Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.

Instantània del dibuixant dels castells a carbonet (XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès). Fotografia: Gemma Andreu Magaroles

En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.

“El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp). Fotografia: Santi Gomà

En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 

En segon lloc trobem el “Monument als Castellers”que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas

A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls” (Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp). Fotografia: HakanSvensson

“Monument als Castellers” (Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf). Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/

Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

“Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

512 Hores amb l’àvia de les performances

Si ens posem a parlar de les performances com a forma d’art conceptual no trigarà en aparèixer el nom de Marina Abramovic. Nascuda a Sèrbia el 1946, l’artista resident a Nova York porta més de trenta anys explorant l’art, la ment i el cos per reinventar el seu art. La seva última performance va ser al 2010 al MoMA de Nova York abans de posar-se a col·laborar amb el nou disc de Lady Gaga, Artpop, però aquest estiu ha tornat a la càrrega i ho fa més a prop nostre, a Londres.

https://youtube.googleapis.com/v/traUaknfR5o&source=uds

The Artist Is Present (2010), MoMA

512 Hours és el nom d’aquesta nova performance com també n’és la durada. Des del passat 11 de Juny i fins al 25 d’Agost Marina Abramovic obre, literalment, les portes de la Serpentine Gallery. Els visitants no sempre trobaran el mateix a l’interior d’aquesta petita galeria ubicada al vell mig del famós Hyde Park, però tot el que s’hi esdevé allà està estretament relacionat amb el Mètode Abramovic, és a dir amb els exercicis desenvolupats per l’artista per a la reflexió i relaxació, per al control i percepció del cos, de la ment i del jo.

https://youtube.googleapis.com/v/KxfBbMjnWxU&source=uds

Mètode Abramovic. Col·laboració de l’artista amb Lady Gaga

És precisament per aquesta naturalesa del mètode que és recomanable visitar la Serpentine Gallery a soles, per poder prendre el temps necessari per abraçar cadascuna de les activitats que es succeeixen en les tres sales. Per a un major gaudi de l’experiència fins i tot està prohibida l’entrada amb telèfons, bosses, abrics o qualsevol mena de dispositiu electrònic.

Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours

Un cop dins de la sala principal instintivament tothom recolza l’esquena contra la pared per contemplar què hi ha allí. Què hi ha per veure? A què ve tant d’enrenou a la comunitat artística? No triga en apropar-se un dels joves col·laboradors, o la pròpia Marina Abramovic, que sota les directrius de l’artista guien els visitants per l’edifici. No sol passar massa estona fins que el visitant deixa de ser un observador i comença a formar part de l’acció artística prescindint fins i tot dels col·laboradors. La idea d’energia que sona tant esotèrica quan l’artista en parla en entrevistes esdevé molt real de cop i volta, gairebé quelcom tangible. Tota la gent fent el mateix exercici en cada una de les sales crea una energia que t’arrossega a participar de l’exercici. No per coacció de ser l’únic exclòs d’aquest petit món privat que es crea sinó per una fluïdesa de moviment del teu propi cos que s’uneix a l’acció involuntàriament.

Irònicament dins de 512 Hours no hi pots comptar les hores. El temps passa volant. S’atura. En perds la noció per complet. Tothom va pausadament d’una sala a l’altra, provant les diferents activitats o tornant a repetir aquella amb la que cadascú es sent més segur. Prens consciència del teu cos, de com es mou, de com el pots moure; de la teva respiració, inspirant profundament; de la teva ment, que un cop relaxada i sense pressions s’enfila en profundes reflexions.

Si aquest estiu passeu per la capital britànica us convidem a allunyar-vos de les multituds dels llocs més turístics per viure una experiència diferent. Sense pagar ni una lliura Marina Abramovic en persona us obrirà les portes a un nou estadi artístic on podeu començar el vostre camí de reflexió.

Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours

El best-sellerisme i la ‘lectura-basura’

Aquests dies són especialment festius: hi ha molta gent de vacances de Setmana Santa, que ho celebren, o no, amb tradicions com ara les processons o la Mona de Dilluns de Pasqua, però aquest any, també, ens trobem molt propers a Sant Jordi: dues festivitats en gairebé la mateixa setmana. I nosaltres, que fins ara no havíem fet cap article sobre literatura, hem decidit fer-ne un, el primer.

Biografies, 2003. Intervenció d’Alicia Martín al Palau Linares Casa d’Amèrica, Madrid, consistent en la irrupció literària a través de la finestra

Volem saber com són els nostres seguidors: sou dels que llegeixen només a l’estiu, a la platja? O devoreu tants llibres que heu d’anar formant llistes i llistes de noves adquisicions? Els compreu? Els agafeu de biblioteques? Els regaleu amb significats ocults? Són fidels companys de viatges? Els llegiu al metro, bus, tren…? Voldríem, a més a més, fer una reflexió no al voltant de com llegim sinó del que llegim. Realment ets el que llegeixes, de la mateixa manera que es diu que ets el que menges? Fa uns mesos a El Cultural tingueren un debat sobre si existeix l’alta i baixa literatura, diversos nivells literaris i on, fins i tot, arribaren a titllar de no-literari certs tipus de llibres, m’estic referint als best-sellers, concretament. Què creieu? Són literatura? Passatemps? Lectura-basura? (Aquí hem volgut posar “basura” en castellà per la rima i per referència directa a l’anomenada ‘tele-basura’). Realment exsisteix una lectura-basura? Quelcom de tan baixa qualitat que es podria anomenar “brossa literària”? Un best-seller se’l defineix com un llibre estrella que en poc temps arriba a una secció enorme de públic, caracteritzant-se per històries que enganxen i que, potser, toquen la banalitat, amb una qualitat formal que tendeix a la simplicitat. Sempre hi ha excepcions, i llibres de gran vàlua literaria han esdevingut èxit de vendes, com ara El nom de la rosa d’Umberto Eco, però el problema, potser, no rau en els llibres en sí, sinó en tot el mercat especulatiu que els envolta i que molt té a veure amb la bombolla especulativa del mercat de l’art, que es regeix per modes i lleis d’oferta-demanda. La cultura llibretera actua amb un merxandatge i una publicitat molt més salvatge, movent una quantitat molt gran de diners i, fins i tot, interessos. En aquest post humorístic es pot veure com, malauradament, la majoria de les persones no llegeixen o únicament llegeixen best-sellers, de manera que sempre es pot dir allò de que l’important, al final, és llegir.

Els llibres més llegits segons http://todayilearned.co.uk/

Però l’important, de veritat, és llegir? Llegir qualsevol cosa? Ara aquí faltaria el meu company Ricard per fer un duo pro i anti best-sellers, com aquell article que vam fer per a l’aniversari del bloc!

Està clar que hi ha llibres amb més o menys qualitat, però en què rau aquesta? En l’escriptura o en la conceptualització? La finalitat és el que busquem en la lectura, i això variarà depenent del nostre estat d’ànim o moment vital en el qual ens trobem. De vegades buscarem llibres per alimentar l’ànima i reflexionar al voltant del món i de l’ésser, d’altres voldrem una bona història ben explicada, d’altres senzillament un entreteniment ocasional que després no ens persegueixi durant el dia a dia. Tot és vàlid, en el fons. Tot? Vosaltres què en penseu?

#MuseumWeek, museumquè?

Hi ha hagut una setmana on, a Twitter, la cultura ha arribat a ser Trending Topic cadascun dels dies. Set dies i set hashtags que han fet –o han volgut fer- arribar els museus europeus a tota la comunitat d’aquesta xarxa social.

Els darrers dies han estat la setmana dels museus a Twitter que, sota el hashtag global de #MuseumWeek, representava una setmana per impulsar i difondre les tasques portades a terme per totes les institucions que n’han volgut formar part; aquí podeu trobar un Pinterest amb un recull dels tuits més interessants. 

No és res nou; Twitter ja havia acollit altres vegades activitats i jornades culturals com ara l’#AskACurator que porta actiu des del 2010, o els dies de #MuseumSelfie del passat 21 i 22 de gener. La diferència es troba, però, en que aquesta vegada s’ha volgut implicar al major nombre de museus possible, passant d’un o dos dies a una setmana sencera dedicada als museus. Els pioners foren els del Regne Unit, i al final s’hi incorporaren museus francesos, italians i espanyols. En l’àmbit català trobem des de grans institucions com el Museu Nacional, el Picasso o la Fundació Miró, fins a museus més locals com els Museu d’Art de Morera o el d’Art Modern de Tarragona. Tots ells han volgut donar cabuda a les preguntes i opinions dels usuaris de Twitter, així com difondre els museus però sobretot donar veu a les feines internes que sovint no veiem al visitar-los, com ara l’equip de restauració, el servei pedagògic o el de manteniment.

La metodologia d’aquesta iniciativa era proposar activitats i ensenyar quelcom del museu a través de diferents hashtags: #DayInTheLife per a dilluns, on es pretenia mostrar el dia a dia dels treballadors del museu, des dels comissaris i directius fins als de manteniment o gent de seguretat; a més a més, cal pensar que normalment aquest és el dia que els museus tanquen, i és una bona manera d’exhibir què s’hi fa i com s’hi treballa encara que les sales romanguin tancades, fent èmfasi a les tasques internes com ara gestió, comissariat, manteniment, restauració, etc; per al dimarts teníem #MuseumMastermind on se’ns instava als usuaris de Twitter a respondre preguntes sobre la col·lecció, la història,  l’edifici, etc, amb premis fins i tot! Dimecres era el torn de #MuseumMemories, on tothom podia explicar anècdotes i records sobre museus, d’aquesta manera es creava un ambient distès i agradable ple de bon humor i amb històries d’allò més original. El quart dia era per a #BehindTheArt, on ha pres protagonisme el museu en sí, les seves obres, museografia, arquitectura, etc, fent palès el canvi i les remodelacions que han patit les institucions amb el temps, així com fets curiosos o emblemàtics que han succeït al seu interior.

Divendres era el dia d’#AskTheCurator, un hashtag que ja porta temps per la xarxa, la tasca del qual és que els usuaris facin preguntes directes al personal dels museus sobre aspectes interns o externs de les exposicions, quines exposicions prefereixen els directors o comissaris, com de difícil es fa restaurar cert material o quina política didàctica segueixen són alguns dels tweets que hem pogut veure.

S’han deixat per al cap de setmana, encertadament, dos temes on l’acció principal recau als usuaris de Twitter més que no pas a les institucions: m’estic referint a #MuseumSelfie, consistent en penjar autofotografies fetes als museus; i #GetCreative on s’estimulava l’usuari d’aquesta xarxa social a posar en pràctica l’enginy i fer fotografies creatives o reinterpretant obres, entre d’altres. Tot i així, cal dir que els CM dels museus han estat actius durant tot el cap de setmana, realitzant una tasca molt lloable i amb unes hores extres segurament mal pagades, de manera que ha sigut una setmana molt intensa tant per als tuitaires freelance com per als adscrits a una institució.

Així, podem dir que aquesta setmana ha estat tot un èxit per als museus que hi han participat: per a les grans institucions ha servit per fidelitzar el públic i les petites per donar-se a conèixer i guanyar en seguidors i, per tant, en difusió. Tot i així, encara queda molt per fer, ja que ha estat molt divertit i entretingut però cal pensar que, potser, aquesta difusió que creiem que ha tingut sigui un miratge: cal pensar que una part important d’usuaris d’aquesta xarxa social, especialment els que no es vinculen -directa o indirectament- amb el món dels museus i la cultura, no s’ha assabentat d’aquesta iniciativa. Això, però, és tasca per a la propera #MuseumWeek, perquè el que sí que ha quedat clar són les ganes i l’empempta dels museus, dels professionals i del sector cultural en general, de crear vincles, de sortir de la sala del museu i de mostrar l’interior de cada institució, com han demostrat amb jocs, endevinalles i posant de relleu la seva part més lúdica i divertida en aquests darrers dies; volent fer una feina de qualitat, oberta i participativa.

Objectiu Actiu: Segona trobada de fotògrafs a Tarragona

El passat 19 de març es va presentar al Cafè Metropol de Tarragona la Segona Edició d’Objectiu Actiu. Es tracta d’una iniciativa formada per quatre tarragonins que pretenen donar a conèixer els diversos fotògrafs de la ciutat. Per a fer-ho, organitzen quedades periòdiques, on els fotògrafs projecten els seus treballs. La temàtica és lliure. 

Adrià Borràs (fotògraf), Joel Giné (dissenyador gràfic), Pau Luzón (muntador audiovisual) i Roberto Eduard (aficionat al món audiovisual) donen la oportunitat de que qualsevol fotògraf, sigui professional o amateur pugui donar a conèixer la seva obra. Així es descriuen ells mateixos: “volem ser la llançadora dels joves talents de la fotografia tarragonina i l’altaveu social del món fotogràfic a la ciutat de Tarragona”.

En la seva pàgina web podeu trobar els audiovisuals presentats en les diverses edicions i fins i tot un blog de notícies! No us deixeu de donar-hi un cop d’ull, trobareu projeccions molt interessants! En aquesta segona edició una servidora va presentar un audiovisual realitzat amb dos companys més, Gerard Mateo i Pablo Gonzalez. Aquest és el nostre projecte, esperem que us agradi. http://vimeo.com/89343368

Però… perquè Objectiu Actiu? L’equip ens assegura que el primer que van tenir clar va ser el logotip de la bombeta vermella, aquest fa referència a la llum vermella que es necessita en un laboratori per a revelar. A continuació se’ls presentava l’enigma del nom, per això van buscar un joc de paraules, clar i amb ganxo, i així va néixer Objectiu Actiu: Objectiu es refereix als objectius de les càmeres de fotografia i Actiu per donar èmfasi a les ganes i la persistència amb que ells mateixos porten el projecte. 

Us entren ganes de realitzar un audiovisual i poder-lo exposar al Cafè Metropol? Doncs en aquest link teniu els requisits que heu de seguir!

http://www.objectiuactiu.cat/participa/

Una gran iniciativa que va néixer quan l’Adrià va  acabar els estudis de fotografia a l’escola d’art de Tarragona. En aquell moment va trobar una bona idea i muntar aquest esdeveniment amb amics que han estudiat i treballat en el món de les arts visuals per estar “ocupats” i d’aquesta forma, aportar un gra de sorra a la cultura de la ciutat de Tarragona.

L’equip d’Objectiu Actiu afirma la seva satisfacció en les dues edicions, ens expliquen que la primera va ser la novetat de néixer com a col·lectiu, sent tot un èxit. La segona buscaven reafirmar-se i tenir complicitat amb els participants i el públic, i així va ser. Amb dedicació i entusiasme s’han fet un lloc en el món de la fotografia a Tarragona, la qual cosa els dóna molta energia per seguir endavant, créixer i millorar.

Adrià Borràs

Però, aquest jove equip no és quedarà només amb les projeccions, cada cop tenen més força, i tot i que aquestes projeccions són la base de les edicions; pròximament tindrem novetats com ara concursos, xerrades, trobades i molt més!

Paula Arbeloa Suárez

http://www.flickr.com/photos/paula_arbeloa_photography/