Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d’òptica. Volem parlar de l’edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d’un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia



Cinefòrum Sàhara. Històries d’aprop
Durant aquest mes de novembre, des d’Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l’àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l’alimentació en els camps de refugiats.





Lo importante es la base. Vida als barris
El Teler de llum – Centre d’Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d’altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s’ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s’ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d’oci quotidians.


Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball



Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! 🙂
Consulteu les propostes anteriors d’altres bloggers aquí.



Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Los profesionales de los museos: ¡Formación!

Tornem una setmana més amb la participació a les jornades online #MuseosPro, a través de la que es reflexiona durant tot el mes de juny sobre la figura del professional del museu. Us deixem amb el segon article, quina és la formació dels treballadors del museu?

Pasada una semana ya del primer artículo sobre el perfil de los profesionales de los museos, y tras el debate que se generó en Twitter, no revelamos nada nuevo al decir que la formación de los profesionales de los museos va intrínsecamente ligada al cargo que van a ocupar, aunque siempre pensando en ese toque pluridisciplinar al que quiere llegar el museo, pero donde la especialización también es muy importante.
Así, los trabajadores de los museos vienen de ámbitos muy dispares dependiendo del cargo que ocupen o del museo que se trate: por ejemplo un biólogo o ingeniero si se trata de museos de ciencias, un historiador o historiador del arte, o de bellas artes en el caso de curadores, gestión y económicas si toca las finanzas y la gestión; pedagogía en el caso de los educadores o periodismo o comunicación en los departamentos de difusión y márqueting.
De la mano de las nuevas tecnologías los trabajadores de los museos han tenido que adaptarse a la nuevas tendencias y vías, sin ser especialistas del tema. Sin embargo, las nuevas exigencias han transformado el panorama laboral, no sólo para los profesionales de la informática sino en cada una de las profesiones que se han visto reformadas por los nuevos avances tecnológicos.


Biblioteca de La Sorbona, Wikimedia commons

En efecto, la formación de cada una de las personas que componen un museo son muy variadas, pero el problema viene con el intrusismo laboral o el hecho de hacer tareas que están por debajo de tu formación -hoy en día hay muchos másters de gestión, márqueting o curadurismo con los que, debido a la crisis, no se puede acceder a un puesto de trabajo nivelado. Por ese motivo, los estudios postuniversitarios de máster están especializando y formando una serie de personal, el cual no ve logrados sus intereses profesionales, ya que se integra en el panorama laboral de forma secundaria, realizando tareas que realmente no son de su envergadura.


De esta forma se está creando, nuevamente, una burbuja de empleo a partir de la que se genera un número ingente de profesionales preparadisimos pero con una gran dificultad para entrar en el mercado laboral, de manera que se genera un grupo muy elevado de desempleados con carreras, másters y postgrados. Quizás la solución sería una mayor comunicación entre las universidades con las instituciones museísticas, así como el departamento de cultura correspondiente. Con una mayor información de estas instituciones se procuraría una selección más concreta de personal, y de esta forma lograr que los profesionales que se han formado en este campo ocupen su lugar correcto de trabajo, así como poder evitar ese intrusismo laboral que permite colocar personal no formado específicamente en la materia, en plazas reservadas para verdaderos profesionales.

Barcelona i museus. Turisme massiu


Aprofitant la sèrie d’articles sobre Londres i museus, que els trobareu aquí i aquí, hem volgut fer-ne un altre sobre Barcelona, que també és coneguda per la gran quantitat de museus i equipaments culturals de tota mena que poseeix. Més concretament hem volgut parlar sobre aquesta nova Barcelona que està sorgint, suada i melangiosa, per la que circulen els milers de milions de turistes que anualment la visiten.

A la caza del turista kitsch, Martin Parr



Inspirats, també, en el documental que va aparèixer a Internet farà un mes i escaig, Bye Bye Barcelona, i que us deixem a continuació per a que el visualitzeu si teniu 54 minuts lliures, que val molt la pena. En ell s’hi explica, des de la òptica dels ciutadans barcelonins, com ha funcionat tot aquest corrent de turisme orgiàstic que omple els carrers de la ciutat, fent-la gairebé inhabitable.


Segons dades de l’Observatori d’Empresa i Educació de la Generalitat de Catalunya, aquest 2013 la ciutat ha rebut 15,6 milions de turistes estrangers i 3,1 de la resta de l’Estat. Són unes xifres grans, però que no ho serien tant si parlessim d’una ciutat de grans dimensions com per exemple París o Nova York; Barcelona és petita, dins de l’àmbit de les grans capitals mundials, i això fa que la massa turística conflueixi tota en espais reduïts. Només cal pensar en el cas del Park Güell, el qual va haver de començar a cobrar l’entrada per tal de disminuir el turisme massiu que estava deteriorant el patrimoni artístic del parc.
Llavors ens preguntem: és bo tant de turisme? Són molts diners i molts llocs de treball, però això dona lloc a una bombolla especulativa i turística que pot explotar en qualsevol moment. S’està desenvolupant una ciutat fantasma, on una gran part dels ciutadans no se la senten seva i de la que, fins i tot, se’n veuen presos i atrapats en els períodes de més turisme, tendint a la fugida i deixant-la com un mer escenari de consum, un aparador, un Port Aventura, ple d’espectacles i teatralitat però en el que ningú hi habita.

Turistes a la Sagrada Família, via ARA

Barcelona s’està convertint en reclam d’un target turístic molt concret, que es deixa els diners però no fabrica una economia sostenible ni llocs de treballs de qualitat. L’essència primigènia de Barcelona s’està perdent, quedant-se únicament apartada en petits espais de la ciutat que encara conserven aquell encant decadent de la ciutat comtal. 
I vosaltres, què en penseu? Els que viviu a Barcelona us sentiu així o realment creieu que és una exageració? I als altres, us agradaria que passés això a la vostra ciutat? 

El silenci del Museu d’Història de Iugoslàvia


Vista de Belgrad des del Museu

El cel està ennuvolat. Cauen algunes gotes de pluja. Des de la casa de les flors s’observa la ciutat de Belgrad. La Santa Sava i un edifici de ciment monopolitzen la vista general. Davant del mausoleu de Tito sembla que el temps s’hagi aturat. Una senyora, amb un paraigües plegat, llegeix fixament “Josip Broz Tito 1892-1980” en lletres daurades sobre marbre blanc.

Interior de la casa de les flors. Mausoleu de Tito
A la mateixa hora, a l’actual Bòsnia i Hercegovina, amb un cel assolellat, milers de persones, de totes les ètnies, surten al carrer. Algunes a passejar. Altres a comprar. Però moltes a manifestar-se. A diferència del que ha seguit passat en els últims anys, no surten per mostrar la divisió entre ells, sinó la unió de classe. Són treballadores i treballadors contra la corrupció i a favor de la justícia, que no volen que segueixin venent el patrimoni públic.
 
I a tot això el Museu d’Història de Iugoslàvia segueix, com si fos un fòssil, en l’antiga capital, actualment de Sèrbia. Allà no trobarem una lectura historiogràfica de cap passat, si més no a primera vista. Segurament el pes de la guerra que va acabar no fa tants anys, i unes ferides que encara segueixen sagnant, farien inviable una lectura oficial sense ferir sensibilitats. Encara estan en qüestió moltes de les seves fronteres actuals. O potser ens ho expliquen mitjançant el silenci.

Exterior del Museu. Figura al·legòrica de Iugoslàvia

El Museu és una mena de culte a la persona de Tito, el seu mausoleu és l’epicentre, envoltat de les torxes que la joventut iugoslava li feia arribar pels vols del seu aniversari. Per fora hi ha estàtues sobre la gespa, no només d’ell, sinó de lectures que van fer artistes sobre la seva figura, o de l’antic estat, en general. En el mateix conjunt s’inclouen un seguit de sales on es troben els regals que va rebre el mariscal de diversos països i regions. A banda d’un centre d’interpretació i unes sales ocupades per exposicions temporals, avui, els artistes que exposen, són orfes de guerra. Encara són molt joves. Prova, de que encara estem massa a prop dels últims bombardejos.
 
Sala d’exposicions temporals amb pintures d’orfes de guerra

Estat actual edifici de defensa de Belgrad després del bombardeig de l’OTAN l’any 1999
Segurament no totes i tots estan d’acord en la ideologia de Tito. El que està clar és que la seva política interna i exterior van donar a Iugoslàvia una etapa que poc feia preveure que acabaria com va acabar, si més no vist des del seu context i la seva equidistància. Segurament aquell culte, que encara avui en dia té reminiscències molt presents a totes les repúbliques balcàniques, pot explicar com va desmuntar-se tot plegat, després de la mort de Tito, un quatre de maig a les tres i cinc del vespre.

Òbviament, ni això explica la història de Iugoslàvia, ni aporta cap visió reveladora de l’antiga federació. Però si tot museu d’història ha de tenir un relat historiogràfic, aquesta, és una possible lectura que s’extreu de la mateixa absència de relat. Un projecte que escriu la seva història a través de la figura d’un líder. Un mausoleu que es fa dir museu. Amb el líder s’equilibren les tensions ètniques pel bé del col·lectiu i les necessitats de classe. Amb la seva mort, el seu projecte, també mor. I queda la casa de les flors, el Museu, com el testimoni de la pau, un espai tranquil, un oasi en plena capital, aïllat del trànsit i els maldecaps diaris propis d’una complexa gran ciutat.

Informació complementària: