Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.
Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles


En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.


 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà
En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 


En segon lloc trobem el “Monument als Castellers”que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas


A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson




 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/























Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/



Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:
Maria Pérez Santafosta


Castells. Tradició i cultura.

Després de Santa Tecla els tarragonins es queden amb un regust estrany: ja no es senten gralles ni s’olora pólvora pel carrer. Per sort, cada dos anys aquest sentiment s’allarga una mica més, sobretot pels castellers. 
El passat cap de setmana va arribar a Tarragona el conegut espectacle casteller més gran del món. El XXV Concurs de Castells, una actuació on es reuneixen les millors colles castelleres i és la única diada de la temporada on els castells reben una puntuació segons la seva dificultat. En la següent pàgina web podreu trobar tota la informació sobre aquest certamen: http://www.concursdecastells.cat/


Aquest any hem pogut gaudir d’un Concurs màgic; un Concurs on vam poder veure 25 castells de 9 o superiors, un fet històric, realitzat per onze de les dotze colles participants; amb l’honor que la majoria de colles van realitzar la seva millor diada. 
Podem concluïr que la feina feta assaig rere assaig ha donat el seu fruit. Totes les colles volien donar el màxim de si mateixos, autosuperar-se, i així ho van fer. Però… que hi ha darrere d’un castell a més del treball, els assajos, l’esforç i la il·lusió?


Roger Peiró

Parlem amb Roger Peiró, Cap de Colla dels Xiquets de Tarragona des de fa cinc temporades. Va començar amb aquest càrrec amb només 26 anys després de diversos anys formant part de la Tècnica (com a segon cap de colla i col·laborant amb els equips de canalla). Peiró ens divideix en dos les funcions que realitza com a Cap de Colla, “el què i el com; en una part trobem la planificació de la temporada, la preparació d’assajos i actuacions i la definició dels passos que s’han d’anar donant. Per altra banda, hi ha el com es vol fer aquesta feina, decidir quin és l’estil, el ritme de la colla i decidir en quins moments hi ha els punts d’inflexió”. Assegura que és divertit i no s’oblida d’engrescar a la seva gent mitjançant la sinceritat i la comunicació fluïda, augmentant d’aquesta forma, la capacitat de millorar.


Oriol Peiró

També parlem amb Oriol Peiró, Cap de Canalla des de fa un parell d’anys després d’estar diverses temporades amb l’Equip de Canalla. Per a ell tenir aquest càrrec significa responsabilitat i privilegi, té l’objectiu de preparar els nens, adequar els objectius, tenir una estreta relació amb els pares, etc: “tenir les peces més tendres dels castells a les teves mans et fa comprendre moltes coses i a tenir una visió bastant diferent del que fem; a la vegada sents que de les teves decisions depèn en certa part l’èxit de la colla i la integritat dels propis petits, aquesta potser és la pitjor part…”. La canalla és del tot imprevisible. Tot i així, Oriol Peiró els hi explica les coses tal i com són, els hi proporciona responsabilitats i confiança mútua i assagen més que ningú, ja que com ell mateix diu, la canalla no pot ser un satèl·lit que faci dubtar la possibilitat d’assolir un castell o no, només han de sumar. Hi té total confiança en ells, i assegura que a plaça està molt tranquil, tot i què ell també puja als castells i ha d’estar pendent dels petits.


Oriol Salomó

Per altra banda trobem a Oriol Salomó, en la seva primera temporada com a Cap de Pinya. Després de quinze anys dins la colla i cinc formant part de la Tècnica,estrena aquest càrrec amb orgull, amb ganes d’aconseguir noves fites, i volent ser un exemple per als castellers inculcant comportament, actitud i sacrifici. Salomó té la responsabilitat de coordinar i distribuir les tasques de l’equip tècnic, supervisar aquestes tasques, observar possibles problemes i millorar la confecció i la realització de pinyes, folres i manilles alhora que tothom es trobi a gust i es senti reconegut i valorat. És necessària una pinya robusta, si pot ser gran millor, ben tancada, arrodonida i compacta perquè d’aquesta forma transmet tranquil·litat al castellers: “tothom ha de tenir clar que, on, quan i com s’ha de fer la feina o la funció assignada.



A mesura que avança la temporada s’intenta repetir en mesura del possible la metodologia i la distribució dels castellers en les diferents posicions, per tal de memoritzar posicions, mecanitzar moviments i aconseguir una bona “química” entre els castellers”.


Aquesta temporada els Xiquets de Tarragona han estat la única colla en descarregar en el primer intent el 2d9fm (dos de nou amb folre i manilles), convertint-se d’aquesta manera en una colla de Gama Extra. El seu Cap de Colla ens explica que alguns castells es fan per necessitat, altres per obligació i d’altres, en canvi, per il·lusió. En aquest cas, aquest castell es va realitzar amb molta planificació, molts assajos, i sobretot, moltes emocions. El Cap de Pinya, per altre banda, ens fa èmfasi en què, el factor físic és molt important, però que el factor psicològic també, a més de la complicitat entre l’equip.

Identitat, Compromís, Esforç, Il·lusió i Col·lectivitat, aquestes són les cinc paraules amb què el Cap de Colla ens defineix què hi ha darrere d’un castell; Feina, Feina, Feina, Feina, Feina (i Feina) són les que empra el Cap de Canalla; el Cap de Pinya ho defineix amb: Assaig, Mètode, Tècnica, Confiança i Valor. “Sóc de la opinió que sempre que ens posem la faixa ho fem per fer els millors castells i de la millor manera possible”- Roger Peiró.
Paula Arbeloa Suárez

Eid mubarak per la festa del sacrifici

Corder amb cap de gallina informa sobre la grip aviar

 Aquesta setmana es celebra l’eid al-adha (عيد الاضحى), altrament coneguda com la festa del corder o del sacrifici. La nombrosa comunitat musulmana del nostre país, doncs, està de celebració, i no estaria de més que els hi desitgem una feliç jornada (عيد مبارك). Pot semblar estrany, per aquelles i aquells que tenim una autèntica concepció mediterrània, que no tinguem un diàleg festiu fluid amb la riba sud de la nostra mar. En el fons les seves festes ni són alienes a les tradicions culturals cristianes (hegemòniques en aquestes latituds) ni tenen un ritual gaire diferent (una excusa per trobar-se i menjar els millors exemples de les respectives cuines).


El motiu de la celebració deriva del passatge bíblic en el que Abraham anava a sacrificar el seu fill, però en el moment que ho anava a fer per demostrar la seva fe i fidelitat a Déu (الله), aquest, tot misericordiós, li va alertar que potser ja quedava clara la seva fidelitat i que per tant sacrifiqués un corder, enlloc del seu fill  (!الحمد لله). Així el fill tingué sort, però no tanta el pobre xai que estava per allà a prop i s’havia quedat atrapat entre les branques d’un matoll per les banyes. El fet de que la comunitat musulmana celebri aquest capítol és perquè Mahoma ho va commemorar per deixar clar que els musulmans consideren a Abraham profeta i que el seu fill primogènit és Ismael, mentre que els cristians reconeixen com a fill primogènit Isaac.
 
Postal en la que es pot llegir feliç festa del sacrifici amb la Meca de fons

Però com bé sabem aquestes coses, al final, acaben sent una molt bona excusa per entaular-se. Òbviament al voltant d’aquesta festa hi ha molts elements, i a banda d’alguns que a dia d’avui s’han convertit en més superflus com poden ser el fet d’estrenar roba o el de regalar joguines a la canalla, també són moments en els que s’apel·la  als valors, com la solidaritat, de fet la família que sacrifica un corder només pot menjar-se una tercera part, ja que les altres dues han de ser compartides amb aquelles famílies que no han pogut comprar-ne un.


Paradetes de dolços i fruits secs a la plaça de jama al-fna, Marràqueix. Fotografia: Nereida Santos


En qualsevol cas, però, segurament l’element més important, deixant de banda la religió, és la gastronomia. Òbviament el ingredient protagonista i indiscutible d’aquests dies és el mateix be, el qual es cuina de mil maneres diferents, sent el cap, l’element més característic i que destaca a la taula (sol fer-se a la brasa o al vapor). Però aquest comparteix el protagonisme, a banda de amb els innumerables ingredients i espècies calculades i posades amb cura en tot el procés, pels dolços. Els quals varien segons els països, i és que no hem d’oblidar que els països àrabs ocupen una gran extensió, i encara més quan parlem de la comunitat musulmana.

Així que per totes i tots:

Eid mubarak! 
!كل عام وانتم بخير! عير مبارك

El silenci del Museu d’Història de Iugoslàvia


Vista de Belgrad des del Museu

El cel està ennuvolat. Cauen algunes gotes de pluja. Des de la casa de les flors s’observa la ciutat de Belgrad. La Santa Sava i un edifici de ciment monopolitzen la vista general. Davant del mausoleu de Tito sembla que el temps s’hagi aturat. Una senyora, amb un paraigües plegat, llegeix fixament “Josip Broz Tito 1892-1980” en lletres daurades sobre marbre blanc.

Interior de la casa de les flors. Mausoleu de Tito
A la mateixa hora, a l’actual Bòsnia i Hercegovina, amb un cel assolellat, milers de persones, de totes les ètnies, surten al carrer. Algunes a passejar. Altres a comprar. Però moltes a manifestar-se. A diferència del que ha seguit passat en els últims anys, no surten per mostrar la divisió entre ells, sinó la unió de classe. Són treballadores i treballadors contra la corrupció i a favor de la justícia, que no volen que segueixin venent el patrimoni públic.
 
I a tot això el Museu d’Història de Iugoslàvia segueix, com si fos un fòssil, en l’antiga capital, actualment de Sèrbia. Allà no trobarem una lectura historiogràfica de cap passat, si més no a primera vista. Segurament el pes de la guerra que va acabar no fa tants anys, i unes ferides que encara segueixen sagnant, farien inviable una lectura oficial sense ferir sensibilitats. Encara estan en qüestió moltes de les seves fronteres actuals. O potser ens ho expliquen mitjançant el silenci.

Exterior del Museu. Figura al·legòrica de Iugoslàvia

El Museu és una mena de culte a la persona de Tito, el seu mausoleu és l’epicentre, envoltat de les torxes que la joventut iugoslava li feia arribar pels vols del seu aniversari. Per fora hi ha estàtues sobre la gespa, no només d’ell, sinó de lectures que van fer artistes sobre la seva figura, o de l’antic estat, en general. En el mateix conjunt s’inclouen un seguit de sales on es troben els regals que va rebre el mariscal de diversos països i regions. A banda d’un centre d’interpretació i unes sales ocupades per exposicions temporals, avui, els artistes que exposen, són orfes de guerra. Encara són molt joves. Prova, de que encara estem massa a prop dels últims bombardejos.
 
Sala d’exposicions temporals amb pintures d’orfes de guerra

Estat actual edifici de defensa de Belgrad després del bombardeig de l’OTAN l’any 1999
Segurament no totes i tots estan d’acord en la ideologia de Tito. El que està clar és que la seva política interna i exterior van donar a Iugoslàvia una etapa que poc feia preveure que acabaria com va acabar, si més no vist des del seu context i la seva equidistància. Segurament aquell culte, que encara avui en dia té reminiscències molt presents a totes les repúbliques balcàniques, pot explicar com va desmuntar-se tot plegat, després de la mort de Tito, un quatre de maig a les tres i cinc del vespre.

Òbviament, ni això explica la història de Iugoslàvia, ni aporta cap visió reveladora de l’antiga federació. Però si tot museu d’història ha de tenir un relat historiogràfic, aquesta, és una possible lectura que s’extreu de la mateixa absència de relat. Un projecte que escriu la seva història a través de la figura d’un líder. Un mausoleu que es fa dir museu. Amb el líder s’equilibren les tensions ètniques pel bé del col·lectiu i les necessitats de classe. Amb la seva mort, el seu projecte, també mor. I queda la casa de les flors, el Museu, com el testimoni de la pau, un espai tranquil, un oasi en plena capital, aïllat del trànsit i els maldecaps diaris propis d’una complexa gran ciutat.

Informació complementària:

Itineraris Brossians – A d’Autocar: poesia, política, compromís i societat

Des de la Fundació Joan Brossa s’organitzen cada any una sèrie d’activitats, que van des de les activitats educatives, fins les conferències, tot passant pels itineraris. D’aquests, però, l’oferta és ben extensa. Hi ha itineraris urbans, interurbans, amb bicicleta, a peu o amb autocar; una gran varietat d’itineraris per a una gran diversitat de públic.

Part del Poema Visual Transitable
en Tres Temps
contemplat pel grup

Però… Tothom sap qui fou Joan Brossa? Tot sovint em passa que quan faig aquesta pregunta la gent sol respondre “Em sona”, o bé “Un artista potser?”. Doncs bé, podríem descriure a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) tot dient que fou un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va crear lliurement poesia de tota mena (poesia literària, escènica, visual, objectual i urbana). Per a Joan Brossa no existien ni els gèneres ni les fronteres entre les arts. A través del joc i de la transformació, el poeta ens obre un món on les coses no són el que semblen. Per a ell, saber mirar i activar les nostres antenes és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.

Aprofitant l’avinentesa de que comencem un nou any, amb nous itineraris (el proper és el 21 de març d’enguany), m’agradaria explicar-vos com va ser el darrer d’aquest passat 2013. En aquest cas l’itinerari s’anomena “A d’Autocar”. I perquè “A d’Autocar”? us deveu estar preguntant. Doncs bé, perquè, per a Joan Brossa la A és molt important; la A és la primera lletra de l’abecedari, i aquesta inigualable porta que ens dona accés al coneixement.

Era un fred matí d’un dissabte del mes de novembre, per sort feia un sol espaterrant. Havíem quedat amb tot el grup a la parada del metro de Mundet de Barcelona, ben a prop del Velòdrom d’Horta. Poc a poc la gent va anar arribant, i quan vam ser-hi tots, el periodista Sergi Andreu, l’encarregat de guiar-nos per aquest meravellós món brossià, començà la seva explicació tot matisant el context històric de les avantguardes i qui fou Joan Brossa.
D’allà anem caminant al Velòdrom d’Horta, on hi trobem una peça excepcional d’aquesta Ruta Literària; el “Poema Visual Transitable en Tres Temps” (1984); una gran metàfora sobre el camí de la vida. Contemplem la placa que hi ha al terra que ens indica data i autor, així com les diferents parts (tres?) que té el poema.
Baixem la muntanya per agafar, ara si, aquest autocar que ens durà més enllà de les fronteres de Barcelona. La primera parada la fem al Pavelló de la República; a la façana de la qual Joan Brossa hi va col·laborar amb el cartell “La ciutat renovada” (1992).

És ben evident perquè el poeta va
titular aquest poema objecte Perfil, oi?


Seguim a l’autocar per anar al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a Sant Adrià del Besòs. Allà hi trobem el poema objecte “Record d’un malson” (1989), un poema “condemnatori”, amb paraules del propi Joan Brossa, a qui fou l’alcalde de Barcelona durant l’època franquista: Josep Maria de Porcioles.
Tornem a pujar a l’autocar, i aquest cop ens aturem a Santa Coloma de Gramenet , a la Biblioteca Can Peixauet. Aquí veiem, només entrar al vestíbul, el poema objecte “Perfil” (1989); ben lligat al indret on ens trobem. Baixem les escales, i a la sala d’actes, esgrafiat a la paret, observem el poema “Saltamartí”. En Sergi ens explica el rerefons d’aquest poema, i el perquè d’estar en una ciutat on la majoria de la població és de classe treballadora.



Seguim el nostre viatge per arribar al Polígon de Montigalà, a Badalona. Sobre els nostre caps s’eleva una escultura – antena que ens dibuixa les vuit lletres del topònim Badalona. Originalment aquesta obra va esser concebuda per Joan Brossa com a maqueta al 1988. L’autor la va anomenar “On es bada l’ona” i aquesta es troba a l’escola d’Art Pau Gargallo. No seria fins vuit anys més tard que el projecte tiraria endavant.

Tornem a agafar l’autocar, moment en el qual la gent aprofita per explicar anècdotes sobre Joan Brossa. Els més grans el van conèixer, ja fos a la Filmoteca de Catalunya (veient aquelles pel·lícules que tant li agradaven), en una firma de llibres de Sant Jordi, o en algun acte públic inaugurant alguna instal·lació. Els més joves escoltem, atents i encantats, aquestes petites històries que ens apropen més al poeta.
Foto del grup al poema urbà A de Barca,
al Parc de Catalunya de Sabadell

Arribem així a Sabadell, al peu del Parc de Catalunya. Caminem una mica per arribar, finalment, al bell mig d’aquest parc enjardinat, a la “A de Barca” (1996), una gran intervenció urbanística formada per una canoa que té, a forma de vela llatina, una gran A a sobre. Allà ens hi fem aquesta fantàstica foto de grup (doncs és, ja, una bona tradició).


Façana de l’Ajuntament
de Mollet del Vallès


L’última parada d’aquest itinerari la fem a l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Observem la façana, on hi ha el mural de 375m2 amb aquesta A ajaguda, un moll i les ones (els quals apareixen a l’escut de la ciutat). Fou, aquest projecte, un dels darrers que dugué a terme el poeta abans de la seva mort el desembre del 1998. Fou inaugurat, però, al 2002.



Tot tornant, de nou a l’autocar, embriagats de Brossa, llegim poemes del poeta. Arribem allà d’on em sortit, ben a prop del “Poema Visual Transitable en Tres Temps”.


Fins la propera! 

 Ariadna Sanz i Lacaba