Wanderlust, el “gen viatger”


Castellano

Em considero una Wanderlust. Havíeu sentit mai aquesta paraula? Representa una sèrie de valors i una forma de pensar molt determinada.

M’encanta viatjar. Viatjar a qualsevol lloc del món, lluny o a prop. M’ensenya més de mi mateixa que qualsevol xerrada amb psicòlegs o una classe de meditació. Però quina diferència hi ha entre algú a qui només li agrada viatjar i algú que de veritat sent aquest desig irrefrenable? La diferència, com explicaré a continuació, prové d’un gen.

Les persones amb aquest gen, amb aquesta passió, són els anomenats “Wanderlusts”.

La revista “Evolution and human Behaviour” ha publicat un estudi on investigadors asseguren que existeix un derivat del gen DRD4-7r que es relaciona amb els nivells de dopamina al cervell. És a dir, es tractaria d’un gen que provocaria a la persona el sentiment de felicitat. Aquest és el “gen wanderlust”. [1]

Aquesta paraula prové de l’alemany: Wander significa “passejar” i lust “desig/ganes”. Així doncs, literalment estaríem parlant del desig de passejar, de viatjar, de sortir de la rutina i endinsar-te en noves cultures. El primer ús que es coneix d’aquesta expressió (en terme anglès), data de 1902, com un reflex del que aleshores era vist com una predilecció alemanya per deambular (com si només la tinguessin els alemanys!).

Aquesta mutació es troba en un 20% de la població [2], i els seus efectes són les ganes extremes d’explorar nous llocs, sabors, olors o sons. En definitiva, assumir riscos i provar experiències noves. També cal destacar que aquest gen és més present a regions del món on s’hagi encoratjat el fet de viatjar en un passat. I és que quina experiència coneixem que contingui una mica de tots aquests efectes? Viatjar!

Vull aclarir que el Wanderlust del que parlo, les ganes de viatjar, no té res a veure amb la duració del viatge. Està clar que aquells que poden deixar-ho tot i dedicar-se a veure món no dubten a fer-ho, però posseir el gen no exclou a aquells que pel fet de tenir feina o família no poden marxar tan sovint com voldrien (com jo mateixa), ja que el desig el tenen igualment. Simplement ens hem de treure “el mono” fent escapades de cap de setmana.

Pel que fa a mi, és molt possible que aquest gen fos el que em va impulsar a començar a conèixer món pel meu compte. Sempre havia viatjat en companyia o amb viatges organitzats, i necessitava un canvi.

Després d’una època dolenta, vaig decidir sortir a trobar-me a mi mateixa. Vaig voler viatjar a Japó, on hi tenia amics, i vaig estar un mes viatjant pel país, la majoria de dies sola. Em va ajudar a saber què és l’important, i posar les coses al seu lloc. Les meves ganes d’explorar nous llocs i endinsar-me cada vegada més en altres cultures creixien com més temps passava fora.

Aleshores no tenia ni idea de què era el gen ni de la comunitat “Wanderlust”. De fet, la primera vegada que vaig sentir aquesta paraula va ser a un altre dels viatges, quan una dona em va explicar que ella era la ovella negra de la família: La única que no tenia feina fixa i es passava més temps viatjant que a casa. Amb tot,  tenia la consciència molt tranquil·la perquè havia llegit que tot això era cosa d’un gen viatger que només tenim uns quants privilegiats, així que no és culpa seva.

Un any després, i més conscient del que volia, vaig iniciar una aventura amb una altra noia per més parts d’Àsia. Concretament, el Sud-Est Asiàtic: Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos. Vam agafar una motxilla amb quatre coses essencials, i allà viatjàvem sense cap pla establert (cosa que al principi em treia de polleguera). No sabíem on dormiríem fins que arribàvem i ens posàvem a mirar els hostals de la ciutat. Va ser una gran experiència, i vaig aprendre molt de la seva forma de viure la vida.

Durant el meu trajecte, vaig conèixer gent de tot tipus i totes nacionalitats. Entre ells, un enginyer que, cansat de la rutina, havia deixat la feina i havia decidit recórrer món, treballant de guia turístic o del que li sorgís; o un home que portava viatjant 7 anys. Aquest, després de cert temps, i quan veia que no gaudia tan del viatge, tornava a casa seva (Barcelona) a “fer un reset”, veure a la família, canviar la motxilla, i als 15 dies tornar a marxar. Aquests són dos exemples dràstics dels diferents perfils d’una persona Wanderlust.

wanderlust4
Imatge 5: Japó. Font: Aina Gombau

Val a dir que, en primera instància, sobta saber que hi ha gent així, sense lligams i amb poques responsabilitats. És una manera molt diferent a l’estipulada de viure la vida que tenim com a “normal”, però he d’admetre que aquesta experiència em va canviar la forma que tenia de veure la vida.

Aina Gombau Maixé

Bibliografia:

[1] http://www.ehbonline.org/article/S1090-5138(99)00015-X/abstract

[2] http://www.nationalgeographic.com.es/ciencia/grandes-reportajes/genes-inquietos-2_6842

Altres articles de l’Aina:

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s