Durant tota la nit del 25 d’agost de 1992 van caure obusos d’artillers serbis sobre la Biblioteca Nacional i Universitària de Bòsnia i Hercegovina a Sarajevo. L’atac va provocar una flama que es convertí en incendi, alimentat per una col·lecció que representava centenars d’anys d’història i cultura bosníaques.
Els bibliotecaris i els membres de la comunitat, arriscant-se a ser diana dels franctiradors, van formar una cadena humana per traslladar els llibres a un lloc segur. Malgrat els esforços d’emergència, a trenc d’alba el noranta per cent de la col·lecció s’havia convertit en cendres.
Malauradament, aquest incident no va ser únic. La destrucció de patrimoni cultural durant el setge de Sarajevo va ser una pèrdua no només per a Bòsnia, sinó també per al patrimoni de la humanitat, deixant una bretxa que no es podria tancar mai més.
La guerra “tradicional”, o batalla entre estats sobirans, s’està convertint en menys freqüent. Cada vegada més, els conflictes estan esclatant entre diferents grups ètnics o religiosos, les cultures de les quals, mentre xoquen, estan íntimament relacionades.
Els casos de l’antiga Iugoslàvia i, més recentment, dels talibans a l’Afganistan, mostren que els agressors no estan necessàriament motivats per l’adquisició de terres, recursos i poder. En lloc d’això, l’objectiu és arrasar cada vegada amb més evidència d’un passat inconvenient per tal d’aclarir el camí per a una narrativa cultural reescrita.
Aquest va ser certament el cas de l’antiga Iugoslàvia, on la destrucció generalitzada del patrimoni cultural multiètnic de Bòsnia va ser el resultat d’un objectiu deliberat per part de les forces sèrbies, violant el dret humanitari internacional. Així, a Bòsnia i Hercegovina, les runes signifiquen no només que els nacionalistes extremistes van treballar intensament per eliminar éssers humans, sinó que també ho van fer per esborrar tota memòria del passat.
La Federació Iugoslava va començar a escindir-se quan Eslovènia i Croàcia es van declarar independents el 1991. El conflicte a Bòsnia-Herzegovina va començar el 5 d’abril de 1992, després que es declarés la independència de Iugoslàvia. Abans de començar la guerra, Bòsnia era un quaranta-tres per cent de musulmans, un trenta-cinc per cent de serbis ortodoxos i un divuit per cent de croates catòlics. Sarajevo era una ciutat moderna el paisatge cultural de la qual reflectia una tradició de tolerància i diversitat. Com assenyala Riedlmayer [2]:
Els edificis són estructures intencionades. No apareixen aleatòriament. Quan teniu una ciutat que no té barris religiosos separats, i quan teniu cases de culte situades les unes al costat de les altres, és una indicació que la gent està disposada a conviure. Per tant, les seves estructures no són objectes de desafiament, sinó més aviat declaracions de convivència. Si no poguessin aguantar la vista de l’un a l’altre, s’haurien construït fora de via.
András Riedlmayer
Segons un informe del 20 de setembre de 1993 encarregat per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, nou-centes mesquites van ser destruïdes i cinc-centes cinquanta greument danyades a Bòsnia i Hercegovina el primer any de combats. Dins d’aquestes xifres s’inclouen vint mesquites que daten del segle XVI. [3]
Els recursos disponibles per a les organitzacions culturals durant el conflicte es van veure molt afectats per la convulsió política provocada per la ràpida transició d’un sistema comunista que mantenia grups molt diferents dins una federació a estats nacionalistes que pretenien homogeneïtzar-los. En teoria, la protecció dels béns culturals a Bòsnia-Hercegovina havia de ser supervisada per un organisme nacional i central a la capital de Sarajevo, amb el suport de les oficines regionals i locals.
No obstant això, hi ha seriosos dubtes que una infraestructura similar fos una realitat a Bòsnia i Hercegovina. Un museu podria estar sota l’autoritat de diversos organismes governamentals diferents (república, districte o ciutat) en funció de la seva ubicació i finalitat. Hi havia una confusió evident sobre quines autoritats culturals havien de reemplaçar les organitzacions culturals durant el període transicional. A més, les organitzacions governamentals que existien per a la protecció de la cultura tenien les mateixes dificultats per operar en condicions de guerra com les organitzacions que suposadament ajudaven.
I per sobre de tot, donada la desesperada situació humanitària durant el conflicte, els organismes governamentals nacionals i locals no van ser capaços d’assignar recursos a preocupacions “menys prioritàries” com l’art i la cultura.
Segons la convenció de la Haia de 1954 la protecció del patrimoni en un conflicte armat ha de ser un esforç conjunt entre organismes internacionals, governs nacionals i professionals de la cultura. En aquest cas, el govern nacional no fou capaç de protegir el patrimoni per les raons esmentades anteriorment, la UNESCO, teòricament encarregada de supervisar l’aplicació del Conveni de la Haia, fou notablement absent, fent que tota la feina recaigués sobre els administradors culturals i algunes organitzacions internacionals, que clarament es van veure desbordades.
No obstant, tot i el fort bombardeig a llarg termini de la ciutat, “només” dos museus foren completament destruïts: el Museu dels XIV Jocs Olímpics d’Hivern i el Museu de l’Assassinat de Sarajevo (de l’arxiduc Franz Ferdinand). La resta van rebre danys greus que van comprometre o destruir parts de les seves col·leccions.
Les observacions i els esforços dels empleats dels museus sovint s’exclouen de les discussions sobre protecció de béns culturals, però la seva experiència en el cas de Sarajevo, pot evidenciar les mancances del model de protecció actual i els reptes reals a què s’enfronta la zona de guerra. Per aquest motiu, algunes de les accions de protecció preses per les organitzacions i treballadors del món cultural durant el setge es presentaran a continuació.
Umjetnicka Galerija BiH -Galeria Nacional de Bòsnia i Hercegovina
Fundada el 1946, la col·lecció de la Galeria Nacional conté aproximadament 4.500 objectes, principalment d’artistes bosnians i iugoslaus en general. Quan va esclatar la guerra el 6 d’abril de 1992, diversos membres del personal del museu i veïns, que havien esdevingut refugiats, es van traslladar a les galeries i van actuar com a força de seguretat. Això va prevenir possiblement diversos intents de saqueig.
Durant tot el setge, els voluntaris van dirigir la institució perquè el personal curatorial de la galeria va passar de nou a tres membres. Abans de començar la guerra, diversos guàrdies serbis van organitzar un robatori d’icones i altres valuoses obres de la col·lecció abans d’abandonar els seus llocs (icones, pintures, manuscrits islàmics). La col·lecció es va traslladar immediatament a un magatzem del soterrani. Des del 1993 fins al final de la Guerra, la Galeria va funcionar i va produir exposicions com la reconeguda “Testimonis de l’existència“, que mostraven obres d’artistes bosnians. La principal preocupació de director del museu durant tota la guerra fou l’edifici en si, ja que els bombardejos i els danys provocats per les bales permetien que l’aigua de la pluja entrés, fent que les galeries fossin molt humides, i a la vegada, un control de la humitat era quasi impossible degut als talls continus d’electricitat que va sofrir la ciutat durant tot el setge. El 1993, la UNPROFOR va proporcionar a la galeria revestiments de finestres, però aquesta va ser l’única ajuda externa que va rebre la Galeria durant el transcurs de la guerra.
Historijski Muzej BiH -El Museu d’història de Bòsnia i Hercegovina
Fundat el 1945 com a “Museu d’Alliberament Popular de Bòsnia i Hercegovina”, el Museu d’història va assumir el seu nom actual el 1993. La col·lecció, que estava en bon estat abans de la guerra, conté actualment més de 300.000 objectes des de l’arribada dels eslovens al segle VII fins a l’actualitat. Durant el conflicte només dos administradors i vuit treballadors van fer-se càrrec del museu.
Quan va esclatar la Guerra, no hi havia cap pla oficial per preservar la col·lecció. Els membres del personal van començar immediatament a traslladar la col·lecció al soterrani, on també van seguir treballant. Segons la directora, Muhiba Kaljanac, fins i tot si hi hagués hagut un pla de protecció en marxa, probablement les condicions no els haurien permès dur-lo a terme correctament. Alguns soldats van ajudar a protegir les obres.
El museu es troba al carrer Vojvode Putnika (ara “Zmaja od Bosna”), que va ser la primera línia del conflicte. Aquesta avinguda era coneguda pel món com a “l’avinguda dels franctiradors” durant la guerra. Sens dubte, aquest era un dels punts més perillosos de Sarajevo. Per arribar al museu, el personal havia de prendre carrers laterals, travessar l’avinguda, amagar-se darrere d’una escola propera i córrer un a un per un altre carrer. Gràcies a aquestes mesures però, cap membre del museu va ser afusellat durant la guerra. Les activitats diàries del personal consistien principalment en el trasllat dels continguts de la biblioteca, que estaven directament exposats a la primera línia. A causa de l’amenaça constant de franctiradors, això era extremadament perillós. Les exposicions es van traslladar a llocs més segurs, més allunyats de la primera línia.
Quant a ajuda externa, el museu no va rebre cap ajut de la UNESCO ni de cap altra organització internacional. La percepció era que la comunitat internacional no tenia gaire interès en els problemes de les institucions culturals. Sembla que l’única excepció en ajuda externa fou Marian Wenzel. Wenzel era una erudita britànica de la història de Bòsnia. Durant el conflicte va viatjar a Sarajevo per parlar amb treballadors culturals. Kaljanac recorda una mostra de solidaritat en particular, que va causar una gran impressió al personal: Wenzel va arribar al museu amb una armilla antibales. Quan va veure que el personal del museu no tenia aquesta protecció, es va treure la seva.
Protegir el patrimoni en un conflicte ètnic, pren una nova dimensió ja que no tan sols hi ha danys col·laterals als béns culturals sinó que els museus, biblioteques, edificis de culte, etc. són directament objectius dels agressors i per tant s’han de protegir tenint en compte aquest aspecte. Per a que ens fem una idea de quant d’errada anava la comunitat internacional en el conflicte dels Balcans, recollim unes declaracions de Jakob Finci, president de l’organització jueva de Sarjevo “La Benevolencija”.
“La UNESCO volia que les institucions culturals posessin banderes blaves (el blau que denota béns culturals protegits). Era difícil creure que aquestes regles fossin o podrien seguir-se”.
Jakob Finci
Rosa M. Torrademé T.
Imatge de portada: Christopher Bobyn
[1] Megan Kossiakoff, The Art of War: The Protection of Cultural Property during the “Siege” of Sarajevo (1992-95), 14 DePaul J. Art, Tech. & Intell. Prop. L.109 (2004) Available at: https://via.library.depaul.edu/jatip/vol14/iss1/5
[2] András Riedlmayer, Bosnia’s Multicultural Heritage and Its Destruction,Address Before the Carnegie Endowment for International Peace (May 2, 1994),at http://www.kakarigi.net/manu/ceip2.htm
[3] Colin Kaiser, Third Information Report on War Damage to the CulturalHeritage in Croatia and Bosnia-Herzegovina, EUR. PARL. ASSEMB. Doc. No.6904 (1993), at 6.
Altres articles de la Rosa:
Cultius Culturals 