Viatjar en femení singular

Castellano

Fa uns dies publicava a Pereza Andaluza un article sobre una part que treballo en la meva investigació i que desvetllava una mica com els primers viatgers que s’apropaven a Andalusia, a Còrdova especialment, van ser d’alguna manera els “culpables” que la nostra regió i els seus ciutats es comencessin a explotar amb els tòpics que encara ressonen en l’imaginari popular: flamenc, sol, festa, patis i dones boniques.

Arquitectura sobre llenç

Castellano

Vam arribar al Museu Nacional Públic de Belles Arts d’Alger gairebé per casualitat, la nostra intenció era la de perdre’ns pel Museu d’Art Modern, però es trobava tancat pel típic canvi de col·lecció que pateix tot bon museu contemporani. Aquell petit imprevist, doncs, va ser el que ens va fer reconsiderar la visita a un dels museus, que per falta de temps, havia caigut de la llista. El continent d’aquest era l’esperat, un edifici colonial al final dels jardins d’Essai, això sí, com també era d’esperar les vistes des de les seves terrasses sobre la badia d’Alger, ben valien passar una estona sota l’intens sol d’un matí d’agost.

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.

Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.

Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

“Castellers” (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

“L’Enxaneta” (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

“Pilar de 6” (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

“Pom de dalt” (Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona, Barcelonès) Fotografia: www.google.cat

L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

“Muixeranga d’Algemesí” (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià). Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/

“Monument als Castellers” (Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès). Fotografia pròpia.

Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.

L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

“Castellers de Sants” (Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.

“Homenatge als Castellers” (Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: www.flickr.com/Bartomeu

Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure. Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

https://youtube.googleapis.com/v/k0_dN_gQmEg&source=uds

Sitges. Impressions de les 7es Jornades de la Penedesfera. Patrimoni i TIC

Durant els darrers anys s’ha anat celebrant, en els mesos de setembre i octubre, les Jornades del Patrimoni Europeu, consistents en la creació i desenvolupament d’activitats culturals arreu del territori català per tal d’apropar-lo a la ciutadania. Aquest any, a més a més, ha coincidit amb les 7es Jornades de la Penedesfera, agrupació de bloggers del Penedès, triant Sitges com a seu del 2014, celebrant-ho els dies 26 i 27 de setembre. Han enfocat aquesta edició, doncs, en les experiències de les noves tecnologies dins dels centres museístics catalans, aprofitant les Jornades de Patrimoni Europeu per tal d’enllaçar les conferències amb visites a diversos centres patrimonials sitgetans.

Nosaltres vam poder assistir-hi, i vam gaudir de l’imponent Palau Maricel, casa senyorial que l’arquitecte Utrillo construí per a l’artista Deering quan aquest, portat per Ramón Casas, volgué instal·lar-se a la vil·la. Així doncs, en aquest espai ple d’obres d’art i reproduccions de grans artistes s’han donat lloc les conferències pertinents i la trobada de bloggers i d’instagramers, aquests últims emmarcats dins de la seva cinquena trobada amb els hashtags #JEPSitges14 i #5instameetpenedes respectivament.

Tuit inicial de la trobada

La temàtica era les noves tecnologies aplicades al patrimoni, cercant les experiències que els museus del Garraf, el Penedès, etc, però també d’arreu del territori català s’havien anat desenvolupant. És per això que hi hagué la presència de diferents personalitats dels centres culturals propers, parlant sobre l’ús de les xarxes socials als museus de Sitges, la importància que ha pres la difusió online, sobretot fixant-nos en el cas del projecte wiki del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, o les experiències amb la interacció del visitant, de la mà del Museu de Deu del Vendrell. També es parlà de la Realitat Virtual per apropar el llenguatge militar, com és el cas del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i Guerra Aèria a SantaMargarida i els Monjos, o la innovació i emprenedoria a través de l’autofinançament, amb l’exemple del paper germinat del Museu Molí Paperer deCapellades, que omple gairebé el 70% del finançament del centre.

També es parlà de fora de casa. Especialment de les innovacions en aquest àmbit per part de museòlegs estrangers i les experiències obtingudes gràcies a la realitat augmentada, les aplicacions mòbils i les experiències directes amb el visitant. L’empresa MKT Cultural o Musguide han posat de relleu el camí cap on es dirigeix la museografia, enfocada més cap a una vivència; amb l’ús de les tabletes, mòbils o fins i tot les Google glass.

Les Jornades, acabant amb un tast de malvasia el primer vespre, i amb una visita als renovats Cau Ferrat, Museu Maricel i Can Rocamora i a la que, malauradament, no vam poder quedar-nos, donaven el seu punt i final a una trobada plena de noves idees i projectes ben acurats; sempre relacionats amb les TIC. És per això que nosaltres ens plantegem: què en serà del museu del futur? O més aviat, què en serà del visitant del futur? 

Hi ha una transformació molt concreta, que no té a veure només amb el canvi d’explicacions a través d’aplicacions mòbils o audioguies, creant experiències, gamificar, jugar amb les sensacions i els records, etc. Hi ha una alteració en la societat i en com aquesta percep els museus, el patrimoni, i especialment la manera de gaudir-lo i de viure’l. Es perd, potser, un altre tipus de comportament? Evidentment no és obligatori l’ús dels QR, de la RA, etc, però

Carpeta i record del I Forum Smart City

no estem potser creant una societat que depèn exageradament de les noves tecnologies, de les xarxes socials i de l’aparença? On queda aquella exaltació íntima i individual? L’art –i el patrimoni, cultura en general- ha deixat de ser quelcom contemplatiu per passar a ser un joc d’interacció. Tot ha de passar pel filtre de la interactivitat, l’aplicació i l’explicació? Això crea experiències noves al visitant que ja hi aniria? O només es pretén ampliar el públic? Sigui com sigui, no es tracta de fets aïllats, sinó que és una evolució que acompanya la globalitat de la societat, no només en grans institucions sinó també de cara als centres més propers. Aquesta volguda evolució telemàtica afecta no només al món cultural sinó també tots els àmbits de la vida. Un exemple d’això és El I Forum Jove de la Tarragona Smart Mediterranean City, organitzat per la Jove Cambra Internacional, al que també vam assistir i que pretenia crear un debat amb la joventut tarragonina per millorar la ciutat, buscant solucions per crear una Tarragona moderna i sostenible a través del model de Smart City i l’ús de les noves tecnologies. Tot plegat indica una inclinació que ja s’anava veient d’un temps ençà, evolucionant cap a un espai més productiu, ràpid i accessible. Caldria veure si tots aquests avenços ens fan avançar a nosaltres o es perd quelcom d’humanitat. I de moment, el que podem dir, és que les millores en són moltes més que les pèrdues, però cal veure cap a on evolucionarà la societat.