Šahbegovići – Art per combatre la neteja ètnica


Castellano

“La Marta i en Guillem no van voler seguir. Hi havia mines? No ho sabíem, i la por de les mines et paralitza. Et bloqueja del tot. Però vaig voler avançar una mica més en aquell poble desert, destruït pels incendis i per les explosions. Em va costar veure la primera casa. Estaven tan malmeses que quatre herbes aconseguien tapar-les del tot…”

Extracte del llibre “50 mestres i un alumne” de Jordi Rodri.

Així és com en Jordi, aquell català que havia conegut el bosníac salvat per un serbi, narra la primera vegada que va trepitjar Šahbegovići. Fundador del Grup d’Estudis Pedagògics i de l’entitat TRENKALÒS, en Jordi Rodri és un expert en Bòsnia i la guerra dels Balcans. De la seva experiència en el terreny passant combois humanitaris, després del conflicte  va decidir fundar TRENKALÒS, una organització dedicada a la formació en cooperació internacional. Gràcies al projecte Dobrodošli (Benvinguts) centenars de catalans han pogut experimentar en viu què significa ser cooperant i com es treballa per resoldre conflictes i per ajudar a les víctimes de la neteja ètnica després de la guerra de Bòsnia.

Aquest projecte nascut l’any 2000 ha permès no només reconstruir un poble arrasat (entre d’altres objectius del projecte), sinó fer que moltes famílies hagin pogut tornar a casa seva o si més no recuperar el terreny dels seus avantpassats.

IMG_20160712_195300
Imatge 1: Mural a la façana d’una casa de Šahbegovići. Font: Maria Capdevila – Trenkalòs

Però la idea mai fou simplement reconstruir Šahbegovići, no, l’aspiració era crear un referent. Un referent que servís d’exemple de com les coses es poden fer bé, un referent que llancés un missatge al món, el triomf de l’art i la raó sobre la barbàrie.

I us preguntareu com un petit poble perdut entre les valls pot esdevenir tal referent. Doncs amb imaginació i perseverança. El que potser va començar sent una idea esbojarrada (pintar un mural en una façana) va esdevenir un mètode pedagògic. Les parets s’anaven aixecant, les teulades agafaven forma i a la vegada anaven apareixent dibuixos de llocs emblemàtics de Bòsnia i Hercegovina a les façanes d’aquelles cases rurals de murs grocs. Els habitants, en un primer moment estupefactes, s’anaven sentint més i més orgullosos de tenir obres d’art a casa seva, i qui no en tenia, es començava a sentir menystingut.

El pont de Mostar, la biblioteca de Sarajevo, paisatges rurals de Bòsnia, un museu a l’aire lliure del que pocs en coneixen l’existència.

Després de més de 15 anys de treball i esforç, la majoria de cases han estat reconstruïdes i molts dels habitants han pogut tornar.  La idea és ara potenciar el turisme rural a petita escala per tal de dinamitzar econòmicament el poble i donar a conèixer la seva història a la vegada que se segueix reforçant el vincle Bòsnia-Catalunya mitjançant els camps de treball i l’intercanvi cultural entre joves catalans i joves bosnis.

 

BiH Jordi (163)
Imatge 6: Camps de Treball a Bòsnia. Juliol de 2016 a Šahbegovići. Font: Trenkalòs

Pinzells en comptes de Kalashnikovs, música en comptes del soroll brutal de l’impacte de les bombes. Doneu llapis (Olovke en Bosni) i colors als vostres fills i que dibuixin, que dibuixin el món que volen, i mentrestant, expliqueu-los la llegenda de Šahbegovići que diu que un dia uns joves estrangers van arribar al poble i van començar a reconstruir-lo. Temps més tard van aparèixer dibuixos als murs de les cases del poble i tothom es preguntava qui podia haver estat l’autor de tals obres.

Per sort una nit l’àvia Sema, l’única persona que va viure al poble durant la guerra, va poder desvetllar el misteri en descobrir que els autors dels dibuixos eren els Olovkis, uns éssers màgics que habiten els boscos de Bòsnia i que per les nits es dedicaven a crear obres d’art.

13628307_555868481284414_1888836905_n
Imatge 7: El conte que explica la història dels Olovkis, publicat per Trenkalòs

I potser varen ser també els Olovkis, els que fa més de vint anys em van dir que dibuixés en una llibreta que s’havia d’enviar a Bòsnia, els que creien que amb un simple dibuix es podia fer somriure un nen atrapat en un món de psicòpates, els que creien que amb petits gestos es pot canviar la realitat de persones amb nom i cognom. Els Olovkis representen aquella infància innocent, que deixa anar la imaginació i sense malicia imagina un món on tot és possible i on tothom conviu sense dolor, sense llàgrimes ni traumes. Representen aquella part de nosaltres que s’esforça per resoldre conflictes mitjançant el diàleg i l’enteniment, aquella part de nosaltres que davant situacions extremes, sovint incomprensibles, opta per fer ús de l’art, la cultura, per transmetre la seva desafecció  i les seves ganes de canviar el que no li sembla just en comptes d’optar per la via fàcil, la de simplement destruir-ho tot per després quedar-se paralitzat en el buit sense saber què fer.

Bòsnia i Hercegovina segueix dessagnant-se després de més de vint anys, l’atur juvenil, la corrupció, la manca d’infraestructures i l’extrema complexitat estructural de les institucions fan que sigui un país frenat, un país amb potencial humà que es veu obligat a emigrar; però també un país que no es tapa els ulls, un país que a disgust de molts segueix obrint fosses comunes i identificant víctimes i perpetradors, un país que es recorda cada any de la tragèdia col·lectiva que va viure, un país que clama al món que se’l miri i que aprengui les conseqüències d’un conflicte ètnic per no repetir-les. Desafortunadament, aquesta crida cada cop té menys energia, fins i tot els propis habitants de Bòsnia, els nens que no van viure la guerra, creixen radicalitzats pel que senten dels seus pares i odien fantasmes que ni coneixen, segueixen havent-hi escoles on se separen els nens per ètnia [3], el govern de la República Srpska no deixa passar cap oportunitat per reafirmar-se en la seva voluntat d’annexionar-se amb Sèrbia i no falten els generals bosnis que l’amenacen. [4]

Malgrat tot és precisament aquí on nosaltres hi podem tenir un paper fonamental, on l’intercanvi cultural, d’idees, d’històries personals pot beneficiar les dues bandes, amplifiquem la veu de Bòsnia, informem-nos del que va passar, anem-hi si podem, però tractem-la amb cura i respecte, Bòsnia és una ferida que encara no s’ha tancat. Som lliures de decidir si volem contribuir a que guareixi o volem seguir ignorant que existeix.

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Imatge de portada: Mural al poble de Šahbegovići representant el centre històric de Sarajevo. Font: Trenkalòs

Nota d’agraïment:

Aquests dos articles sobre Šahbegovići no haurien estat possibles sense Trenkalòs, els habitants de Šahbegovići i el grup de cooperants del camp de treball d’aquest any 2016. Gràcies per portar-me a Bòsnia i tornar-me la humanitat que els anys m’havien robat.

Més sobre la feina de Trenkalòs a Bòsnia:

[1] http://framatic.blogspot.com/search/label/B%C3%B2snia

[2] http://trenkalos.cat

Bibliografia:

[3] http://data.worldbank.org/indicator/SL.UEM.1524.ZS?end=2014&name_desc=false&start=1991&view=chart

[4] http://www.lainformacion.com/disturbios-conflictos-y-guerra/Republica-Srpska-celebra-referendum-desequilibrar_0_956904394.html

Vídeo sobre els murals de Šahbegovići:

Altres articles de la Rosa:

Altres articles #cicleBalkan

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s