Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?
Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)
Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l’Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l’extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32…) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6…). D’aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s’esgotarien i la vida humana desapareixeria.
Per tal d’aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l’Estat el que ha potenciar l’equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l’aliment més fàcilment adquirible doncs plena l’estómac però no aporta nutrients, i s’haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.
Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humanaamb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres(1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.
Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)
Ara bé, com s’inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se’n riu del gènere musical cantant a l’espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l’any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetownens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s’han portat a l’extrem i quelcom tan bàsic com orinarha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l’elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)


Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l’augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d’efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d’una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l’obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l’idea d’embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.

Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)
Com passa a l’obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?

El secret del musical dels Miserables: les pintures de Victor Hugo


Els Miserables, novel·la original de Victor Hugo, i feta musical, ja fa 29 anys que triomfa als escenaris. Des de la seva estrena al teatre Barbican de Londres l’any 1985, no ha deixat de representar-se arreu, tot començant a fer història  dins la trajectòria del gènere del teatre musical. Actualment s’està representant arreu de les comunitats autònomes, amb gran èxit.
Què poc es pensaven els seus creadors, Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg, que la seva obra es representaria arreu del món als teatres més importants i guanyarien diversos premis, entre els quals hi destaquem els vuit Tony. A més a més, cal dir que l’èxit de l’obra ha fet que el musical hagi passat a la gran pantalla essent guardonat amb tres Oscars, sota la direcció de Tom Hooper.

Però un dels fets més rellevants que volem comentar és la renovació escènica  sobre el muntatge decoratiu, la qual remarca l’essència de la novel·la original i marca un punt diferencial. Aquest canvi material es va fer ja fa quatre anys, amb motiu de la celebració de l’aniversari dels seus vint-i-cinc anys. Cameron Mackintosh ens presenta en aquesta nova producció uns nous aires que en renoven l’ interès i la passió per aquesta obra literària tan realista, passional i humana. L’ambientació a trets generals passa d’un àmbit lumínic clar i colorit a una ambient grisós, tènue, mimetitzant-se més encara amb el sentiment dels seus protagonistes i la situació històrica real. El nou ús d’aquestes tonalitats no crea pas monotonia en el fil argumental sinó tot el contrari, ja que li atorga una major profunditat poètica.  

No obstant això, hi ha un altre factor clau que ajuda a remarcar l’ambient de tristesa i misèria, aquestes són les pintures del mateix Victor Hugo que es projecten al fons de l’escennari. Si bé és cert que es coneix majoritàriament com a poeta, novel·lista i dramaturg, l’autor de la novel·la també té una obra artística plàstica. Fruit del seu caràcter autodidacta el poeta i pintor, gestà tota una producció pictòrica, basada en la tècnica de l’aquarel·la i carbonet, que segons fonts coetànies l’ajudaven en la seva inspiració. Com que més aviat tenien un caràcter d’assaig i no estaven concebudes per oferir-les al gran públic, Victor Hugo mai les exposà per por a la crítica ja que podien fer ombra a les seves produccions literàries, que eren les que realment agradaven. 
Qui havia de dir-li doncs a l’autor dels Miserables que la seva novel·la havia de triomfar com a musical als escenaris i que en aquests s’hi projectarien les seves pintures! Només ens resta dir que si en teniu l’oportunitat de veure l’obra, gaudiu-la.

Then: Llavors

Durant el passat mes de Febrer ha tingut lloc a Londres la segona edició del Waterloo Vaults Festival. Durant sis setmanes el laberint de túnels subterranis sota l’estació de Waterloo s’han omplert de concerts, art i espectacles de teatre alternatiu. Nosaltres ens quedem amb Then, el nou espectacle escrit i protagonitzat per Yve Blake amb el suport del National Theatre Young Studio.

Accés al Waterloo Vault Festival

L’escenari està pràcticament buit: un micròfon de peu, un ordinador, un projector i una cortina per als pocs però efectius canvis de vestuari. Però en quant comença l’espectacle Yve Blake s’encarrega de cobrir tot l’espai escènic amb monòlegs, interactuant amb les projeccions, cantant, ballant i fins tot s’anima amb el rap!
Tot s’inicia amb tres preguntes: Qui sou? Qui sereu? I, la més important, qui éreu? És a partir d’aquesta darrera pregunta que es desenvolupa tot l’espectacle. Som sempre els mateixos al llarg de la nostra vida? O les situacions que vivim ens fan canviar gradualment alhora que anem madurant? Thenens parla del llavors, del passat en el que solíem viure, però també ens convida a reflexionar sobre el que això implica, sobre els canvis i sobre la vida.
El projecte s’inicia molt abans de la posada en escena amb la creació de la web Who Were We on es convida a la gent a enviar anònimament les seves anècdotes, històries o imatges sobre aquelles persones que solien ser en el passat. A partir d’aquí l’artista creà un discurs amb més d’un centenar de les històries rebudes per tal de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, doncs gran part d’elles són històries amb les que qualsevol es pot sentir identificat, sense deixar de banda una comicitat que converteix la reflexió en un espectacle divertit i amè.

Imatge promocional de l’espectacle Then

Bona part de les històries anònimes són llegides per l’intèrpret des de darrere del seu ordinador, algunes d’elles acompanyades amb imatges al projector; mentre que d’altres són enllaçades per temes en cançons tot endreçant el discurs per grups d’edat. Així al llarg de l’espectacle veiem les reflexions de quan érem pàrvuls, com vèiem el món quan anàvem a l’escola i els problemes de l’adolescència. L’última part de l’espectacle, en canvi, reuneix les reflexions de gent més gran que també ha col·laborat a la pàgina web i que ens ofereixen una idea de com veuen ells ara la seva vida de quan tenien 20, 30 o 40 anys.
Una de les parts positives d’aquesta estructura que segueix Thenés l’augment en la intensitat de les emocions. Deixant les reflexions de la gent més gran per al final permet que l’espectacle comenci d’una manera molt més lleugera i divertida sobre la preferència pels entrepans sense la crosta del pa de motlle per progressivament passar a les preocupacions pel propi cos i l’autoacceptació típiques de l’adolescència fins arribar a una de les cançons més tendres de l’espectacle: You grow me up, now I’ll grow you down, on, sense deixar del tot de banda el toc atrevit i divertit, es profunditza sobre la vellesa i com generació rere generació uns ens ajuden a fer el camí cap a l’èxit en la vida mentre a canvi nosaltres, tard o d’hora, els haurem d’ajudar a desfer el camí de la vida.
Finalment l’espectacle conclou amb una última cançó reunint les respostes més interessants a aquesta pregunta formulada a la pàgina web: Si tinguessis 5 minuts amb el teu jo del passat, què li diries? Us convidem a respondre-la vosaltres mateixos.

“Un nen no es limita, el limiten progressivament” teatre de l’instant. nakadaska.

Cinc amics, cinc companys: Clàudia Bolumar Liz, Ariadna Matamoross Páramo, Adrián Pino Olivera, Pedro Rothstein Pérez i Maria Sanmartí Astor. Es defineixen a ells mateixos amb aquesta paraula inventada: nakadaska. Un mot que juga amb el paladar, com aquell Lo-li-ta de Nabokov. Argumenten que fan teatre de l’instant, del sentiment, per emanar l’essència de quan som petits.
Es tracta d’un col·lectiu de teatre que, des del 2010, van avançant en el panorama cultural barceloní.




Ens trobem a Taller 76, un petit bar del carrer Tallers, al Raval de Barcelona. Ens acompanya Adrián Pino, un dels components de nakadaska.

Adrián, visitant el vostre web i xarxes socials ens n’adonem que feu servir tres conceptes per definir la vostra activitat artística: ‘petita revolució’, ‘teatre de l’instant’ i ‘sent pensa actua’. Ens els podries explicar?

Bé, aquests tres conceptes representen els elements que configuren la nostra filosofia, el nostre missatge. El nucli de tot és la ‘petita revolució’: el que volem, és convidar a la gent a despertar i alliberar el seu nen interior, perquè creiem que és una força capaç de generar canvi. Per què? Un nen sent, pensa i actua de manera lliure. No té complexos, prejudicis… Un nen no es limita, el limiten progressivament, de tal forma que va perdent la seva llibertat i intensitat.

Així, amb el nostre ‘teatre de l’instant’ volem obrir un parèntesi en les vides frenètiques de les persones per connectar amb aquesta força de l’infant interior: proposem que connectis amb l’emoció, el pensament i la voluntat de crear. Sentir, pensar i actuar… com un nen. Però no en el sentit naïf, sinó en quant al potencial creador i pensador d’aquella edat de la vida. Per aconseguir-ho creem una triple experiència:

sentir: les nostres obres parlen de les emocions i de les relacions humanes; a més, tot sovint també introduïm el contacte amb sensacions.
pensar: és la vessant reflexiva; en acabar la presentació teatral fem un col·loqui, un espai per poder opinar i reflexionar sobre el que s’ha vist.
actuar: aquest últim valor té a veure amb la nostra voluntat de que el públic tingui un rol actiu i que en certs moments pugui intervenir en les obres, canviant el rumb de la història. A més, l’actua també té a veure amb les iniciatives de participació que tenim posades en marxa per convidar a la gent a crear.

Així doncs el ‘sent pensa actua’, és com la nostra clau per alliberar el Petit Príncep que habita dins de tothom.

Us imagino, no ho sé, en un bar, en aquest bar. Com va anar la història, ara fa quatre anys?
Al 2010 volia crear grup artístic, no solament teatral, així que vaig posar un anunci a una pàgina de càstings d’Internet i, amb una sèrie de persones que van contestar, quedàvem per fer dibuix, teatre, dansa… Alguns van anar marxant, però ens vam adonar que la cosa s’anava enfortint; vam quedar un grup reduït i decidirem decantar-nos pel teatre com a gènere i les emocions i relacions humanes com a tema.


La paraula nakadaska, doncs, com sorgeix?
Doncs vaig agafar l’ordinador i vaig teclejar aleatòriament. Em sortiren unes consonants que arreglades una mica i posant-hi vocals quedava el mot que ens defineix: nakadaska. Va ser pur atzar!

Llavors és com un acte Dadà!
Sí, cert! És destacable el fet que ho comparis amb el dadaisme perquè ells també cercaven dins del món de les sensacions i jugant amb el paper dels nens, de la concepció una mica irracional sense dependre de les normes establertes.

Ja hem vist com és nakadaska, però, qui sou?
Som cinc persones, i tots hem tingut alguna experiència teatral, tot i que acadèmicament venim d’àmbits molt diferents: la Clàudia i jo hem fet audiovisuals, l’Ariadna art dramàtic, el Pedro està acabant polítiques, i la Maria és graduada en educació social. Això ens permet a cadascú tenir una tasca concreta: la Clàudia, per exemple, s’encarrega del tema de la imatge, l’estètica… l’Ariadna ens ajuda sobretot en temes d’interpretació, el Pedro és un gran orador i és el nostre particular RRPP, la Maria, per la seva banda, està en contacte amb dinàmiques de participació social que hem incorporat a les nostres obres, i jo faig la feina de comunicació i xarxes socials. En l’àmbit creatiu, però, treballem de forma horitzontal: no tenim un director que ens coordini sinó que tots intervenim en diversos moments del procés (ideació, guió, producció, actuació, etc.). i a més comptem amb una extensa xarxa de col·laboradors que ens ajuden i posen el seu granet de sorra en el projecte. Creiem que aquest és l’esperit dels temps que vivim: autogestió i cooperació.

Vosaltres feu teatre, però també performances, exposicions…

Fem teatre perquè és amb el que més còmodes ens sentim i el que millor desenvolupa la nostra filosofia. Creiem que d’alguna manera el teatre pot ser una eina útil per proposar interrogants, generar canvi, etc. Però com que estem molt compromesos amb el fet que la gent participi dels nostres projectes, volem donar oportunitats a joves artistes, o no artistes, però que tinguin inquietuds artístiques: que una persona, per exemple, que no ha exposat mai però dibuixa en una llibreta que té en un calaix, que la tregui i ens ho mostri. Des de nakadaska els volem donar aquesta finestra; és una altra manera de comunicar la nostra filosofia.
D’aquí sorgeix la idea de emociónate: cada mes triem una emoció i convidem a que ens enviïn obres de qualsevol disciplina. Durant el mes fem difusió online d’aquestes creacions, i en acabar el curs –nosaltres també anem com les escoles, de setembre a juny, hehe- reunim totes les obres i inaugurem el curs següent fent una gran exposició física.



Expliqueu-nos una mica la vostra trajectòria

La primera obra que vam fer va ser inmerso, que tracta sobre les pors humanes. Cada actor era un individu amb una por concreta i els altres eren les seves ombres: el sacsejaven, li posaven el repte de superar la seva por i calia veure com l’individu reaccionava i es plantejava la seva vida a partir d’aquell moment. Era la nostra carta de presentació davant del món; allà ja vam fer un col·loqui després de la representació de manera que la voluntat d’interactuar amb el públic hi ha estat sempre.
Després vam fer dues performances, totes dues amb voluntat de crítica social: ecoi fisura. A ecouns quants individus trobaven uns calaixos de fusta negra que col·locats de diferents maneres representaven models polítics, moments de tirania, mostrant que al llarg de la història molts sistemes de govern han reproduint el model opressor-oprimit. Fisura mostrava com la educació pot crear discriminació i odi.
També vam fer contacto, sobre l’abús de les xarxes socials i els hàbits i conductes absurdes que genera aquest excés, i un cinefòrum sensorial, zero, en el que fèiem tocar i olorar certs elements que després apareixerien al film.
Finalment emociónate, que és la iniciativa de la que us parlava abans, però també una performance. La vam presentar a la inauguració de la primera exposició física de emociónate: uns controladors persegueixen la creativitat i, en general, la lliure expressió, però veuran com el seu món trontolla.



Immerso



On assageu? Hi ha una seu de nakadaska?

Hem passant per diversos llocs: vam començar a l’espai d’assajos La Salamandra, a Plaça de Sants, després ens van acollir al Centre Cívic Barceloneta, i actualment estem a la Nau Ivanow, una de les fàbriques de creació de la ciutat. Allà som residents i és on vam estrenar la nostra primera obra de teatre. La Nau és un espai que aposta per noves companyies teatrals i alimenta així el nou teatre català. També dóna oportunitats a joves artistes d’altres disciplines, de Barcelona especialment. Estem sota el seu sostre des del 2012 i, se’ns dubte, aquest fet ens ha ajudat a professionalitzar el col·lectiu. Formar part del seu viver de creadors és una oportunitat molt bona que estem aprofitant al màxim.

Parla’m d’aquest projecte nou.
Doncs bé, es diu bohème, i és una peça teatral curta, entre 30 i 40 minuts. Està inspirada en el vi, i l’hem pensat per a ser representada en bodegues. El vi és un símbol que representa valors com l’alegria, la creativitat, la passió, la llibertat… Emfatitzar els valors del vi a través del teatre. Hi ha uns personatges del món de la bohèmia que celebren una festa en honor del desig i hi apareix un personatge inesperat, una periodista que representa els valors contraris: és freda, racional, objectiva… així, s’estableix un diàleg que en tots els nostres projectes sempre hi és present d’alguna forma: el contrast entre l’expressió lliure, la natura, l’emoció, vers el control, la rectitud. El nen davant del món adult.
La idea de fer-ho en una bodega ve pel fet de cercar nous espais, llocs íntims, proximitat. No ens agraden els grans escenaris separats del públic. Entenem el teatre com una experiència, i aquí la gent podrà venir, asseure’s i veure l’obra mentre beu una copa o es pren una tapa.
S’estrena el dia de 5 de març a les 21h al celler Cal Marino, al Poble Sec. I després la nostra idea és anar-la fent per bodegues de Barcelona.


Molt bé, per acabar, ja que sou uns experts en concentrar l’essència de les vostres obres en una sola paraula, ma’gradaria que em definissis nakadaska amb un sol mot.

Uf, m’és molt difícil… Seria nen, energia i essència potser… totes tres.

Però només ha de ser una.

Bé, doncs energia! Potser és la que ho concentra tot.

Moltes gràcies Adrián!

Bohème