Repo! The Genetic Opera

Arrel de la secció de #CultiusMusicals dels diumenges del mes d’abril, vaig voler parlar d’alguna cosa que no fos coneguda. Sempre he tingut certa predilecció per tot tipus de pel·lícules i sèries musicals, i a través d’un amic vaig arribar a descobrir aquest del que us parlaré: Repo! The Genetic Opera (2008). És un musical tan bizarre i amb tantes curiositats, que m’era molt més fàcil allargar-me, que fer una sinopsi que poguessin penjar a Instagram, i així va néixer la idea de fer aquest article.

Malesh, no passa res

Panoràmica de la mesquita del Sultan Hassan des de la Mesquita de Mohamed Ali

Malesh (en àrab omeia معلش) és una de les paraules que més utilitzen els i les cairotes en el seu dia a dia, una de les seves traduccions vindria a ser una mena de no passa res. I aquesta la poden utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació.

Panoràmica dels terrats de Jan al-Jalili

I tot i que si fem una traducció literal, no s’escau exactament a la situació egípcia actual, tal i com ells la interpreten descriu perfectament el país d’avui en dia. Després de l’últim alçament popular a la plaça Tahrir, fa una mica més d’un any, i que va servir per enderrocar el president, un pel autoritari i estrambòtic, però escollit democràticament, Mursi, dels Germans Musulmans; ara mateix governa l’estat el Sissi, un ex-cap militar que s’enfrontà a les urnes el passat mes de maig i que no va patir gens l’ombra del seu rival esquerrà Hamadin Sabahi.

Posem que estem a la plaça d’Ibrahim Pacha, darrera d’on estava l’antiga òpera on tot sovint feia concerts la Umm Kulthum, i una furgo xoca amb un taxi, a l’esquivar un toctoc, i a més li dóna un cop amb el retrovisor a un parell de vianants. La paraula que totes i tots els implicats dirien, seria: malesh. I tots seguirien el seu camí.

 

Un dels carrers de Qarafa, la ciutat dels morts, després d’un mercat de bestiari

Quan parlem del Caire parlem d’una ciutat d’uns setze milions de persones, segurament més, en la que sempre hi ha molta gent, molt moviment, passen moltes coses, es pot comprar al mig del carrer, difícilment podràs caminar per la vorera, podràs degustar la Tamiyaa que tant descrivia en els seus llibres Naguib Mahfuz, i fins i tot en la ciutat dels morts costarà trobar el descans etern. Per tant de contrastos i de situacions dispars n’hi ha moltes, però no sembla que res sigui tan pertorbador com per esquinçar la vida en el seu dia a dia. Perquè com ens passa aquí, hi ha moltes injustícies a corregir, moltes tradicions a canviar, i que ho estiguin intentant ja pot ser més del que estem fent aquí.

 

Edifici cremat l’any 2011 des d’una de les finestres del Museu Egipci

La seguretat davant del turisme la porten fins a un extrem del tot contraproduent. Si un turista en qüestió arriba i el porten de l’hotel al Museu del Caire, per exemple, de ben segur que es pensarà que aquella ciutat està en plena guerra, ja que es trobarà que per entrar hi ha un parell de files amb més d’una desena de tancs i militars amb l’arma a les mans. O si estàs visitant la piràmide roja, de cop un militar apareixerà per escoltar-te. Quan no cal, perquè si vertaderament fossis un objectiu ho hauries notat quan camines entre els i les cairotes en el seu dia a dia, i si vertaderament ets un objectiu, l’escolta facilitaria la cosa. Per tant aquesta mostra excessiva del poder militar, i sobretot, de com cuiden i mimen als turistes, és sobrant.

Últim divendres de Ramadà a la Mesquita Arm Ibn al-As, la més antiga d’Àfrica

 

La sort de poder visitar una ciutat de la mà de gent que la viu i la trepitja cada dia, és un autèntic plaer, i et permet treure’t els complexos i pors que puguis portar a sobre per la imatge que t’has creat a través d’uns mitjans de comunicació que d’uns fets concrets i reals, t’han fet creure tenir una imatge generalitzada per tota la ciutat, i fins i tot aplicable a tot el país, i de forma prolongada en el temps, ja que és de l’únic que t’han informat.

 

La plaça Tahrir des d’una de les seves terrasses

I aquest article no té gaire més contingut que el d’expressar que descobrir el Caire hauria de ser una obligació, perdre’s pels seus carrers, barris dispars, i parlar amb la seva gent compartint una canya de sucre de tots els reptes que encara li queden per realitzar des de les protestes massives que van començar al 2011. En definitiva, aquest article no és res més que una demanda que em van fer uns cambrers d’un bar de la plaça Tahrir: aneu al vostre país i expliqueu que aquí no passa res, i que us vau prendre molts sucs de llimona en aquesta terrassa (fins i tot durant el eid al-Fitr quan la tenien tallada els militars, per si un cas).

El secret del musical dels Miserables: les pintures de Victor Hugo

Els Miserables, novel·la original de Victor Hugo, i feta musical, ja fa 29 anys que triomfa als escenaris. Des de la seva estrena al teatre Barbican de Londres l’any 1985, no ha deixat de representar-se arreu, tot començant a fer història  dins la trajectòria del gènere del teatre musical. Actualment s’està representant arreu de les comunitats autònomes, amb gran èxit.

Què poc es pensaven els seus creadors, Alain Boublil y Claude-Michel Schönberg, que la seva obra es representaria arreu del món als teatres més importants i guanyarien diversos premis, entre els quals hi destaquem els vuit Tony. A més a més, cal dir que l’èxit de l’obra ha fet que el musical hagi passat a la gran pantalla essent guardonat amb tres Oscars, sota la direcció de Tom Hooper.

Però un dels fets més rellevants que volem comentar és la renovació escènica  sobre el muntatge decoratiu, la qual remarca l’essència de la novel·la original i marca un punt diferencial. Aquest canvi material es va fer ja fa quatre anys, amb motiu de la celebració de l’aniversari dels seus vint-i-cinc anys. Cameron Mackintosh ens presenta en aquesta nova producció uns nous aires que en renoven l’ interès i la passió per aquesta obra literària tan realista, passional i humana. L’ambientació a trets generals passa d’un àmbit lumínic clar i colorit a una ambient grisós, tènue, mimetitzant-se més encara amb el sentiment dels seus protagonistes i la situació històrica real. El nou ús d’aquestes tonalitats no crea pas monotonia en el fil argumental sinó tot el contrari, ja que li atorga una major profunditat poètica.  

No obstant això, hi ha un altre factor clau que ajuda a remarcar l’ambient de tristesa i misèria, aquestes són les pintures del mateix Victor Hugo que es projecten al fons de l’escennari. Si bé és cert que es coneix majoritàriament com a poeta, novel·lista i dramaturg, l’autor de la novel·la també té una obra artística plàstica. Fruit del seu caràcter autodidacta el poeta i pintor, gestà tota una producció pictòrica, basada en la tècnica de l’aquarel·la i carbonet, que segons fonts coetànies l’ajudaven en la seva inspiració. Com que més aviat tenien un caràcter d’assaig i no estaven concebudes per oferir-les al gran públic, Victor Hugo mai les exposà per por a la crítica ja que podien fer ombra a les seves produccions literàries, que eren les que realment agradaven. 

Qui havia de dir-li doncs a l’autor dels Miserables que la seva novel·la havia de triomfar com a musical als escenaris i que en aquests s’hi projectarien les seves pintures! Només ens resta dir que si en teniu l’oportunitat de veure l’obra, gaudiu-la.

Then: Llavors

Durant el passat mes de Febrer ha tingut lloc a Londres la segona edició del Waterloo Vaults Festival. Durant sis setmanes el laberint de túnels subterranis sota l’estació de Waterloo s’han omplert de concerts, art i espectacles de teatre alternatiu. Nosaltres ens quedem amb Then, el nou espectacle escrit i protagonitzat per Yve Blake amb el suport del National Theatre Young Studio.

Accés al Waterloo Vault Festival

L’escenari està pràcticament buit: un micròfon de peu, un ordinador, un projector i una cortina per als pocs però efectius canvis de vestuari. Però en quant comença l’espectacle Yve Blake s’encarrega de cobrir tot l’espai escènic amb monòlegs, interactuant amb les projeccions, cantant, ballant i fins tot s’anima amb el rap!

Tot s’inicia amb tres preguntes: Qui sou? Qui sereu? I, la més important, qui éreu? És a partir d’aquesta darrera pregunta que es desenvolupa tot l’espectacle. Som sempre els mateixos al llarg de la nostra vida? O les situacions que vivim ens fan canviar gradualment alhora que anem madurant? Thenens parla del llavors, del passat en el que solíem viure, però també ens convida a reflexionar sobre el que això implica, sobre els canvis i sobre la vida.

El projecte s’inicia molt abans de la posada en escena amb la creació de la web Who Were We on es convida a la gent a enviar anònimament les seves anècdotes, històries o imatges sobre aquelles persones que solien ser en el passat. A partir d’aquí l’artista creà un discurs amb més d’un centenar de les històries rebudes per tal de fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, doncs gran part d’elles són històries amb les que qualsevol es pot sentir identificat, sense deixar de banda una comicitat que converteix la reflexió en un espectacle divertit i amè.

Imatge promocional de l’espectacle Then

Bona part de les històries anònimes són llegides per l’intèrpret des de darrere del seu ordinador, algunes d’elles acompanyades amb imatges al projector; mentre que d’altres són enllaçades per temes en cançons tot endreçant el discurs per grups d’edat. Així al llarg de l’espectacle veiem les reflexions de quan érem pàrvuls, com vèiem el món quan anàvem a l’escola i els problemes de l’adolescència. L’última part de l’espectacle, en canvi, reuneix les reflexions de gent més gran que també ha col·laborat a la pàgina web i que ens ofereixen una idea de com veuen ells ara la seva vida de quan tenien 20, 30 o 40 anys.

Una de les parts positives d’aquesta estructura que segueix Thenés l’augment en la intensitat de les emocions. Deixant les reflexions de la gent més gran per al final permet que l’espectacle comenci d’una manera molt més lleugera i divertida sobre la preferència pels entrepans sense la crosta del pa de motlle per progressivament passar a les preocupacions pel propi cos i l’autoacceptació típiques de l’adolescència fins arribar a una de les cançons més tendres de l’espectacle: You grow me up, now I’ll grow you down, on, sense deixar del tot de banda el toc atrevit i divertit, es profunditza sobre la vellesa i com generació rere generació uns ens ajuden a fer el camí cap a l’èxit en la vida mentre a canvi nosaltres, tard o d’hora, els haurem d’ajudar a desfer el camí de la vida.

Finalment l’espectacle conclou amb una última cançó reunint les respostes més interessants a aquesta pregunta formulada a la pàgina web: Si tinguessis 5 minuts amb el teu jo del passat, què li diries? Us convidem a respondre-la vosaltres mateixos.