Sarajevo, l’au fènix dels Balcans


Castellano

Sarajevo capital de Bòsnia Hercegovina. Els otomans foren els que li donaren el nom de Saray (Palau o castell en turc) en arribar-hi al segle XV. El primer governador otomà de Bòsnia, Isa-Beg Ishaković va unir els diversos poblets escampats formant així una ciutat, hi construí una mesquita, un espai tancat pel mercat, banys públics i un castell per a ell, d’on en prové el nom. Començava així la història d’una ciutat que es convertiria en orgull i vergonya d’Europa en qüestió de pocs segles.

Un cop un bosníac em digué: el meu avi va haver de reconstruir-se la casa després de la gran guerra, el meu pare ho feu després de la segona guerra mundial i a mi m’ha tocat fer-ho després de la guerra dels Balcans. Aquestes paraules són una síntesi bastant exacta de la història de Sarajevo: Construir – Destruir – Reconstruir.

linia_temps_bosnia

Turcs musulmans, austrohongaresos catòlics i serbis ortodoxos, tots lluitant des de fa segles pel control del territori de Bòsnia, ja se sap, les fronteres entre grans imperis són sempre les més perjudicades, les que primer pateixen la victòria d’uns i la derrota dels altres. Malgrat tot, els signes distintius de cada imperi són encara patents en els carrers de l’actual Sarajevo. Situada en una vall de les muntanyes dels anomenats Alps dinàrics i d’estructura lineal és una ciutat de contrastos, amb amples avingudes als afores i carrerons al casc antic. De Sarajevo en podem dir moltes coses, podem centrar-nos en coses banals o intentar extreure’n l’ànima més fosca, podem fer un recorregut superficial pels carrers de l’urbs o intentar posar els dits a la ferida que encara no s’ha tancat. Se n’han escrit moltes pàgines ja sobre la seva història i els seus habitants i de material n’hi ha i en sobra. En aquest curt article intentarem donar unes pinzellades del que ha representat i representa aquesta ciutat ajudant-nos de fets o persones  que d’alguna manera n’han escrit la història.

Gavrilo Princip – El pretext

Li posaren Gabriel per veure si amb l’ajuda de l’arcàngel aconseguia sobreviure la infància i no acabava al cementiri prematurament com sis dels seus altres germans. Fill de camperols serbis en l’actual nord oest de B`òsnia els seus pares no ho tingueren gens fàcil per alimentar-lo ni per donar-li educació en aquells difícils anys de principis del segle XX. Encara sota la influència d’un tardà feudalisme, el seu pare estava obligat a donar un terç dels guanys al terratinent musulmà.

200px-gavrilloprincip
Gavrilo Princip. Font

Gavrilo malgrat tot, aconseguí anar a l’escola als nou anys i no li anà gens malament, el noi tenia talent pels estudis. Als tretze anys marxà a viure cap a Sarajevo amb el seu germà Jovan on seguí estudiant aquest cop a l’escola de comerç i on a poc a poc s’anà despertant políticament. Aviat freqüentà les reunions de nacionalistes serbis que pretenien alliberar Bòsnia de l’imperi austrohongarès i annexionar-la amb Sèrbia. Una cosa va portar a l’altra i no va trigar massa en creuar la fina línia que separa els ideals polítics de la violència. De l’aprenentatge guerriller que li donaren els txètniks (grups armats de serbis que volien alliberar el territori serbi de l’imperi otomà) n’aprengué molt: a disparar armes, llençar bombes, etc.

Però no seria fins el 28 de juny de 1914 que Gavrilo passaria a la història com la peça que va posar en funcionament de nou l’engranatge bèl·lic de la vella Europa. Aquell diumenge era dia de visites d’alt nivell a la capital de Bòsnia ja que ni més ni menys que el nebot de l’emperador Franz Joseph d’Àustria, l’arxiduc Franz Ferdinand havia arribat a la ciutat amb la seva dona, la duquessa Sophie Chotek. El comitè reial tenia previst fer un recorregut paral·lel al riu pel centre de la ciutat i la mà negra, nom amb el qual era coneguda l’organització terrorista i conspiradora de nacionalistes serbis, ja estava preparada per acomplir el seu pròxim objectiu. Aquell

An artist's rendition shows the assassination of Archduke Franz Ferdinand of Austria-Hungary and his wife, Czech Countess Sophie Chotek, during their visit to Sarajevo, Bosnia, on June 28, 1914. The assassin, Serbian nationalist Gavrilo Princip, left, of the group Black Hand, was captured. The incident precipitated World War I. (AP Photo)
Representació artística de l’assassinat de l’arxiduc Franz Ferdinand d’Àustria i la seva esposa Sophie Chotek durant la seva visita a Sarajevo, el 28 de juny de 1914. (AP Photo)

dia n’eren set els escollits, els quals repartits per tot el recorregut reial esperaven el seu torn amb impaciència i nerviosisme.

Un d’ells no ho veié clar, l’altre però llançà la bomba i com si d’una pel·lícula de comèdia es tractés, aquesta no explotà al moment sinó que trigà suficient com per a que el cotxe dels monarques es salvés de volar pels aires. Un cop dissipada la confusió i ateses les víctimes de l’atemptat, la parella reial decidí interessar-se per aquestes i posar rumb a l’hospital. Malgrat que el recorregut del cotxe en aquest cas havia de ser un altre, per problemes de comunicació, el conductor seguí la ruta inicial fins que l’informaren de l’error i frenà per canviar de trajectòria. Fou en aquell moment que en Gavrilo, un dels set escollits que havia girat cua en veure que li havia passat l’ocasió, es trobà davant de l’arxiduc i la seva esposa. Com aquell qui diu, aquest tipus d’ocasions només es presenten un cop a la vida, i el nostre personatge no deixà passar el moment, disparà als monarques a un metre i mig de distància, suficient per no fallar. Tenia dinou anys i començava així la primera guerra mundial. [1]

Johann Hanke – Un conductor

L’any nou de 1885 fou especial pels habitants de Sarajevo, després de molts mesos d’espera per fi es posava en funcionament el primer tramvia a l’Europa continental. Els enginyers austríacs havien vist que la geografia de la ciutat (linealitat, poc pendent al centre) era òptima per fer circular un primer prototip que després s’exportaria a Viena. [2] Aquest primer intent fou propulsat per cavalls i conduit per un senyor anomenat Johann Hanke, vienès de naixement. [3] No en sabem massa d’ell però ens podem imaginar que aquell dia potser es va aixecar nerviós o fins i tot va dormir malament la nit anterior pensant que el dia següent passaria a la història. Probablement no devia ser així i el senyor Hanke va viure aquell moment com qualsevol altre moment de la seva vida, fent la seva feina sense donar-li massa importància. Deu anys més tard s’electrificà la xarxa (ja havia estat prèviament construïda i electrificada a Viena, després de l’èxit de Sarajevo) per la mateixa empresa que s’havia encarregat de la capital de l’imperi, Siemens & Halske, inaugurant així un sistema modern de transport públic que es convertiria en un símbol de la ciutat.

Després de la guerra dels Balcans, la xarxa de tram quedà molt malmesa i els vehicles en molts casos inservibles. Malgrat tot, avui en dia segueix funcionant regularment gràcies a les donacions de màquines de diverses capitals europees.

Jovan Divjak – El general

Molts de nosaltres probablement tinguem una imatge bastant dolenta de l’exèrcit i del militarisme en general. Els militars són considerats en molts casos màquines obedients que protegeixen el poder i l’status quo. A ningú li agrada la idea de la guerra, del sofriment que aquesta comporta i encara menys defensar en públic la seva utilitat. Però si a ningú li agrada per què continua havent-hi tants conflictes armats al món? Ah espera, els utilitaristes, me’ls havia deixat, aquells que són de l’opinió que els exèrcits són necessaris per tal de mantenir la pau (!), i els capitalistes, els que es fan rics amb el comerç d’armes. Sigui com sigui el nostre món ha evolucionat amb violència i sembla que seguirà sent així i partint d’aquesta premissa és interessant conèixer la història de certs militars que trenquen tots els estereotips que hom pugui tenir i ens ensenyen una vegada més que la història de la humanitat és un entramat de vincles, interessos i circumstàncies que a vegades ens guien per camins que mai hauríem imaginat.

20160702074438_img_7706
El general Jovan Divjak. Font: Anna Grau – Trenkalòs

Prendre decisions és a vegades difícil o extremadament difícil, sobretot quan l’alternativa a perdre-ho tot és perdre-ho quasi tot. Decidir si ser botxí o víctima, ser just i seguir els preceptes morals o seguir la corrent com a mesura d’autoprotecció. Jovan Divjak és una d’aquelles persones que ha hagut de prendre moltes decisions crucials a la seva vida, decisions que han canviat el destí de molta gent i als seus 79 anys segueix transmetent una imatge de fortalesa i saviesa que poques persones avui en dia poden presumir de tenir. General de brigades de l’exèrcit popular iugoslau, en esclatar la guerra de Bòsnia l’any 1992 decidí que no volia formar part d’un exèrcit que lluitava contra la seva pròpia gent a favor dels interessos d’una minoria i es passà al bàndol que defensava la seva ciutat, Sarajevo.

Us imagineu patir un setge de quasi quatre anys? Us imagineu no tenir aigua corrent ni llum ni calefacció (les temperatures a l’hivern són sovint negatives) durant bona part d’aquest temps? Us imagineu viure sense plena llibertat de moviment i sempre alerta dels franctiradors que no perdonen?

En Jovan Divjak probablement no s’ho hagués imaginat ni en els seus pitjors malsons que hauria de liderar un exèrcit defensor en inferioritat de condicions durant més de tres llargs anys (04.1992-02.1996) per tal d’evitar que caigués la capital i es produís una altre genocidi. Però ho feu i en part gràcies a les seves decisions Sarajevo mai fou presa per les tropes sèrbies. Avui és un heroi, que triga hores i hores en arribar al seu destí perquè tothom que se’l troba pel carrer l’atura per donar-li les gràcies o simplement interessar-se per la seva persona. La disciplina, aquesta virtut tan desvirtuada, juntament amb uns principis de justícia molt elevats van ser probablement algunes de les claus que van fer d’en Jovan un líder respectat i admirat.

No seré jo qui enalteixi els valors militars ni tota l’èpica que els envolta, em limitaré a valorar i apreciar una persona que en un període de la seva vida va tenir poder i el va emprar amb justícia sacrificant probablement la seva salut mental i posant-se en perill en múltiples ocasions pel bé comú.

Imatge de portada: Ciutat de Sarajevo – Marc Giralt, Trenkalòs

[1] https://en.wikipedia.org/wiki/Gavrilo_Princip

[2] http://sarajevo.travel/en/text/the-sarajevo-tram/144

[3] http://www.wienerzeitung.at/themen_channel/wz_reflexionen/kompendium/377313_Mit-dem-46er-durch-Sarajevo.html?em_cnt_page=2

Rosa M. Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Altres articles de la Rosa:

Altres articles del #cicleBalkan

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s