Frida en el mirall | Sala Trono


Castellano English

No deu fer més vint metres quadrats. És una saleta fosca amb un eixam de cadires ascendent, d’aquelles de plàstic; una mica a la manera del Teatre Lliure de Gràcia, BCN. Deu ser la estètica dels teatres dits ‘alternatius’, teatre de petit format, amb obres de relatiu baix pressupost però amb les ganes i la il·lusió grans com l’Òpera de París.

Em refereixo, en aquest cas a la Sala Trono de Tarragona, un petit espai a la Part Alta de la ciutat, envoltada de carrerons medievals i, a més, tenint el goig d’estar a tocar de la plaça de Dames i Vells; que és un honor que només els tarragonins -potser- entenem.

La Sala Trono va néixer al 2002, i porta més de deu anys oferint una tipologia de teatre a petita escala, que l’ha convertit en un dels espais de referència del país.

frida_trono
Sala Trono. Interior. Fotografia pròpia

Parlo de Frida en el mirall. Dirigida per Jordi Prat i Coll, amb Vicenç Solsona a la guitarra i un escenari gairebé nu, amb dues actrius: Mireia Piferrer (actriu) i Núria Piferrer (veu). Dues dones, dues bessones. Una actriu i una cantant. Dos personatges que es reflecteixen com en un mirall, el mirall del temps que tot ho embolcalla. Art (escènic), art (pictòric) i art (musical).

Expliquen la història de Frida Kalho, d’aquella jove mexicana de família benestant que patí un accident d’autobús. Quedà malmesa de per vida, física i espiritualment, i foren precissament aquestes ferides les que la introduïren en la recerca introspectiva del jo, de pintar-se a sí mateixa, les seves sensacions i la vida a través dels seus ulls; la violència i alhora la tendresa de la seva pintura. Sense aquest accident -malaurat- el món no hauria tingut mai la Frida Kalho.

L’obra juga amb la dualitat de l’artista, que des de petita es desdoblava en una amiga imaginària, i de gran es veia reflectida al mirall, postrada al llit, per la seva llarga malaltia. Una vida a mig camí entre l’hospital i la casa, guanyant-li el pols en etapes llargues, però sempre recaient.

Les germanes Piferrer, a través de textos biogràfics, com cartes o conceptualitzacions de diferents pintures, mesclant un teatre que semblava de vegades un recital de poesia, d’altres un petit concert de balada mexicana -trista i esgarrada com ho era la vida de Frida Kalho-, ens transporten a aquest univers màgic de la pintora.

portada_frida
Representació. Font: salatrono.ccom
frida_ccadires
Final de l’acte. Fotografia pròpia

Amb aquesta obra s’ha volgut donar forma a la que fou una de les vides més interessants del món cultural del segle XX, volent apropar-s’hi d’una manera familiar i delicada, emfatitzant aquell cant a la vida que ella tant professava. Perquè la Frida Kalho era, sobretot, una amant de la vida. Un dels seus darrers quadres va ser una pintura de síndries sucoses, de grans tons rogencs, i en ell hi escrivia ¡Viva la vida!, poc abans de la seva mort.

Seguim amb ganes de més teatre, de sensacions a flor de pell i, tal com diuen al propi web de la Sala Trono, que l’espectador”pugui sentir respirar a l’actor”, i d’això, amics, no en tingueu cap dubte.

Guiomar Sánchez

Fotografies pròpies excepte la de la representació.
Vídeo de la representació al 2011: https://www.youtube.com/watch?v=tl6JQNB3E6w

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s