#AgostPoètic: una ruta poètica o la poesia com excusa per viatjar


Seguir la petjada dels poetes Antonio Machado i Federico Garcia Lorca va ser la premissa amb la que es va plantejar una ruta per diverses ciutats peninsulars que van acabar en una ruta recorrent i redescobrint poetes de diversos estils i èpoques.

El Monestir de Veruela va ser la primera parada. Allà, els Bécquer van passar el temps suficient per a que Gustavo escrivís Rimas y Leyendas. Van arribar en busca de bons aires per millorar la delicada salut de Gustavo. Les ruïnes del monestir, el Mont Cayo i les llegendes dels vilatans, van fer la resta, tal i com recorda un dels últims capítols del Ministerio del Tiempo.

Bécquer va ser l’enllaç per arribar al Monte de las Ánimas de Sòria. En aquesta ciutat, també va ser on Antonio Machado va passar la seva època més dolça. Va ser on va conèixer a Leonor, on es va casar i on la va enterrar. Segurament mai es va recuperar d’aquella prematura mort. A la Casa de los poetas es recorda la seva estada allà, així com la de Bécquer, Gerardo Diego i molts altres poetes, com la soriana Concha de Marco, la qual la ciutat l’està situant al lloc que li correspondria.

A Segovia, Machado, va arribar després de la seva estada a Baeza, de la qual ens referirem després, i va passar la última estada llarga abans del seu exili i mort a Coll Lliure. A Segovia es reconciliarà de nou amb la vida, el seu retorn a Castella li permet recuperar part de l’esperit que havia marxat amb Leonor. La posada on va viure el poeta és avui, un dels millors homenatges que existeixen, on podem descobrir el Machado més personal i el més activista amb la Universitat Popular Segoviana o els teatres de poble.

No cal dir que la majoria van passar per Madrid. Pels seus carrers vam conèixer el Madrid de Glòria Fuertes, aquell més popular amb un Lavapiés que, per cert, estava en festes de Sant Llorenç.

La generació del 27 va ser, però, un dels grans motius que van incentivar aquest viatge, motiu pel qual noms com els d’Ernestina de Champourcín o Josefina de la Torre es van creuar, obligatòriament, pel nostre camí. A més, aquest estiu, la companyia 13 gatos oferia una excel•lent adaptació de Doña Rosa la soltera o el lenguaje de las flores al Teatro Arlequin de Gran Via, un complement ideal per seguir la petjada lorquiana a la capital.

No cal dir que la generació d’or havia anat apareixent de forma constant, especialment a Madrid, però en el nostre cas va ser a Toledo on ens vam aturar a llegir un toledano il•lustre, com Garcilaso de la Vega. Bécquer, però, també va estar en tot moment present, des de llorers a grafits en façanes d’església encara recorden les nits de vi i festa del romàntic.

La Manxa, com no podia ser d’una altra manera, va servir per evocar un Miguel de Cervantes que està present a tot arreu, als molins de Consuegra o Campo de Criptana, a les antigues Ventas de Puerto Lápice o a la gastronomia que apareix reflectida en les pàgines del Quijote, com Duelos y quebrantos, un plat d’obligat consum. Però és en el Corral de Comedias de Almagro, on trobem un excel•lent testimoni d’allò que van ser les representacions més clàssiques i populars dels dramaturgs d’or.

L’etapa més melancòlica de Machado la va passar a Baeza. Va ser allà on va trobar plaça de professor de francès després de la mort de Leonor, el retorn a la seva Andalusia, però, no va servir per millorar el seu estat d’ànim, malgrat i que en aquella ciutat va ser on, per exemple, va conèixer a Federico Garcia Lorca. L’antiga Universitat de Baeza conserva l’aula en la que va donar classes, i la conservació del seu centre històric ens permet imaginar com va ser la seva vida allà.

La veïna ciutat de Úbeda, que també és patrimoni mundial i cal citar-la de la mà de Baeza, per la seva banda, va ser testimoni de la mort del místic poeta San Juan de la Cruz, però també és la ciutat natal d’un poeta modern, Joaquín Sabina. Granada va ser la última parada, de camí, va ser inevitable, però, recordar los ‘aceituneros altivos’ de Jaén als que va cantar Miguel Hernández, el poeta del pueblo.

L’Alhambra és el millor exemple de l’arquitectura al servei de la poesia, els versos són els protagonistes de les seves parets, especialment dels del poeta Ibn Al-Hatib, però no només, perquè aquesta creació ha estat font d’inspiració de grans artistes. Així cal reivindicar com a pròpia la creació literària andalusí, la qual, inexplicablement, moltes vegades la situem com aliena a la nostra realitat o pròpia d’uns suposats invasors, sense adonar-nos que estem expulsant de la nostra història el primer renaixement europeu.

La Granada de Federico, però, va ser, també, protagonista de les visites. Els carrers de l’Albaicin, on va descobrir el cante jondo, la casa familiar del Huerto de San Vicente o l’Alhambra, on se li ha fet aquest estiu el tribut Flamenco Lorquiano, són els millors exemples per recordar aquell poeta que una matinada entre el 17 i 18 d’agost se’l van endur entre Víznar i Alfacar, on va ser assassinat sense que a dia d’avui, encara, no s’hagi trobat el cos (ferides tancades en diuen…).

Gabino Martinez Muñoz

Articles poètics relacionats:

Kalila i Dimna. La faula clàssica, política i literària

Les veus de Mahmud Darwix

Naghib Magfuz, literatura mediterrània

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s