Europa batega a ritme de fado


Castellano

Amb una postura calmada i a dues setmanes i escaig de distància, parlarem d’Eurovisió. Eurovisió vol dir caspa, generalment. De vegades espectacle, i això és el que més agrada. Una mica antediluviano, com les Bienals (ara que tot just s’ha inaugurat la de Venezia, i ha resorgit l’etern debat de si en un món globalitzat com el nostre tenen cabuda la separació per països, la pulsió nacional en un espai mundial). Ai, estic comparant la Biennale amb Eurovisió? Tanqueu-me!

El cas és que aquest any, com sempre, teníem un festival replet de vestits, coreografies, cromes que travessen l’espai-temps, però hem de dir com n’és d’important que Salvador Sobral hagi guanyat, perquè Salvador ens ha salvat a tots.

Abans que res escoltem-la, de nou:

Hi ha qui diu que Portugal no havia de guanyar perquè no era  una cançó eurovisiva (i no ho és gens) amb una performance sòbria i avorrida. Però en aquest punt no és així: aquesta falta de posada en escena ja és en sí una posada en escena, un reclam, un crit a curiosos que, enmig de la festa eurovisiva, miren la televisió i, pum! Hi ha un sol paio, allà tot sol, pensem. Ja tenim la retina clavada, la curiositat a punt.

Salvador Sobral, ànima de cantautor, intel·lectual (era l’únic que sortia en una llibreria en el vídeo de presentació), amb una samarreta de Refugees Welcome -que no van deixar posar-li més que a la roda de premsa-, cantant una cançó d’amor en portuguès, el seu idioma, amb un problema cardiopàtic i a la espera d’un transplant de cor. Conjunció d’efectes. És una mica cínic, però és així.

Llavors, Europa va votar en massa Portugal per pena? Per sentir-se solidària? Sí i no. No conscientment, almenys. El que sí està clar és que no pot ser casualitat que l’any anterior hagués guanyat Ucraïna amb una cançó en ucrainès, el seu idioma, de nou, parlant dels problemes dels seus ancestres en un conflicte amb Rússia. Sembla que Europa se senti obligada a votar-ho per fer palesa aquesta solidaritat. És potser així com Europa es neteja la memòria? Votant un cop a l’any una cançó tristona amb la que auto enganyar-nos? Pobrets europeus que ens fan pena els refugiats però no volem donar asil. Eurovisió és la nostra vàlvola d’escapament. Les dues cares de la moneda. Ens convertim en un de sol, un conjunt de ciutadans del món per on plana la germanor i l’harmonia. I votem perquè ens creiem solidaris. Som solidaris quan l’edició passada votàvem en massa a Ucraïna (com ja hem dit) perquè la cantant feia palesa una història d’èxode, de transhumància, de refugiats. Així ens sentim refugiats davant dels Estats que no fan res, davant d’una majoria que la resta de l’any només es mira el melic.

Ucraïna, 2016

Eurovisió o Eurovision Song Contest neix l’any 1956 dirigit per Marcel Bezençon president de la UER (Unió europea de radiodifusió), essent el programa més antic de la televisió -rebent el Premi record Guinnes el passat 2015-. Començà com una mena de Festival de San Remo a nivell europeu, i de mica en mica ha anat augmentant en dimensions estratosfèriques. De fet, com diu la Wikipedia, “en esos días una transmisión simultánea a varios países era un proyecto muy ambicioso“. Passà de ser la pàtina folklòrica de cada país a desvetllar els primers frikismes i, ara, és un dels esdeveniments Pop de l’any. I no només això, un altre tema important ´és que s’ha creat tota una mitologia al voltant del festival, convertint-se en una mena d’esdeveniment Pride a nivell europeu, en països on sovint l’homosexualitat és un tema tabú.

Per altra banda, no en falten de drames, com per exemple el tongo que hi hagué amb el represenant espanyol d’enguany, o l’enuig del representant rumanès, que considerava tot un teatre per part de Portugal per guanyar fent pena, com acostuma a passar amb molts dels programes de talent show que solem veure per la televisió.

La fòrmula perfecta per guanyar Eurovisió cada vegada es difumina més enmig de totes les actuacions, la purpurina i els vestits ajustats. Jo vaig contar vuit vestits de núvia, mínim. Cada vegada més tecnològic. Què passa? La caspa i el frikisme ja han passat a la història? Potser és el que volíem? Jo veia Eurovisió esperant “gaudir” de bogeries folklòriques. N’hem vist, però de més subtils. S’ha tornat Eurovisió un festival de música seriós?

I una altra pregunta: realment ens creiem el discurs de que ha guanyat la música sobre l’escena pop superficial? O és que potser ens interessa a la Europa rància que de tant en tant apareguin personatges així, que ens deslliurin de la pressió i dels conflictes foranis?

No en sabem gaire de nosaltres mateixos fins que no veiem què votem, en tots els aspectes del terme.

Per acabar us deixo Itàlia, la meva prefe 😉

Guiomar Sánchez

Portada: Festival d’Eurovisió de l’any 1966 amb la representant holandesa Milly Scott.

Altres articles de la Guiomar:

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s