvi de què, un museu buit?

Precisament fa poc vam visitar la nova seu de la Tate Modern de Londres, aquell nou museu que representaria un canvi en els paradigmes de la representació britànica, especialment perquè s’autoanunciaven amb un canvi en la col·lecció que faria que aquest segon edifici contingués un discurs més feminista i amb més presència femenina. Ho llegíem a tot arreu. Al final del que es tractava era d’un edifici de gairebé 10 plantes, de les quals la majoria eren sales de bar, restaurant, terraces per fer la foto de l’skyline, aules per fer tallers i només 3 o 4 invertides en exhibition room pròpiament.

D’aquelles primeres pors, però, ja en fa bastant, i ara ja ningú posa en dubte la seva qualitat en quant a seu de l’art contemporani, tot i així, continuen els reticents a veure’l com el museu buit que tots deien. A més a més, aquest estiu ha batut rècords de visites augmentant en un 5’7% al juny i juliol respecte els anys anteriors.

No tot és així, a Helsinki, aquest 2016, van refusar la franquícia. Però nosaltres, de moment, ens quedem amb el que diuen a About Basque Country sobre el Museu Guggenheim:

Hoy los vascos podemos decir que hemos conseguido algo que parecía un imposible. Les hemos “robado” uno de sus iconos a los habitantes de New York. Si en 1995 se hablaba del Museo Guggenheim, se pensaba en el que diseño Frank Lloyd Wright en la Quinta Avenida de New York. Hoy en día la mayor parte de las personas cuando se dice Guggenheim, se imaginan el que Frank Owen Gehry diseñó para Bilbao.

El contingut

Aquesta vegada teníem una exposició monogràfica de Bill Viola (Nova York, 1951), un dels artistes més destacats des dels anys setanta fins avui dia, pioner en l’experimentació amb el videoart i les instal·lacions sonores. Se’l relaciona sobretot amb els temes fonamentals de la natura humana: naixement, mort i consciència; sempre lligat a filosofies orientals com les teories zen, així com la teologia i el sufisme.

La repetició del gest, la monotonia del dia a dia, el sense sentit de les nostres accions, la buidor existencial, el tedi, que diria Baudelaire. Tots aquests temes els relaciona i els posa de manifest amb estructures sonores i visuals, jugant amb el gest, els muntatges escènics, la tècnica i estructura, en difinitiva, la percepció performàntica de l’espai.

Us deixem el vídeo d’una de les instal·lacions més espectaculars, L’ascensió de Tristà, on naixement, mort i misticisme s’uneixen en aquesta impressionant cascada ascendent.

Aquesta vegada ens hem centrat poc, ben poc, a descriure l’interior del museu. Una audioguia ens situa al centre, al hall d’entrada, descrivint-la, més o menys, com un “òrgan que, a mode de cor, bombeja els visitants de sala en sala i de pis en pis”. El fet és que sí que hi ha molt de museu per a poques obres. Tot i així, personalment ens van semblar molt interessants, i l’exposició de Bill Viola esplèndida, però com no ho ha de ser, si és Bill Viola.

Guiomar Sánchez Pallarès

[1] ESTEBAN, I. El efecto Guggenheim. Del espacio basura al ornamento, Anagrama, Barcelona, 2007.

[2] CLAIR, J. Malestar en los museos, Trea, Gijón, 2011. Pàg. 47

Altres articles de la Guiomar: