512 Hores amb l’àvia de les performances

Si ens posem a parlar de les performances com a forma d’art conceptual no trigarà en aparèixer el nom de Marina Abramovic. Nascuda a Sèrbia el 1946, l’artista resident a Nova York porta més de trenta anys explorant l’art, la ment i el cos per reinventar el seu art. La seva última performance va ser al 2010 al MoMA de Nova York abans de posar-se a col·laborar amb el nou disc de Lady Gaga, Artpop, però aquest estiu ha tornat a la càrrega i ho fa més a prop nostre, a Londres.
The Artist Is Present (2010), MoMA
512 Hours és el nom d’aquesta nova performance com també n’és la durada. Des del passat 11 de Juny i fins al 25 d’Agost Marina Abramovic obre, literalment, les portes de la Serpentine Gallery. Els visitants no sempre trobaran el mateix a l’interior d’aquesta petita galeria ubicada al vell mig del famós Hyde Park, però tot el que s’hi esdevé allà està estretament relacionat amb el Mètode Abramovic, és a dir amb els exercicis desenvolupats per l’artista per a la reflexió i relaxació, per al control i percepció del cos, de la ment i del jo.
Mètode Abramovic. Col·laboració de l’artista amb Lady Gaga
És precisament per aquesta naturalesa del mètode que és recomanable visitar la Serpentine Gallery a soles, per poder prendre el temps necessari per abraçar cadascuna de les activitats que es succeeixen en les tres sales. Per a un major gaudi de l’experiència fins i tot està prohibida l’entrada amb telèfons, bosses, abrics o qualsevol mena de dispositiu electrònic.
Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours
Un cop dins de la sala principal instintivament tothom recolza l’esquena contra la pared per contemplar què hi ha allí. Què hi ha per veure? A què ve tant d’enrenou a la comunitat artística? No triga en apropar-se un dels joves col·laboradors, o la pròpia Marina Abramovic, que sota les directrius de l’artista guien els visitants per l’edifici. No sol passar massa estona fins que el visitant deixa de ser un observador i comença a formar part de l’acció artística prescindint fins i tot dels col·laboradors. La idea d’energia que sona tant esotèrica quan l’artista en parla en entrevistes esdevé molt real de cop i volta, gairebé quelcom tangible. Tota la gent fent el mateix exercici en cada una de les sales crea una energia que t’arrossega a participar de l’exercici. No per coacció de ser l’únic exclòs d’aquest petit món privat que es crea sinó per una fluïdesa de moviment del teu propi cos que s’uneix a l’acció involuntàriament.
Irònicament dins de 512 Hours no hi pots comptar les hores. El temps passa volant. S’atura. En perds la noció per complet. Tothom va pausadament d’una sala a l’altra, provant les diferents activitats o tornant a repetir aquella amb la que cadascú es sent més segur. Prens consciència del teu cos, de com es mou, de com el pots moure; de la teva respiració, inspirant profundament; de la teva ment, que un cop relaxada i sense pressions s’enfila en profundes reflexions.

Si aquest estiu passeu per la capital britànica us convidem a allunyar-vos de les multituds dels llocs més turístics per viure una experiència diferent. Sense pagar ni una lliura Marina Abramovic en persona us obrirà les portes a un nou estadi artístic on podeu començar el vostre camí de reflexió.
Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours

Then: Llavors

Durant el passat mes de Febrer ha tingut lloc a Londres la segona edició del Waterloo Vaults Festival. Durant sis setmanes el laberint de túnels subterranis sota l’estació de Waterloo s’han omplert de concerts, art i espectacles de teatre alternatiu. Nosaltres ens quedem amb Then, el nou espectacle escrit i protagonitzat per Yve Blake amb el suport del National Theatre Young Studio.

Accés al Waterloo Vault Festival

L’escenari està pràcticament buit: un micròfon de peu, un ordinador, un projector i una cortina per als pocs però efectius canvis de vestuari. Però en quant comença l’espectacle Yve Blake s’encarrega de cobrir tot l’espai escènic amb monòlegs, interactuant amb les projeccions, cantant, ballant i fins tot s’anima amb el rap!
Tot s’inicia amb tres preguntes: Qui sou? Qui sereu? I, la més important, qui éreu? És a partir d’aquesta darrera pregunta que es desenvolupa tot l’espectacle. Som sempre els mateixos al llarg de la nostra vida? O les situacions que vivim ens fan canviar gradualment alhora que anem madurant? Thenens parla del llavors, del passat en el que solíem viure, però també ens convida a reflexionar sobre el que això implica, sobre els canvis i sobre la vida.
El projecte s’inicia molt abans de la posada en escena amb la creació de la web Who Were We on es convida a la gent a enviar anònimament les seves anècdotes, històries o imatges sobre aquelles persones que solien ser en el passat. A partir d’aquí l’artista creà un discurs amb més d’un centenar de les històries rebudes per tal de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, doncs gran part d’elles són històries amb les que qualsevol es pot sentir identificat, sense deixar de banda una comicitat que converteix la reflexió en un espectacle divertit i amè.

Imatge promocional de l’espectacle Then

Bona part de les històries anònimes són llegides per l’intèrpret des de darrere del seu ordinador, algunes d’elles acompanyades amb imatges al projector; mentre que d’altres són enllaçades per temes en cançons tot endreçant el discurs per grups d’edat. Així al llarg de l’espectacle veiem les reflexions de quan érem pàrvuls, com vèiem el món quan anàvem a l’escola i els problemes de l’adolescència. L’última part de l’espectacle, en canvi, reuneix les reflexions de gent més gran que també ha col·laborat a la pàgina web i que ens ofereixen una idea de com veuen ells ara la seva vida de quan tenien 20, 30 o 40 anys.
Una de les parts positives d’aquesta estructura que segueix Thenés l’augment en la intensitat de les emocions. Deixant les reflexions de la gent més gran per al final permet que l’espectacle comenci d’una manera molt més lleugera i divertida sobre la preferència pels entrepans sense la crosta del pa de motlle per progressivament passar a les preocupacions pel propi cos i l’autoacceptació típiques de l’adolescència fins arribar a una de les cançons més tendres de l’espectacle: You grow me up, now I’ll grow you down, on, sense deixar del tot de banda el toc atrevit i divertit, es profunditza sobre la vellesa i com generació rere generació uns ens ajuden a fer el camí cap a l’èxit en la vida mentre a canvi nosaltres, tard o d’hora, els haurem d’ajudar a desfer el camí de la vida.
Finalment l’espectacle conclou amb una última cançó reunint les respostes més interessants a aquesta pregunta formulada a la pàgina web: Si tinguessis 5 minuts amb el teu jo del passat, què li diries? Us convidem a respondre-la vosaltres mateixos.