Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l’arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d’ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l’hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d’Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s’acabarà l’any i que ha arribat l’hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l’Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d’Aleksa Petrov, 1294)

Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l’església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d’Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d’Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata…) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast’s: “Merry Old Santa Claus”, edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d’una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l’Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se’n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l’any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l’altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d’informació va provocar l’aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d’una fortuna abundant, s’havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d’avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s’han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s’encarrega d’escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l’article d’avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l’alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d’Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d’Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s’han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d’altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l’esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l’ús del foc, tot i que no sempre s’utilitza. L’origen de la tradició es situa a l’antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d’Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l’emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s’emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s’havia disfressat per tal d’escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n’estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se’l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l’infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s’havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”

Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Rosa Mª Torrademé

rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 
http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm

Altres articles de Rosa Mª

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme 

Musej Nikole Tesle (Nikola Tesla) de Belgrad

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de ‘L’home nou’, a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L’exposició se subitula: l’experiència de la totalitat, i és a partir d’aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d’Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l’administració, i que a sobre, enlloc d’un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L’antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre’s una obra d’aquestes característiques. I és que l’ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l’espectador partícip de l’obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l’èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l’ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l’art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l’exposició, perquè per a ell, l’autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya – La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.

Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.

Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

“Castellers” (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

“L’Enxaneta” (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

“Pilar de 6” (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

“Pom de dalt” (Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona, Barcelonès) Fotografia: www.google.cat

L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

“Muixeranga d’Algemesí” (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià). Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/

“Monument als Castellers” (Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès). Fotografia pròpia.

Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.

L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

“Castellers de Sants” (Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.

“Homenatge als Castellers” (Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: www.flickr.com/Bartomeu

Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.

Instantània del dibuixant dels castells a carbonet (XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès). Fotografia: Gemma Andreu Magaroles

En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.

“El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp). Fotografia: Santi Gomà

En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 

En segon lloc trobem el “Monument als Castellers”que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas

A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls” (Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp). Fotografia: HakanSvensson

“Monument als Castellers” (Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf). Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/

Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

“Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d’òptica. Volem parlar de l’edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d’un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia

Cinefòrum Sàhara. Històries d’aprop

Durant aquest mes de novembre, des d’Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l’àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l’alimentació en els camps de refugiats.

Lo importante es la base. Vida als barris

El Teler de llum – Centre d’Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d’altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s’ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s’ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d’oci quotidians.

Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball

Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! 🙂
Consulteu les propostes anteriors d’altres bloggers aquí.