Arquitectura sobre llenç

Castellano

Vam arribar al Museu Nacional Públic de Belles Arts d’Alger gairebé per casualitat, la nostra intenció era la de perdre’ns pel Museu d’Art Modern, però es trobava tancat pel típic canvi de col·lecció que pateix tot bon museu contemporani. Aquell petit imprevist, doncs, va ser el que ens va fer reconsiderar la visita a un dels museus, que per falta de temps, havia caigut de la llista. El continent d’aquest era l’esperat, un edifici colonial al final dels jardins d’Essai, això sí, com també era d’esperar les vistes des de les seves terrasses sobre la badia d’Alger, ben valien passar una estona sota l’intens sol d’un matí d’agost.

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.

Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure. Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.

Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis

Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

https://youtube.googleapis.com/v/k0_dN_gQmEg&source=uds

Sitges. Impressions de les 7es Jornades de la Penedesfera. Patrimoni i TIC

Durant els darrers anys s’ha anat celebrant, en els mesos de setembre i octubre, les Jornades del Patrimoni Europeu, consistents en la creació i desenvolupament d’activitats culturals arreu del territori català per tal d’apropar-lo a la ciutadania. Aquest any, a més a més, ha coincidit amb les 7es Jornades de la Penedesfera, agrupació de bloggers del Penedès, triant Sitges com a seu del 2014, celebrant-ho els dies 26 i 27 de setembre. Han enfocat aquesta edició, doncs, en les experiències de les noves tecnologies dins dels centres museístics catalans, aprofitant les Jornades de Patrimoni Europeu per tal d’enllaçar les conferències amb visites a diversos centres patrimonials sitgetans.

Nosaltres vam poder assistir-hi, i vam gaudir de l’imponent Palau Maricel, casa senyorial que l’arquitecte Utrillo construí per a l’artista Deering quan aquest, portat per Ramón Casas, volgué instal·lar-se a la vil·la. Així doncs, en aquest espai ple d’obres d’art i reproduccions de grans artistes s’han donat lloc les conferències pertinents i la trobada de bloggers i d’instagramers, aquests últims emmarcats dins de la seva cinquena trobada amb els hashtags #JEPSitges14 i #5instameetpenedes respectivament.

Tuit inicial de la trobada

La temàtica era les noves tecnologies aplicades al patrimoni, cercant les experiències que els museus del Garraf, el Penedès, etc, però també d’arreu del territori català s’havien anat desenvolupant. És per això que hi hagué la presència de diferents personalitats dels centres culturals propers, parlant sobre l’ús de les xarxes socials als museus de Sitges, la importància que ha pres la difusió online, sobretot fixant-nos en el cas del projecte wiki del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, o les experiències amb la interacció del visitant, de la mà del Museu de Deu del Vendrell. També es parlà de la Realitat Virtual per apropar el llenguatge militar, com és el cas del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i Guerra Aèria a SantaMargarida i els Monjos, o la innovació i emprenedoria a través de l’autofinançament, amb l’exemple del paper germinat del Museu Molí Paperer deCapellades, que omple gairebé el 70% del finançament del centre.

També es parlà de fora de casa. Especialment de les innovacions en aquest àmbit per part de museòlegs estrangers i les experiències obtingudes gràcies a la realitat augmentada, les aplicacions mòbils i les experiències directes amb el visitant. L’empresa MKT Cultural o Musguide han posat de relleu el camí cap on es dirigeix la museografia, enfocada més cap a una vivència; amb l’ús de les tabletes, mòbils o fins i tot les Google glass.

Les Jornades, acabant amb un tast de malvasia el primer vespre, i amb una visita als renovats Cau Ferrat, Museu Maricel i Can Rocamora i a la que, malauradament, no vam poder quedar-nos, donaven el seu punt i final a una trobada plena de noves idees i projectes ben acurats; sempre relacionats amb les TIC. És per això que nosaltres ens plantegem: què en serà del museu del futur? O més aviat, què en serà del visitant del futur? 

Hi ha una transformació molt concreta, que no té a veure només amb el canvi d’explicacions a través d’aplicacions mòbils o audioguies, creant experiències, gamificar, jugar amb les sensacions i els records, etc. Hi ha una alteració en la societat i en com aquesta percep els museus, el patrimoni, i especialment la manera de gaudir-lo i de viure’l. Es perd, potser, un altre tipus de comportament? Evidentment no és obligatori l’ús dels QR, de la RA, etc, però

Carpeta i record del I Forum Smart City

no estem potser creant una societat que depèn exageradament de les noves tecnologies, de les xarxes socials i de l’aparença? On queda aquella exaltació íntima i individual? L’art –i el patrimoni, cultura en general- ha deixat de ser quelcom contemplatiu per passar a ser un joc d’interacció. Tot ha de passar pel filtre de la interactivitat, l’aplicació i l’explicació? Això crea experiències noves al visitant que ja hi aniria? O només es pretén ampliar el públic? Sigui com sigui, no es tracta de fets aïllats, sinó que és una evolució que acompanya la globalitat de la societat, no només en grans institucions sinó també de cara als centres més propers. Aquesta volguda evolució telemàtica afecta no només al món cultural sinó també tots els àmbits de la vida. Un exemple d’això és El I Forum Jove de la Tarragona Smart Mediterranean City, organitzat per la Jove Cambra Internacional, al que també vam assistir i que pretenia crear un debat amb la joventut tarragonina per millorar la ciutat, buscant solucions per crear una Tarragona moderna i sostenible a través del model de Smart City i l’ús de les noves tecnologies. Tot plegat indica una inclinació que ja s’anava veient d’un temps ençà, evolucionant cap a un espai més productiu, ràpid i accessible. Caldria veure si tots aquests avenços ens fan avançar a nosaltres o es perd quelcom d’humanitat. I de moment, el que podem dir, és que les millores en són moltes més que les pèrdues, però cal veure cap a on evolucionarà la societat.

Museu del Terror

Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.

No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.

Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.

A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.

Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror

No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l’educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?

Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.

Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix

Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

Per Sant Agapito el CC surt al carrer!

El passat dissabte 5 de juliol se celebrava una festa molt curiosa en un dels racons amb més encant de Tarragona: Sant Agapito’s day al carrer Compte, també anomenat Pilon’s street, pel seguit de pilons de colors que l’omplen de costat a costat.

Aprofitant aquesta diada tan original i artística, part de l’equip del Cultius Culturals i algunes col·laborades vam decidir fer un acte offline -el segon, si tenim en compte la #MuseumSelfie del febrer passat, en la que vam fotografiar-nos les cares rere un museu. D’aquesta manera, el Cultius Culturals ha sortit al carrer per pintar un piló!

El Carrer Comte abans de la remodelació. Fotografia: DelCamp.cat

Podria haver estat un dia de Sant Agapito Bis, però no va ser exactament així, la commemoració d’aquest sant, no cau, precisament, a primers de juliol (i mira que se’n troben fins a cinc en el santoral!), el que sí que va estar a punt de caure van ser algunes construccions del carrer Comte de Tarragona l’any 2005 per culpa d’un moviment de terres. Així, per recordar aquella data en la que el carrer va perdre gran part del seu veïnat, es celebra, any rere any, Sant Agapito’s Bis Day. Ca l’Agapito és com es coneix una de les cases de la plaça del Pallol, que queda just darrera del mateix carrer, i va ser la inspiració per posar nom a la festa. Una festa que té com a acte central la Pilon’s Parade, i és que per tal que els vehicles no aparquessin sobre les voreres, es va instal·lar una pilonada exagerada per un carrer tan estret com aquell. Després que l’any 2010 el carrer patís una important remodelació per implantar el pla de mobilitat de la Part Alta, les voreres, van desaparèixer, i en conseqüència els pilons perdien, segons algunes persones i entitats, la seva utilitat, però de feia temps, la seva utilitat era la d’inspirar, la d’inspirar a artistes any rere any.

D’aquesta manera, i com a vuitè any consecutiu, a principis de juliol se celebra aquesta “pintada” de pilons en la que hi pot participar tothom lliurement. Famílies, artistes, entitats i grups d’amics es reuneixen per pintar un piló cadascú, deixant-hi petjada durant un any.

 

El nostre piló!

El CC vam decidir que nosaltres també volíem deixar-hi constància! I ho vam fer amb un piló poètic; l’objectiu, doncs, era pintar-lo d’alguna manera i després posar-hi els versos d’un poema, concretament ‘Las moscas’ d’Antonio Machado, dedicada a aquells petits èssers que ens acompanyen els estius i que acostumen a habitar els carrerons estrets i humits, com són precissament els encantadors carreronets de la Part Alta de Tarragona! 

D’aquesta manera vam decidir crear un degradat de colors violeta-fuxia i marró-ocre, d’ambient brut i caòtic, perfecte per a l’hàbitat mosquil, fet amb esmalt acrílic, que contrastava amb la pintura blanca a base d’aigua amb que havíem fet la primera impressió, donant un efecte de craquelat. A sobre d’això, el poema i el dibuix de tres petites mosques, que us convidem a cercar si mai passeu per aquest carrer!

Us deixem, doncs, amb el poema i una selecció de fotografies de l’evolució del primer piló del Cultius Culturals! 🙂

Las moscas, A. Machado

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.

 

Guiomar Sánchez

@guiomar_sp

 Gabino Martínez

@gabinotgn

Amb la col·laboració artística de

Cinta González

@cinta_gsentis

Alba Benedicto

@albaBenedicto