Viajar en femenino singular

Català

Hace unos días publicaba en Pereza andaluza un artículo sobre una parte que trabajo en mi investigación y que desvelaba un poco cómo los primeros viajeros que se acercaban a Andalucía, y a Córdoba especialmente, fueron de alguna forma los “culpables” de que nuestra región y sus ciudades se empezaran a explotar con los topicazos que todavía resuenan en el imaginario popular: flamenco, sol, fiesta, patios y mujeres bonitas.

Continua la lectura de Viajar en femenino singular

Museu del Terror


Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.
No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.
Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.
A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.
Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror
No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l’educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?
Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.
Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix
Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

Itineraris Brossians – A d’Autocar: poesia, política, compromís i societat

Des de la Fundació Joan Brossa s’organitzen cada any una sèrie d’activitats, que van des de les activitats educatives, fins les conferències, tot passant pels itineraris. D’aquests, però, l’oferta és ben extensa. Hi ha itineraris urbans, interurbans, amb bicicleta, a peu o amb autocar; una gran varietat d’itineraris per a una gran diversitat de públic.

Part del Poema Visual Transitable
en Tres Temps
contemplat pel grup

Però… Tothom sap qui fou Joan Brossa? Tot sovint em passa que quan faig aquesta pregunta la gent sol respondre “Em sona”, o bé “Un artista potser?”. Doncs bé, podríem descriure a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) tot dient que fou un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va crear lliurement poesia de tota mena (poesia literària, escènica, visual, objectual i urbana). Per a Joan Brossa no existien ni els gèneres ni les fronteres entre les arts. A través del joc i de la transformació, el poeta ens obre un món on les coses no són el que semblen. Per a ell, saber mirar i activar les nostres antenes és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.

Aprofitant l’avinentesa de que comencem un nou any, amb nous itineraris (el proper és el 21 de març d’enguany), m’agradaria explicar-vos com va ser el darrer d’aquest passat 2013. En aquest cas l’itinerari s’anomena “A d’Autocar”. I perquè “A d’Autocar”? us deveu estar preguntant. Doncs bé, perquè, per a Joan Brossa la A és molt important; la A és la primera lletra de l’abecedari, i aquesta inigualable porta que ens dona accés al coneixement.

Era un fred matí d’un dissabte del mes de novembre, per sort feia un sol espaterrant. Havíem quedat amb tot el grup a la parada del metro de Mundet de Barcelona, ben a prop del Velòdrom d’Horta. Poc a poc la gent va anar arribant, i quan vam ser-hi tots, el periodista Sergi Andreu, l’encarregat de guiar-nos per aquest meravellós món brossià, començà la seva explicació tot matisant el context històric de les avantguardes i qui fou Joan Brossa.
D’allà anem caminant al Velòdrom d’Horta, on hi trobem una peça excepcional d’aquesta Ruta Literària; el “Poema Visual Transitable en Tres Temps” (1984); una gran metàfora sobre el camí de la vida. Contemplem la placa que hi ha al terra que ens indica data i autor, així com les diferents parts (tres?) que té el poema.
Baixem la muntanya per agafar, ara si, aquest autocar que ens durà més enllà de les fronteres de Barcelona. La primera parada la fem al Pavelló de la República; a la façana de la qual Joan Brossa hi va col·laborar amb el cartell “La ciutat renovada” (1992).

És ben evident perquè el poeta va
titular aquest poema objecte Perfil, oi?


Seguim a l’autocar per anar al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a Sant Adrià del Besòs. Allà hi trobem el poema objecte “Record d’un malson” (1989), un poema “condemnatori”, amb paraules del propi Joan Brossa, a qui fou l’alcalde de Barcelona durant l’època franquista: Josep Maria de Porcioles.
Tornem a pujar a l’autocar, i aquest cop ens aturem a Santa Coloma de Gramenet , a la Biblioteca Can Peixauet. Aquí veiem, només entrar al vestíbul, el poema objecte “Perfil” (1989); ben lligat al indret on ens trobem. Baixem les escales, i a la sala d’actes, esgrafiat a la paret, observem el poema “Saltamartí”. En Sergi ens explica el rerefons d’aquest poema, i el perquè d’estar en una ciutat on la majoria de la població és de classe treballadora.



Seguim el nostre viatge per arribar al Polígon de Montigalà, a Badalona. Sobre els nostre caps s’eleva una escultura – antena que ens dibuixa les vuit lletres del topònim Badalona. Originalment aquesta obra va esser concebuda per Joan Brossa com a maqueta al 1988. L’autor la va anomenar “On es bada l’ona” i aquesta es troba a l’escola d’Art Pau Gargallo. No seria fins vuit anys més tard que el projecte tiraria endavant.

Tornem a agafar l’autocar, moment en el qual la gent aprofita per explicar anècdotes sobre Joan Brossa. Els més grans el van conèixer, ja fos a la Filmoteca de Catalunya (veient aquelles pel·lícules que tant li agradaven), en una firma de llibres de Sant Jordi, o en algun acte públic inaugurant alguna instal·lació. Els més joves escoltem, atents i encantats, aquestes petites històries que ens apropen més al poeta.
Foto del grup al poema urbà A de Barca,
al Parc de Catalunya de Sabadell

Arribem així a Sabadell, al peu del Parc de Catalunya. Caminem una mica per arribar, finalment, al bell mig d’aquest parc enjardinat, a la “A de Barca” (1996), una gran intervenció urbanística formada per una canoa que té, a forma de vela llatina, una gran A a sobre. Allà ens hi fem aquesta fantàstica foto de grup (doncs és, ja, una bona tradició).


Façana de l’Ajuntament
de Mollet del Vallès


L’última parada d’aquest itinerari la fem a l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Observem la façana, on hi ha el mural de 375m2 amb aquesta A ajaguda, un moll i les ones (els quals apareixen a l’escut de la ciutat). Fou, aquest projecte, un dels darrers que dugué a terme el poeta abans de la seva mort el desembre del 1998. Fou inaugurat, però, al 2002.



Tot tornant, de nou a l’autocar, embriagats de Brossa, llegim poemes del poeta. Arribem allà d’on em sortit, ben a prop del “Poema Visual Transitable en Tres Temps”.


Fins la propera! 

 Ariadna Sanz i Lacaba 

L’Encamisada de Falset: Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya


Ens conta la llegenda, que fa molts anys es visqué una situació molt dramàtica i colpidora que marcà profundament la gent de la Vila de Falset.[1] La veu popular fa ressò entre els seus habitants, d’un enfrontament bèl·lic que patí el municipi en temps passats, tot explicant de la següent manera els fets d’aquella gran efemèride. “A Falset res era com abans, la pau i la tranquil·litat havien estat interrompudes per donar pas a una situació tensa i inestable. Des de feia mesos, un exèrcit foraster havia encerclat la Vila emmurallada per tal de planejar-ne el seu atac i caure a les seves mans definitivament. Els habitants, foragitats per l’empresa de l’exèrcit foraster es reuniren per tal de posar fi a aquella situació que els oprimia i els anava deixant sense recursos. Pocs eren els mitjans però moltes les ganes de veure Falset lliure de qualsevol atac ni pressió externa. Per aquest motiu, es reuní tota la població per tal de posar fi a aquell setge que els portava encerclant  durant mesos. La solució va ser atrevida però molt encertada, ja que aprofità al màxim la geografia i el clima. Així doncs, una matinada en la que la boira envaïa tota la vall de Falset, els seus habitants varen aprofitar la situació per camuflar-se amb les seves camises blanques i sorprendre així l’enemic. La tradició ens explica que la victòria va ser triomfant i molt sorpresos i agraïts pel resultat obtingut, els habitants de la Vila decidiren atribuir la victòria a Sant Antoni Abat, el 17 de gener, dia en que es marcà la fi del setge de Falset. Per aquest motiu, s’organitzà una processó per tal de fer honor a la imatge del Sant protector.”
 

Cal dir que Falset encara no es posa d’acord en qui fou l’exèrcit invasor, ja que són dos les versions que s’expliquen a la Vila. La primera situa el setge pels vols de l’any 1714, moment en que l’exèrcit borbònic encerclaria la Vila per caure sota la dominació de les tropes de Felip V de Borbó, duc d’Anjou, durant la Guerra de Successió. Per altra banda, una altra versió popular enclava els fets durant la Guerra de la Independència, també coneguda com la Guerra del Francès. En aquest cas es tractaria de l’exèrcit napoleònic, com a bàndol opressor. 
No obstant això, el fet més important va ser i és, l’orgull de poble que es gestà entre els seus habitants. Aquest sentiment de pertinença és el que fa que any rere any les falsetans i falsetanes surtin abillats amb el vestit tradicional de català al carrer per tal de manifestar el record d’aquell triomf. La peça de vestir més important que llueixen els seus participants n’és la camisa blanca de fil, l’arma menys punyent però més poderosa, que portà la pau del conflicte armat i donà nom a aquesta festivitat: l’Encamisada.

La celebració d’aquella victòria encara es repeteix cada any, el cap de setmana més proper de Sant Antoni (17 de gener), tot i que amb un protocol festiu evolucionat respecte l’origen de la festa. Diversos són els actes i moments que donen color a la festivitat, com el pregó i rebuda dels encamisats i encamisades a la plaça Sant Jordi, el ball de dimonis, les desfilades de carros guarnits pels carrers i la ballada de la jota de Falset durant l’Ofici Solemne del diumenge. Realment no és una festa que es pugui explicar, s’ha de viure!


[1] Població situada a la província de Tarragona, la qual  n’és capital de la comarca del Priorat.

Londres ciutat desconeguda

Londres és una gran ciutat que atreu a més de 14 milions de turistes l’any, però és tan gran que amb un sol viatge amb prou feines se’n pot arribar a copsar una petita part del tot. El British Museum, la National Gallery i la Tate (la Modern, no “l’altra”) són l’indiscutible Top-3 per als visitants de tot el globus, però avui nosaltres us proposem un Top-10 més enllà de les aglomeracions de turistes als llocs més populars. Aquí teniu la nostra llista de les 10 joies amagades que podeu anar a veure en la vostra propera visita a la City.
Una petita església al mig del centre, a un tir de pedra de Piccadilly Circus. El seu exterior sobri serveix d’escenari per a un mercat diari (de menjar, artesanies o souvenirs segons el dia) mentre que l’interior acull concerts als vespres. Entrada gratuïta.
Aquest barri de gamma alta al nord-est de la ciutat ha estat sempre residència de l’èlit intel·lectual. Actualment els comerços i restaurants en formen l’atractiu principal, tot i que també és agradable per tan sols passejar. I per als amants de la natura només cal pujar amunt a Hampstead Heath per gaudir de les vistes o fins i tot d’un bany refrescant en un dels tres llacs habilitats.
Què pot ser més interessant que visitar un museu? Visitar un museu tal com era al 1830. A la seva mort l’arquitecte Sir John Soane va disposar que la seva casa-museu quedés intacta. El concepte museu d’aquella època, però, dista molt del British Museum. El número 13 de Lincoln’s Inn Fields és una casa plena de les troballes de l’arquitecte arreu del món i de les maquetes fetes per ell recreant els antics temples romans. Entrada gratuïta.
Per accedir al pati on et pots fer una foto amb un peu a cada banda del meridià 0 cal pagar entrada, però la visita al Centre Astronòmic és gratuïta, a més hi ha un parc enorme per gaudir i, de nou, bones vistes. La millor manera d’arribar-hi és amb el DLR, un tren sense conductor que surt de l’estació de Bank, i es pot aprofitar el viatge per veure el Museu Marítim.
La Catedral de Westminster, no confrondre-la amb l’Abadia de Westminster (o Westminster Abbey), és un edifici d’estil neo-bizantí situat a prop de l’estació de Victoria. Sobta molt trobar-se-la, sembla que no acaba d’encaixar en el seu entorn. Dins, les grans columnes de marbres de colors contrasten amb les voltes de maons ennegrits, mentre que les capelles estan decorades amb mosaics enriquits amb pa d’or. Entrada gratuïta.
Tant si us agrada la literatura com si no, us convidem a endinsar-vos en aquesta casa victoriana on va viure Dickens. Les diverses habitacions semblen intactes mentre es descobreixen no només fets de la vida del cèlebre novel·lista, estretament lligada a les seves obres, sinó com es vivia en general en qualsevol casa londinenca de l’època. Entrada 8 lliures.
El que més impacta d’aquest museu bèl·lic és la secció sobre l’Holocaust, de fet la més extensa de les exhibicions que allotja, que inclou fins i tot una reflexió final sobre què podrien haver fet els britànics per evitar aquella situació. Actualment, però, s’està sotmetent a una remodelació que veurà la llum aquest proper estiu celebrant el centenari de la Primera Guerra Mundial.
També formen part del col·lectiu IWM el vaixell de guerra de la Segona Guerra Mundial HMS Belfast i les Churchill War Rooms on el Primer Ministre britànic es refugià durant el mateix conflicte; però mentre que el museu en sí és d’entrada gratuïta aquestes dues seus externes sí que són de pagament.
No és un mercat com el de Camden o Portobello Road, es tracta d’un dels mercats de menjar més antics de Londres. Sota la seva estructura típica de l’era del ferro hi trobareu vins, embotits, carn i peix, fruites i verdures, productes diferents com l’oli de trufa o formatge amb nous i productes més extravagants com suc de gespa i hamburgueses de zebra o de cocodril. És un bon lloc on dinar, donada la seva proximitat a la Tate Modern i al Shard, l’edifici més alt de la ciutat. Podeu provar les tradicionals pies angleses o delícies sud-asiàtiques i culminar-ho amb unes pastes dolces per postres, bombons o fudge, un dolç típic anglès.
En aquest palau d’època Tudor s’hi troben sempre exhibicions temporals molt interessant, mantenint un balanç entre les de pagament i les gratuïtes. La col·lecció permanent, que inclou obres de Da Vinci, Manet, Van Gogh i Picasso entre molts d’altres, es troba a la Courtauld Gallery. L’entrada són 6 lliures, però els Dilluns és a meitat de preu.
El museu d’història de la ciutat, el millor lloc on conèixer a fons l’evolució de Londres des dels poblats neolítics i la formació romana fins a l’actualitat. L’aposta museogràfica és un tant desigual, doncs amb motiu dels JJOO van reforçar especialment el diàleg en el segment d’història romana de la ciutat. Tanmateix destaquen també els audiovisuals de les dues grans crisis medievals de la ciutat (la pesta negra i el gran incendi de 1666) així com les recreacions d’espais: una presó, un mercat victorià o un cinema de principis del segle passat, entre d’altres. Entrada gratuïta.

Aquest museu a més es troba al costat del Barbican Centre, un centre cultural amb un calendari d’exposicions temporals, xerrades i espectacles de dansa i teatre d’allò més interessant.