El Moco ha arribat a Barcelona. Art contemporani. El barri del Born. El carrer Montcada. Un palau Gòtic. Si en algun context es podia inserir aquesta institució amsterdamesa, sense cap mena de dubtes havia de ser en aquest indret de la ciutat comtal. Entre el Museu de les Cultures o la Fundació Picasso ara trobem una oferta artística basada en les últimes dècades.
El museu té obres, però sobretot té molta gent amb el mòbil a la mà. No hi havia intenció de fer un article relacionat amb el fet de fer o fer-se fotografies a un museu, però és un element extremadament present en aquest indret. Ja sigui per la tipologia del públic, per la campanya feta, pel lloc on es troba, per la necessitat d’estar a la onda -una expressió que demostra que el que escriu no ho està-, o pel que sigui, però la visita al museu està marcada per una majoria de persones que passen per allà, passen, més aviat ràpid, i es fan fotos, selfies i stories, moltes fotos, moltes selfies i moltes stories.
Malgrat aquest fet, podríem considerar que la proposta és una bona síntesi de l’art de finals del segle XX i del que portem del XXI. La manera de presentar-ho, els noms que apareixen, i especialment la plasticitat d’algunes obres, és, segurament, una de les millors maneres d’entrar a l’art contemporani, davant del qual és habitual trobar certes reticències. Segurament aquest fet ja explica en part que sigui una moda de xarxes, de fet el museu neix a Amsterdam al 2016 justament amb aquesta intenció, la d’acostar l’art a un públic jove i modern.
És evident que entre el món de la cultura existeix la polèmica en relació als museus franquícies. És a dir, a institucions consolidades que tenen diverses seus, segurament la més sonada està sent la relacionada amb l’Ermitage i la seva intenció d’obrir una sucursal a Barcelona. De fet, algunes ciutats, com Màlaga, s’estan especialitzant en aquest tipus de museus. Davant d’això, ens hem de preguntar si els museus són un simple magatzem de peces o van més enllà, segons la resposta que tingueu, segurament, us decantareu a favor o en contra de les franquícies.
Com no entrarem en aquest tema, apuntarem, simplement que en el cas del Moco està ben resolt, potser perquè no parlem d’un museu de renom consolidat, sinó d’una institució jove que ja va aparèixer amb aquesta intenció inicial. Així, ofereixen una proposta diferent a la que podem trobar al MACBA o al CCCB, sent, fins i tot, un trampolí cap a aquestes altres institucions. És a dir, una vegada has vist els meanstrims de l’art contemporani, podràs anar, sense tanta por a museus, genuïnament barcelonins, on trobaràs apostes molt més arriscades que les que ofereix el Moco, el qual, no destaca pel seu discurs museogràfic, sinó pel fet de trobar en un petit espai els noms més reconeguts de l’escena artística més immediata.
Bansky, Guillermo Lorca, Yayoi Kusama… Són alguns dels noms que trobareu penjats a les parets d’un museu on en el full de sala ens posen propaganda del merchandising que es pot comprar a la botiga. De totes les propostes, una de les més fotografiades, amb permís de Bansky, és la de Studio Irma i el seu Diamond matrix, el qual ens proposa endinsar-nos en un espai infinit, oníric, i extremadament fotografiable.
Així doncs, el Moco és una oportunitat per veure els noms consolidats en aquest camp per aquella gent que li agrada i és coneixedora de la contemporaneïtat artística, però sobretot, és una bona opció per portar al vostre entorn més reticent a aquest tipus d’art, ja que trobareu obres immersives i entenedores pel gran públic que us ajudaran a trencar estereotips sobre l’art contemporani. De tal manera que la propera vegada els podreu enredar, per anar més enllà, per anar a un museu on no només es fan stories, i qui sap si, fins i tot, per acompanyar-vos a una d’aquelles performances que fins i tot per alguns amants de l’art contemporani, de vegades, ens esdevenen costoses.
Cultius Culturals 