La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de ‘L’home nou’, a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L’exposició se subitula: l’experiència de la totalitat, i és a partir d’aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d’Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l’administració, i que a sobre, enlloc d’un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L’antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre’s una obra d’aquestes característiques. I és que l’ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l’espectador partícip de l’obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l’èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l’ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l’art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l’exposició, perquè per a ell, l’autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya – La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.

Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.

Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.

“Castellers” (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

“L’Enxaneta” (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.

“Pilar de 6” (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

“Pom de dalt” (Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, Barcelona, Barcelonès) Fotografia: www.google.cat

L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

“Muixeranga d’Algemesí” (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià). Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/

“Monument als Castellers” (Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès). Fotografia pròpia.

Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.

L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

“Castellers de Sants” (Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.

“Homenatge als Castellers” (Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès). Fotografia: www.flickr.com/Bartomeu

Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:

http://elpatidigital.wordpress.com/

Maria Pérez Santafosta

@MariaPrezSantaf