La presentació d’un poemari sol ser un espai de divagació cultural. Si a això li sumem dues propostes, la divagació, entesa com a exercici lliure de la ment, es multiplica per dos. Això va ser el que va passar a la presentació de dos poemaris, el de Juan González Soto: Tiempos que no existen de Los Libros del Gato Negro i el de Iván Carvajal: Siempre todavía de Pre-Textos.
Pels lectors del Cultius Culturals Juan González Soto no és un nom desconegut, però potser sí Iván Carvajal. El poeta equatorià troba inspiració en fets tan dispars, però tan plàstics al mateix moment, com poden ser la d’un infant que només havia vist la mar a través de les seves lectures, o a través d’una hipotètica trobada entre Rembrandt i Spinoza en un Amsterdam del segle XVII.
D’un tal Spinoza i d’un Rembrand que van ser veïns
Ens volem aturar una estona en aquell Amsterdam del segle XVII i en els poemes que això inspira. Les inspiracions i especulacions davant d’una pintura de Rembrandt són gairebé inevitables. Si mai heu tingut l’oportunitat d’estar davant d’una d’elles, especialment en els seus autoretrats, us arribarà la inspiració, perquè Rembrandt ens diu molt més pel que deixa intuir en els seus quadres, que no pas pel que ens pinta nítidament.
Una cosa són les pintures encarregades, on tant sí com no ha d’aparèixer allò que et demanen -per això en els seus autoretrats demostra més lliurement la seva excel·lència-. Però, fins i tot en els encàrrecs, la clau està en com t’ho situa i sobretot, en el fons fosc, on allà hi entra tot el que l’espectador vulgui, tot i que Rembrandt, pinta la foscor i el que hi ha a la foscor.
Així. Mentre un espectador vulgar, com el que us escriu, dedueix i investiga la foscor pintada, un poeta va més enllà, per això Iván Carvajal en la sèrie sobre Rembrandt ens descriu, ens interpreta, i ens transporta a un instant que va des del fet nítid al fet que s’intueix.
Però, el poeta, no es queda només allà, sinó que la gran inspiració li arriba quan descobreix que el pintor compartia barri amb el jove, no encara filòsof, Spinoza. Tots dos admirats per un poeta que un dia s’assabenta que van compartir espai i temps en Jodenbreestraat i és aquí on la sèrie sobre Rembrandt, arriba al seu punt àlgid, perquè ens regala una trobada fortuïta entre ambdós.
El de secano i el de la sierra
Certament, Juan González Soto és un conegut del Cultius, però aquest poemari ens transporta a un imaginari, com a mínim pel lector que casualment ara us està escrivint, diferent del que ens havia transportat en altres propostes. Recordeu que vam parlar dels llibres de Martel·lus -aquell divertimento com excusa per una poesia atemporal-, però en aquest cas el temps esdevé la base.
El temps està en el títol del poemari i present en els versos. Un temps que és la causa per la qual les coses, tant les físiques com les emotives, tenen un final, però que no és del tot. Perquè aquells finals provoquen records, nous sentiments, noves emocions, que amb el temps, també finiran. Són aquells records, aquelles evocacions de records, les que generen gran part de la poesia d’aquest recull.
Juan, que té origen de secà, -com ell mateix bromejava a la presentació-, tanmateix com el seu col·lega, també reflexionava del que són els records compartits. Ambdós van descobrir la mar en les seves lectures. Així doncs, per a ell, en llegir un poema de l’altre, inevitablement, el temps al qual es transporta durant la lectura serà diferent del d’una persona de mar. Potser en el recull en si, no és un element tan evident, o que hagués destacat després d’algunes lectures, però sí que va quedar plasmat en la presentació feta a quatre mans i a dues veus, en les que semblava que les poesies d’un i l’altre, amb orígens diferents, amb evocacions, a priori, diferents, esdevenien un diàleg o fins i tot un discurs coherent.
Aquell temps que ja no existeix com a tal, sí que perdura en els records, però ja no és aquell temps, i tampoc ho és el que s’expressa a través dels versos, i encara menys, si parlem de tots i cadascun dels temps que són evocats per cadascun dels lectors i lectores durant i/o després de la seva lectura.
És a dir, no és només un viatge al passat, perquè en el fons és un viatge al sentiment present que genera, avui, aquell temps passat. Un viatge, sense número de pàgines, per decisió del propi autor, però amb numeració romana per cadascun dels poemes o per cadascun dels temps expressats. No és gens baladí aquest detall parlant de temps.
Així doncs, dues lectures, molt recomanables. Aquestes línies són la conseqüència d’haver assistit a una presentació i haver llegit, potser de forma massa precipitada, gran part dels poemes. En temps futurs, quan rellegeixi de nou aquests poemes, segurament escriuria altres coses. Així és el temps, no és el mateix fer les coses ahir, avui o demà.
Articles relacionats de l’autor:
“Llibre de Mariátegui”, de Tàrraco a Perú
#AgostPoètic: una ruta poètica o la poesia com excusa per viatjar
Kalila i Dimna. La faula clàssica, política i literària
Cultius Culturals 