El cap de setmana del 22 al 23 de gener vam passar-lo a Aragó, dormint a Osca. A mitja horeta d’allà vam descobrir un dels castells més bonics que hem vist mai i del que us vull parlar avui: El Castell de Loarre.
Pel seu bon estat de conservació i pel magnífic emplaçament dins el Pre-Pirineu Aragonés, al castell s’hi han rodat diverses sèries (com l’espanyola “El ministerio del tiempo”) i pel·lícules (sent la més famosa “El reino de los cielos”). Només veient-lo de lluny per la carretera, no ens va estranyar gens.
Vam agafar la visita guiada uns dies abans per la web (l’entrada general eren de 8€), i amb la mateixa entrada del castell podies accedir a visitar la Col·legiata de Bolea (a 16min en cotxe), i l’Església de San Sebastián de Loarre (al mateix poble baixant des del Castell).
La visita era a les 11:30. Vam anar-hi mitja horeta abans, quan obria les portes, per fer-nos fotos des de fora i passejar per la zona sense la multitud de gent de les visites guiades.
La visita va començar puntualment amb la visualització d’una pel·lícula, on t’expliquen el context històric del castell. Conserva la seva estructura arquitectònica original, datada del segle XI. El castell va ser construït pel rei Sancho III el Mayor, amb una finalitat militar: Protegir el regne de Navarra. Al vídeo t’ensenyen les dues ampliacions que van fer del castell: una al 1071 (en la que el rei Sancho Ramírez decideix incorporar el component religiós convertint-lo en un monestir de canonges de Sant Agustí, i va voler adherir alguns edificis i les habitacions dels canonges) i l’altre al 1287, en el que van construir la muralla.
Ens va agradar molt. També estava bastant pensada per nens: Abans de començar els hi van donar un foli amb frases que han d’acabar d’escriure, enigmes que han de descobrir o coses que han de dibuixar segons el que explicarà el guia. Ens va semblar una bona forma d’integrar-los i que estiguessin atents.
Després de la visualització del vídeo, el guia ens va acompanyar fins la porta del castell, tot creuant les muralles. Has de passar pel costat d’una roca i trobaràs la porta mig amagada a la dreta. Es nota que estava tot pensat perquè fos més fàcil defensar-se si mai ningú els atacava (cosa que no va passar mai).
Si ens hi fixem, just abans d’entrar al castell, i repartit entre capitell de la columna de la dreta i una roca molt a prop de l’entrada, hi ha el mític dibuix dels tres micos, tapant-se la boca, les orelles i els ulls (respectivament), simbolitzant que no podies parlar de res que passés al castell, sota pena de mort (tercera imatge de dalt).
Les escales per entrar al castell intercalen dues mides: més altes als costats i més baixetes pel mig. Això s’utilitzava per recollir i emmagatzemar l’aigua de la pluja, com indica una canaleta que arribava als nostres peus i que encara ara deurà funcionar quan plou. La seva majestuositat fa que aquelles escales siguin un dels punts més fotografiats del castell.
En aquelles mateixes escales, a mà esquerra hi trobem el cos de guàrdia. A mà dreta trobàvem una primera sala: la cripta de Santa Quitèria. Allà van guardar la relíquia de Sant Demetri. És en aquella cripta on hi ha un efecte “càmera obscura”, i gràcies a la posició de les finestres i del sol, podríem veure reflectides a la cripta en posició inversa les ombres de qui intentés accedir al castell, com si d’una alarma es tractés (anys després es va descobrir que això seria la base de la fotografia).
Si seguim pujant les escales i girem i a mà esquerra arribem a l’Església de San Pedro, una construcció romànica amb preciosos capitells decorats i amb alabastre a les finestres que deixen passar la llum.
Endinsant-nos més i recorrent els passadissos i les sales del castell, ens pot cridar l’atenció unes marques a algunes de les parets (sobretot les de l’edificació de la segona fase, la d’en Sancho Ramírez). Correspondrien a les marques que feien els cànters per marcar que aquella feina era seva. Com més peces marquessin, senyal que més havien treballat i que més cobrarien. Com a Tarragonins, estàvem bastant familiaritzats amb aquest mètode, ja que hem pogut veure marques similars amb la mateixa finalitat a la muralla de Tarragona.
A la resta del castell hi podem veure un pati d’armes, calabossos, les habitacions dels canonges i la Torre de la Reina. Finalment, arribem a la Torre de l’Homenatge, que està unida a la resta del castell per un pont, i que podia servir per tancar-s’hi dins en cas de setge al castell. Es tracta també del punt més alt d’aquest. Es pot pujar a ambdues torres, i des d’elles tenim una magnífica vista no només del castell des de dalt, sinó de tota la comarca de la Foia d’Osca.
En acabar la visita guiada, i al costat de la botiga on has comprat les entrades hi trobarem un bar-restaurant, i més al costat encara hi ha unes taules de pícnic. Nosaltres vam dinar a una d’aquelles taules de pícnic mentre contemplàvem la silueta del castell. El paisatge no podia ser més bucòlic.
Text i imatges Aina Gombau
Altres articles de l’Aina
Cultius Culturals 