El dolor heretat. Julieta Olaso


Castellano

Fa unes setmanes vam parlar amb la Julieta Olaso, doctora en antropologia, amb el seu primer llibre a les mans, un assaig que sorgeix de la seva tesi doctoral: La represión y las luchas por la memoria en Argentina y España (Ed. Catarata) on parla de la memòria, les fosses comunes i, sobretot, l’element més humà en les víctimes i els familiars que buscaren i obriren noves vies per a lluitar contra el silenci. Us portem l’entrevista.

Ens trobem a Tarragona, Marquès de Montoliu, un carrer que fa -molta- pujada. Duem el libre a les mans, i una cervesa i una pizza, també.

Li volem preguntar pel llibre, per les motivacions, la memòria històrica i com ella, que és argentina, viu aquesta cultura nostra en la que obrir fosses està gairebé condemnat. La Julieta Olaso, en la seva tesi doctoral, crea una comparativa entre Espanya i Argentina, dos països que tingueren dictadures i desapareguts, però amb una política de reobriment de fosses, de perdó i/o rendiment ben diferents.

Una comparativa de dos conflictes a banda i banda de l’oceà.

La Julieta, concretament, començà amb la recerca de l’avi del seu marit, mort durant la repressió franquista, com una mena d’obligació moral. A partir d’aquí començà a idear la seva tesi. Com a Argentina que havia investigat la memòria històrica argentina, li va sobtar moltíssim que aquí no es fes gairebé res, que l’estat ho paralitzés, que les famílies afectades no en parlessin.

“Nadie le había contado. Este silencio heredado. Yo, que venía del proceso argentino, me chocó que nadie aquí buscara nada. Como nietos pedíamos informes y yo buscaba direcciones, pero nada daba frutos. Apareció un cementerio clandestino en Navarra con anotaciones de las víctimas, y empezamos a romper el silenciamento en la familia.”

La Julieta ens diu que a Espanya parlem del silenciament, l’oblit, el perdó com a eina política, com una estructura de l’estat. A partir d’aquí podem parlar de la memòria històrica com a eina per retornar la memòria i reescriure la història oficial. A Espanya els fills directes de la guerra estaven silenciats, era un silenci familiar, un dolor heretat -fills de la generació vençuda; en aquest sentit la tercera generació, més allunyada i polititzada, és la que ha començat a buscar les respostes. L’organització i la lluita per la memòria, a Espanya, ha vingut amb 70 anys de retard.

El pasado es intocable, hay que mirar al futuro” la desacreditació era -i encara avui dia passa- la eina de l’estat enfront aquestes iniciatives. Ser titllats d’antiespanyolistes, de voler “reobrir ferides”. Segons diu: “Los poderes fácticos no quieren que eso se toque, al ser intocable se necesitan gases pralizantes: ustedes son seniles, están revolviendo la mierda, hay que mirar al futuro, cuesta mucho dinero… respuestas para desacreditar aquel que quiere buscar algún familiar. Pero somos pasado y presente, no futuro.” L’argument en aquests casos és sempre el “bien común“, el país, per mirar endavant. El que està clar és que no és que no hi hagi una voluntat per fer-ho, hi ha una voluntat per a que no es faci.

A Argentina, en canvi la lluita per la memòria, comença quan encara no havia acabat la dictadura de Videla, tractant-se d’un conflicte de gènere, més que no pas generacional com passa a Espanya. Les dones sortiren a la Plaza de Mayo a manifestar-se, volien saber on eren els seus fills, marits, germans… En aquest punt van trobar una escletxa per on reivindicar el retorn d’aquesta memòria humana. A Argentina els moviments socials pressionaren l’estat per a que assumís les seves responsabilitats, amb judicis i investigació, inclús amb homenatges i ajudes.

Las madres argentinas encontraron una grieta desde el machismo de los militares. Aquí no, si una mujer se salía la violaban, rapaban… era repudiada por su sociedad. No eran transgresoras, eran pobres viejas. Si era hombre lo mataban directamente.

 

 

A Espanya el perdó era política d’estat. El perdó dels vençuts cap als vencedors, no al revés. “Reconciliació” del vençut amb el poder. A Argentina, en canvi, foren els moviments socials, els que feien trontollar el sistema, a tocar de la dictadura.

Imatge de la presentació del llibre a la Llibreria de la Rambla, Tarragona

La metodologia emprada ha estat bàsicament la qualitativa i la comparació dels dos conflictes i de les dues societats, de com aquestes han respost al terror i al silenci. Ho fa a partir d’entrevistes a testimonis, amb un alt contingut emocional, ja que les vivències de que parlen poden ferir alguna sensibilitat; i recerca directa a les fosses. Estem parlant, en aquest cas, de milers de fosses: al voltant de 114.000 persones amb noms i cognoms.

Per extreure els cossos, identificar-los, localitzar espais, etc. parlem sobretot de voluntariat. Famílies i organismes humanitaris, ONG, etc. Així com també equips d’antropologia forense i altres associacions, però poca cosa per part de l’estat.

Li hem preguntat, també, per les polítiques de reconciliació d’ambdós països. “En España el perdón fue política de estado obligatoria para los vencidos, aunque ningún actor de la represión pidió perdón. El perdón se pide, no se da. Se crea una grieta irreconciliable. Argentina, en cambio, no olvida, ni perdona, ni reconcilia. Justicia social con escraches en contra de los represores -algo que en España ni nos podemos imaginar, en lugar de ese silenciamiento durante décadas, aquí.”

És difícil, hi ha traves, és trist. Ens diu: “Es duro pero hay que hacerlo para crear una sociedad del futuro. Para que te den palos y te traten mal, a veces, pero si no se escribe la historia ¿adonde vamos? Siempre la escriben los ganadores, es obligación moral. No hay negociación, de ninguna clase.” 

El día que deje de conmoverme, lo dejo.

 

Guiomar Sánchez Pallarès

Altres articles de la Guiomar

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s