Entronar la Trono (o com salvar el teatre)


Castellano

La Sala Trono és, i esperem que quan estigueu llegint això d’aquí molt de temps aquest verb pugui seguir estant en present, una sala de teatre en una Tarragona on existeix molt teatre amateur, però molt poca programació pròpia.

Els dos teatres municipals, el Metropol i més especialment el de Tarragona, es centren principalment a la contractació d’espectacles d’abast nacional, és a dir, fan programacions portant el que es produeix majoritàriament, fora de la ciutat. Això està molt bé, és necessari i no ho critiquem pas, el problema és quan no es complementa amb una aposta per la producció pròpia.

La Sala Trono, en canvi, combina ambdues coses, porta teatre d’aquest que podem adjectivar d’alternatiu per allò que no es programa en sales amb aforaments que superen el quart de miler de seients, al mateix temps que produeix obres pròpies de primera qualitat. Un bon exemple d’això és You say tomato, que s’ha fet un lloc en la cotitzada i difícil cartellera de Barcelona (en una sala d’aquelles que superen les dues-centes cinquanta butaques) i que encara li queda una mica més d’una setmana de programació (protagonitzada, juntament amb Anna Moliné, per Joan Negrié, director actual de la Sala).

Aquesta obra porta el segell de la Sala Trono a les Rambles de la ciutat comtal, i això és un valor que la ciutat de Tarragona no és pot permetre el luxe de deixar perdre. Aquest és un dels molts exemples que podríem posar, ja que no han estat poques les obres que s’han pogut veure a festivals i sales d’arreu sorgides del carrer de Misser Sitges. I si ens permeteu aquest autoapunt, al Cultius sabem molt bé ho difícil que és per algú de comarques accedir als circuits nacionals, en el nostre cas des del modest món dels blocs culturals. Per tant, sabem que suposa produir des de Tarragona, trencant, a més, la idea que tot es fa des de i per la capital, situant així, la ciutat, com un espai de creació.

No volem que aquest article es llegeixi com un panegíric o un homenatge pòstum, primer perquè no és el nostre estil, i per altra perquè creiem molt sincerament que no la deixarem morir. Però permeteu-nos fer la nostra menció especial a la que, i amb el permís de la resta d’alma maters de la Trono com l’Oriol Grau, creiem que encarna l’ànima d’aquesta sala, l’actriu Paloma Arza, la qual, ja sigui perquè ha estat, i de moment encara és, la que ens respon a les reserves d’entrades (si més no, la que ens apareixia a la fotografia del Whatsapp) o per la seva manera d’ocupar l’escenari, creiem que val la pena destacar com emblema de la Trono. De fet aquesta última setmana ens ha permès gaudir d’un fabulós monòleg a Lou: el caràcter de un gato.

Aquesta obra parla de l’Art en majúscules i en aquest cas de com l’art pot salvar una societat, pot saltar murs, i fins i tot enderrocar-los (i malauradament necessitem tirar a terra molts murs en la nostra actualitat, quan ens construeixen cada dia de més alts i més militaritzats, com els que veia Lou des de la seva finestra a l’Europa de la dècada dels trenta). I la Trono, en certa mesura, ens ha ajudat a tenir eines per a que la nostra ciutat compti amb unes arts escèniques de qualitat que també ens han d’ajudar a saltar murs (culturals i no només). És, doncs, un diàleg entre la racionalitat, les arts i la sense raó, però al mateix temps un diàleg entre el que ella (la Lou o la ¿Trono?) havia donat als altres i el que havia rebut dels altres (Nietzsche, Freud o ¿Tarragona?), una relació segurament massa desigual, tot i que ella els hi parlava de tu a tu.

Les dues obres de les que parlem, en resum, són com dues històries que semblen dos finals… però que en realitat no ho són, en tant que el final de debò, en cap dels dos casos és definitiu, com esperem que succeeixi amb la història de la Trono. De fet aquesta setmana la Sala i la Trono mantindran un diàleg en la que, de moment, i emfatitzem molt lo de ‘de moment’, serà la última obra, Això és tot.

En definitiva, cal seguir lamentant com la producció pròpia, de vegades petita (encara que només sigui pel format) segueix eclipsada per les produccions mediàtiques que omplen, parcialment, els teatres grans de la ciutat.

Gabino Martinez Muñoz

ALTRES ARTICLES RELACIONATS:

Frida en el mirall | Sala Trono de Guiomar Sánchez

Testimonis de l’horror de Guiomar Sánchez

Ser o no ser? Aquesta és la qüestió de Maria Pérez

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s