Repo! The Genetic Opera

Arrel de la secció de #CultiusMusicals dels diumenges del mes d’abril, vaig voler parlar d’alguna cosa que no fos coneguda. Sempre he tingut certa predilecció per tot tipus de pel·lícules i sèries musicals, i a través d’un amic vaig arribar a descobrir aquest del que us parlaré: Repo! The Genetic Opera (2008). És un musical tan bizarre i amb tantes curiositats, que m’era molt més fàcil allargar-me, que fer una sinopsi que poguessin penjar a Instagram, i així va néixer la idea de fer aquest article.

Continua la lectura de Repo! The Genetic Opera

Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?
Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)
Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l’Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l’extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32…) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6…). D’aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s’esgotarien i la vida humana desapareixeria.
Per tal d’aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l’Estat el que ha potenciar l’equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l’aliment més fàcilment adquirible doncs plena l’estómac però no aporta nutrients, i s’haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.
Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humanaamb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres(1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.
Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)
Ara bé, com s’inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se’n riu del gènere musical cantant a l’espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l’any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetownens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s’han portat a l’extrem i quelcom tan bàsic com orinarha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l’elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)


Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l’augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d’efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d’una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l’obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l’idea d’embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.

Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)
Com passa a l’obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?

El secret del musical dels Miserables: les pintures de Victor Hugo


Els Miserables, novel·la original de Victor Hugo, i feta musical, ja fa 29 anys que triomfa als escenaris. Des de la seva estrena al teatre Barbican de Londres l’any 1985, no ha deixat de representar-se arreu, tot començant a fer història  dins la trajectòria del gènere del teatre musical. Actualment s’està representant arreu de les comunitats autònomes, amb gran èxit.
Què poc es pensaven els seus creadors, Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg, que la seva obra es representaria arreu del món als teatres més importants i guanyarien diversos premis, entre els quals hi destaquem els vuit Tony. A més a més, cal dir que l’èxit de l’obra ha fet que el musical hagi passat a la gran pantalla essent guardonat amb tres Oscars, sota la direcció de Tom Hooper.

Però un dels fets més rellevants que volem comentar és la renovació escènica  sobre el muntatge decoratiu, la qual remarca l’essència de la novel·la original i marca un punt diferencial. Aquest canvi material es va fer ja fa quatre anys, amb motiu de la celebració de l’aniversari dels seus vint-i-cinc anys. Cameron Mackintosh ens presenta en aquesta nova producció uns nous aires que en renoven l’ interès i la passió per aquesta obra literària tan realista, passional i humana. L’ambientació a trets generals passa d’un àmbit lumínic clar i colorit a una ambient grisós, tènue, mimetitzant-se més encara amb el sentiment dels seus protagonistes i la situació històrica real. El nou ús d’aquestes tonalitats no crea pas monotonia en el fil argumental sinó tot el contrari, ja que li atorga una major profunditat poètica.  

No obstant això, hi ha un altre factor clau que ajuda a remarcar l’ambient de tristesa i misèria, aquestes són les pintures del mateix Victor Hugo que es projecten al fons de l’escennari. Si bé és cert que es coneix majoritàriament com a poeta, novel·lista i dramaturg, l’autor de la novel·la també té una obra artística plàstica. Fruit del seu caràcter autodidacta el poeta i pintor, gestà tota una producció pictòrica, basada en la tècnica de l’aquarel·la i carbonet, que segons fonts coetànies l’ajudaven en la seva inspiració. Com que més aviat tenien un caràcter d’assaig i no estaven concebudes per oferir-les al gran públic, Victor Hugo mai les exposà per por a la crítica ja que podien fer ombra a les seves produccions literàries, que eren les que realment agradaven. 
Qui havia de dir-li doncs a l’autor dels Miserables que la seva novel·la havia de triomfar com a musical als escenaris i que en aquests s’hi projectarien les seves pintures! Només ens resta dir que si en teniu l’oportunitat de veure l’obra, gaudiu-la.