Kalila i Dimna. La faula clàssica, política i literària


Castellano

Saber com una obra clàssica es converteix en clàssica pot tenir moltes explicacions, però al cap i a la fi hi ha un element clau, essencial, que malgrat i no ser la única explicació sí que ens permet anar extraient els diversos elements que es desprenen del mateix, i en aquest cas parlem de la universalitat dels temes. I amb aquesta excusa volem desgranar què ha estat i que és Kalila i Dimna.

Cal entendre que les lectores i els lectors que hem llegit, ara, aquesta obra per primera vegada, ho hem fet amb un context general concret, al qual li hem de sumar el nostre propi. L’essència d’allò que s’explica en les faules d’aquest llibre va generalment a l’arrel de les nostres inquietuds humanes, al ser això tan bàsic ens permet estructurar relat i relats dins del relat, valgui la redundància, que vertebren la complexitat del mateix, ja que és cada lector, cada temps, cada espai, el que acabarà determinant el significat de les moralines i el paper de cadascun dels personatges. Mantenint, però, al mateix temps i sense ser contradictori, aquella essència que ens va a les característiques humanes més bàsiques i que ens parlen de qüestions primàries i cíviques. És a dir, són els animals, aquells que es mouen per instints, els que ens mostren com ser un bon habitant o governant de la comunitat.

713px-Fox_and_crowAnem primer, però, a saber quan i qui va recopilar aquests relats, i si va ser només un recopilador, per entendre quines motivacions podia tenir per presentar-los tal i com ho va fer. Abdal·lah Ibn Almuqaffa va ser el que va recopilar aquestes faules, tal i com les coneixem, i les va traduir i adaptar a l’àrab. Cal destacar d’aquest autor, abans de posar-nos pròpiament en matèria, que va escriure Ètica i educació per a governants, escrit que es compara a El Príncep de Maquiavel, malgrat i ser escrit 800 anys abans, conseqüència de quan absolutament tot passa per l’eurocentrisme. Almuqaffa, que pels seus amplis coneixements no poques vegades se l’ha adjectivat d’erudit, i de fet pertanyia a aquella classe benestant i culta d’origen persa que vivia a Bàssora, va viure a cavall entre els omeies i els abbàssides, va treballar per ambdues administracions, tanmateix com el seu pare que va ser funcionari durant la transició entre una dinastia i l’altra. En aquest sentit el fet de provenir de família persa, va fer que tingués accés a gairebé tota la cultura i coneixements de la zona, per això, com en el cas que ens ocupa, són destacables les obres de traducció. Unes traduccions que gràcies a la seva capacitat, no es limitaven a ser simples recreacions en un altre idioma, sinó que reinterpretava i afegia de la seva pròpia collita, per això podríem dir que en algunes ocasions es quedava a mig camí entre la traducció, l’adaptació i l’originalitat. Aquest aspecte més creatiu es troba molt present en l’obra de Kalila i Dimna, en la qual va afegir alguns capítols i una introducció en la que explica els propòsits que buscava cadascuna de les faules[1].

Kalila i Dimna, doncs, és una traducció parcial amb afegits del propi Almuqaffa que va traduir del sànscrit i/o pelvi i del persa a l’àrab, a més d’afegir elements originals amb aquesta llengua. Aquesta afirmació, malgrat i que en la majoria d’estudis consultats és la que es dóna per bona, cal destacar que no la podem presentar com una veritat absoluta, en tant que estaríem parlant de versions prèvies en sànscrit i pelvi que no s’han conservat i que per tant tots els estudis provenen de fonts secundàries contrastades amb les versions posteriors que s’han conservat. El que sí que coneixem bé, doncs, és la versió àrab que fa Almuqaffa cap a l’any 750, a partir de la qual estem escrivint aquestes línies.

La traducció a l’àrab d’aquestes faules, a més, va ser la porta d’entrada d’aquesta literatura a Europa. Ja que va ser això el que va permetre traduir-les a la llengua romanç dels regnes que tot just s’estaven formant, sent després traduïdes al llatí, llengua que actuava com la llengua franca de la ciència i el coneixement a Europa. Bon exemple d’aquest procés es va viure durant el regnat d’Alfons X el savi (s. XIII) a Lleó i Castella, moment en el que es van traduir de l’àrab textos moralitzants com el que ens ocupa. Aquests textos pretenien ser didàctics i es van posar de moda, fins el punt, que més enllà de les traduccions completes com aquesta, van aparèixer en la literatura continental proverbis o frases fetes d’origen indi i persa. És a dir, aquells textos que Almuqaffa, juntament amb altres autors provinents del món persa, pretenien alliçonar als governants àrabs, també estigueren en algunes corts de governants peninsulars i continentals. Kalila wa DimnaSeria interessant, també, poder mirar d’imaginar-se quines interpretacions es devien fer d’aquestes línies, en un context en el que la legitimitat de molts d’aquests regnes cristians encara estava per consolidar-se. Serien llegits amb la mateixa intencionalitat amb les que Almuqaffa pretenia alliçonar les dinasties àrabs? Encara que aquesta pregunta, irremeiablement, ens portaria a una altra encara més primària: els governants abbàssides van llegir i interpretar aquesta obra com Almuqaffa volia? Malauradament en aquestes línies no tindrem capacitat per resoldre aquestes preguntes, però en tant que van aparèixer durant la lectura del llibre era important traslladar-les i compartir-les. Tanmateix cal destacar que aquests textos també es van estendre per altres cercles, perquè no només va influenciar a la literatura lligada a les cohorts europees, també intel·lectuals jueus van veure’s influenciats i van adaptar la seva essència, en certa manera, a la seva literatura.

Aquest recull, doncs, va en la línia d’altres obres que van ser traduïdes a l’àrab i que provenien de la tradició indopersa. De forma resumida podem dir que és una col·lecció de faules dirigides i dedicades al rei, al governant, en les que un filòsof, un pensador moral, li explica com governar al príncep. Aquesta temàtica s’entronca dins d’un gènere literari concret, de tal manera que Kalila i Dimna, la podem situar en aquest gènere, el que específicament fa referència a l’adoctrinament de prínceps, dins de la categoria de textos didàctics i moralitzants. Aquests tipus de textos van ser tan habituals, que es va convertir en si mateix en un gènere literari àrab propi que es coneix com l’àdab[2], i del qual Almuqaffa va ser un precursor, no només per l’obra de la que estem parlant, sinó també per d’altres que va escriure o traduir. Lligant amb la influència que comentàvem abans, això va ser el que va donar com a resultat el que es coneix com l’espill de prínceps en la literatura europea, gènere que beu directament de la influència directa de l’àdab, però no només, ja que en si mateix són molts els elements que participen i que defineixen en un gènere complex i al mateix temps ambigu com aquest[3].

Val a dir, però, que arribats a aquest punt podríem assegurar de forma agosarada que Kalila i Dimna hauria perdut parcialment aquest element de mirall de prínceps en el moment en el que es va popularitzar i els manuscrits van moure’s més enllà de les corts i els cercles reials o intel·lectuals. És a dir, tot i que el text deia el mateix, en el moment en el qual arriba a àmplies capes de lectors, indiscutiblement, això acaba tenint com a resultat lectures que ja no es basen tant, o no només, en com ser un bon governant, sinó que va més enllà i ens pot explicar la definició de bon ciutadà o bona persona. Tot això lliga amb el que comentàvem només començar, el fet que la seva lectura, per tant, s’enriqueix i es reinterpreta al mateix moment que s’han anat ampliant la seva difusió. A aquest element també ajuda el fet que estem davant d’una obra complexa, l’àdab és un gènere de prosa que també juga amb rimes i altres figures, però també complex a nivell de personatges i estructura, és a dir, al mateix temps que va a elements essencials, ho presenta d’una forma treballada que permet endinsar-se i arribar a les conclusions des de diferents perspectives. Veiem fins i tot com determinats personatges en l’obra adquireixen diferents aptituds segons la faula o la situació en la que es troben, ajudant a extreure una moralina per sobre de la del propi capítol. Això per no entrar en l’obra marc, la qual és l’excusa per a que vagin apareixent les històries dels animals, és a dir, la història de la que s’extreuen les històries i viceversa. L’àdab, doncs, no es defineix només per la seva temàtica, sinó que cal destacar-ne tots aquests aspectes estilístics, entre d’altres, per descriure’l.

A tall de conclusió, doncs, podem dir que no és baladí que Almuqaffa cultivés aquesta literatura, abans dèiem que va viure a cavall de dues dinasties, de fet tot sembla indicar que la seva mort estaria relacionada amb la seva enemistat amb Sufián Benmoavia, el qual utilitzaria la seva suposada falsa conversió a l’islam per acabar amb ell[4], encara que tot això no acaba de recollir-se clarament en la bibliografia consultada. Per tant, també podem dir que va viure a cavall de dues religions, la que li venia per tradició familiar, el mazdeisme, i l’islam. Els àrabs van adoptar l’islam també com un concepte polític durant, per, i després, de l’expansió Omeia, i especialment utilitzat pels abbàssides, un concepte, el polític, complicat de traslladar a aquesta teoria religiosa, en tant que podríem dir que la teoria i pràctica política es desenvolupen una vegada mort el Profeta[5], amb les dificultats de legitimitat que això suposa. A dia d’avui, aquest lligam inseparable entre política i religió, segueix sense quedar resolt. Si a aquest fet li sumem que com a descendent persa tenia un alt coneixement d’aquest model polític, s’entén perfectament aquesta necessitat de traslladar als àrabs les bones pràctiques del govern.

800px-Arabischer_Maler_um_1210_001

En definitiva, Kalila i Dimna es va convertir en un llibre popular que a dia d’avui és un clàssic per mèrits propis. L’origen de gran part dels textos són molt anteriors al que hem situat com el seu autor, però està clar que això no li treu mèrits, sinó que va ser, precisament, la versió del segle VIII la que li ha donat aquesta vida i aquestes interpretacions que hem mirat de resumir en aquestes línies.

Gabino Martínez

[1] MADRID MARTIN, Judit, Estudio entorno a Calila y Dimna y sus traducciones al español, UniversitatAutonoma de Barcelona, 2016, p. 15

[2] Hans-JörgDöhla, El libro de Calila e Dimna (1251). Edición nueva de los dos manuscritos castellanos, con una introducción intercultural y un análisis lexicográfico árabe-español. University of Zurich, 2008, p. 18

[3] DAKHLIA, Jocelyne, “Les Miroirs des princesislamiques: une modernitésourde?”, Annales, Histoire, Sciences Sociales, 57e année, n. 5, 2002, p. 1196-1197

[4] VILLEGAS, Marcelino, “Introducción”, Calila y Dimna, Alianza Editorial,2008, p. 23

[5] MELO CARRASCO, Diego, “El problema político en los albores del islam: la relación entre la religión y la política a partir de dos visiones historiográficas”, Si somos Americanos. Revista de Estudios Transfonterizos, vol. 9, 2007, p. 171-182.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s