Museu del Terror


Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.
No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.
Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.
A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.
Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror
No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l’educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?
Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.
Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix
Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme

“El capitalismeés un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capitals’inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.” [1]
Les definicions d’enciclopèdia es caracteritzen per intentar ser el més objectives possible, malgrat que en molts casos parlin de conceptes intrínsecament lligats a la societat en la que funcionen. No n’és una excepció el que coneixem com a sistema econòmic capitalista. Per als que hem nascut i crescut en aquest determinat model ens és difícil a vegades percebre l’efecte que aquest té en la nostra vida quotidiana i imaginar com seria tot plegat en un altre sistema econòmic.
Algú que hagi viscut fora d’aquest sistema pot no obstant veure els detalls als nostres ulls invisibles i mostrar-nos-els, algú per exemple que hagi crescut en un ambient comunista.
El fotògraf berlinès Julian Röder (Erfurt, 1981)

Aquest és el cas del fotògraf Julian Röder,nascut l’any 1981 a Erfurt (República Democràtica Alemanya) va créixer a Berlín on encara continua vivint avui en dia.

L’obra de Röder pretén mostrar les estructures econòmiques i de poder i les conseqüències de les seves decisions sobre la major part de la població des de punts de vista poc freqüents com són les fires d’armament, les protestes anti-globalització o els controls militars fronterers entre d’altres.
Temes quasi mai tractats o presentats com a amenaces a la seguretat de la ciutadania en els mitjans de comunicació habituals o Mass media, són conseqüències directes del model econòmic capitalista.

El cos principal del seu treball és un projecte de llarga durada batejat com “The Summits” o “Les cimeres” el qual mostra protestes contra les cimeres mundials (en especial les del G8) arreu del món.

Protestes contra la cimera del G8 a Gènova, Itàlia, 2001. (The Summits) Julian Röder
World of Warfare” (El món de les fires d’armament) engloba tota l’obra dedicada a la temàtica militar. Röder viatjà fins Abu Dhabi per visitar la fira més gran d’armament de l’Orient Mitjà.
Mission and Task” (Missió i feina) se centra en la militarització de les fronteres entre estats i del control dels moviments de població. Exemples en són el mur de Melilla o soldats a la frontera entre Grècia i Turquía.
Una altra temàtica central de la seva obra és el consumisme, englobat principalment en el projecte “Available for Sale” (En venta) on es mostren imatges de coneguts centres comercials en jornada de rebaixes. Un aspecte quasi normalitzat en la nostra societat i que sotmès a una reflexió purament racional esdevé una imatge surrealista.

Negocis en la fira d’armament d’Abu Dhabi. (World of Warfare)  Julian Röder.

Nen a la Fira d’armament d’Abu Dhabi. (World of Warfare) Julian Röder.
Human resources” (Recursos humans) se centra en les grans fires de béns materials, llocs que segons paraules del mateix fotògraf poden ser considerades el nucli del capitalisme.
“L’espectacle és el moment en que la comoditat ha assolit la total ocupació de la vida social, la relació entre el capitalisme i la comoditat no és solament visible en aquests llocs sinó que un ja no veu res més: el món que un veu és el món de la comoditat.
Treballant al servei de la comoditat, la gent ha passat a ser part de la societat de consum. He intentat sostraure els logos i les descripcions dels productes per donar èmfasi en l’artificialitat i crear un escenari on destaquin les persones com a engranatges en el simulat mecanisme del mercat opressiu”

Rebaixes en una coneguda botiga de mitjans audiovisuals. (Available for Sale) Julian Röder.

Al Zorro Club, Leipzig, 2002. (Love and Destruction) Julian Röder.

Altres projectes de Röder són “Lagos Transformation” (La transformació de la ciutat de Lagos) on es mostra la convivència entre caos i ordre en la ciutat més gran de Nigèria i “Love and Destruction” (Amor i destrucció) on immortalitza escenes de la joventut inconformista alemanya.

Malgrat ser encara un artista poc reconegut i amb relativament pocs projectes en el seu currículum, Julian Röder és ja un dels pioners en la personalització fotogràfica del capitalisme. En un futur que es presenta ple d’incerteses i d’alts i baixos, seran necessaris periodistes gràfics del seu talant que ens mostrin l’altra cara no tan amable de la història.
Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com

Per Sant Agapito el CC surt al carrer!


El passat dissabte 5 de juliol se celebrava una festa molt curiosa en un dels racons amb més encant de Tarragona: Sant Agapito’s day al carrer Compte, també anomenat Pilon’s street, pel seguit de pilons de colors que l’omplen de costat a costat.

Aprofitant aquesta diada tan original i artística, part de l’equip del Cultius Culturals i algunes col·laborades vam decidir fer un acte offline -el segon, si tenim en compte la #MuseumSelfie del febrer passat, en la que vam fotografiar-nos les cares rere un museu. D’aquesta manera, el Cultius Culturals ha sortit al carrer per pintar un piló!

El Carrer Comte abans de la remodelació. Fotografia: DelCamp.cat

Podria haver estat un dia de Sant Agapito Bis, però no va ser exactament així, la commemoració d’aquest sant, no cau, precisament, a primers de juliol (i mira que se’n troben fins a cinc en el santoral!), el que sí que va estar a punt de caure van ser algunes construccions del carrer Comte de Tarragona l’any 2005 per culpa d’un moviment de terres. Així, per recordar aquella data en la que el carrer va perdre gran part del seu veïnat, es celebra, any rere any, Sant Agapito’s Bis Day. Ca l’Agapito és com es coneix una de les cases de la plaça del Pallol, que queda just darrera del mateix carrer, i va ser la inspiració per posar nom a la festa. Una festa que té com a acte central la Pilon’s Parade, i és que per tal que els vehicles no aparquessin sobre les voreres, es va instal·lar una pilonada exagerada per un carrer tan estret com aquell. Després que l’any 2010 el carrer patís una important remodelació per implantar el pla de mobilitat de la Part Alta, les voreres, van desaparèixer, i en conseqüència els pilons perdien, segons algunes persones i entitats, la seva utilitat, però de feia temps, la seva utilitat era la d’inspirar, la d’inspirar a artistes any rere any.

D’aquesta manera, i com a vuitè any consecutiu, a principis de juliol se celebra aquesta “pintada” de pilons en la que hi pot participar tothom lliurement. Famílies, artistes, entitats i grups d’amics es reuneixen per pintar un piló cadascú, deixant-hi petjada durant un any.

 

El nostre piló!

El CC vam decidir que nosaltres també volíem deixar-hi constància! I ho vam fer amb un piló poètic; l’objectiu, doncs, era pintar-lo d’alguna manera i després posar-hi els versos d’un poema, concretament ‘Las moscas’ d’Antonio Machado, dedicada a aquells petits èssers que ens acompanyen els estius i que acostumen a habitar els carrerons estrets i humits, com són precissament els encantadors carreronets de la Part Alta de Tarragona! 

D’aquesta manera vam decidir crear un degradat de colors violeta-fuxia i marró-ocre, d’ambient brut i caòtic, perfecte per a l’hàbitat mosquil, fet amb esmalt acrílic, que contrastava amb la pintura blanca a base d’aigua amb que havíem fet la primera impressió, donant un efecte de craquelat. A sobre d’això, el poema i el dibuix de tres petites mosques, que us convidem a cercar si mai passeu per aquest carrer!

Us deixem, doncs, amb el poema i una selecció de fotografies de l’evolució del primer piló del Cultius Culturals! 🙂

Las moscas, A. Machado

Vosotras, las familiares,
inevitables golosas,
vosotras, moscas vulgares,
me evocáis todas las cosas.


Guiomar Sánchez
 Gabino Martínez
Amb la col·laboració artística de
Cinta González
Alba Benedicto



Tocar ferro, veure colors, sentir esclats, olorar pólvora

La mar mediterrània té associada tradicions i cultures diverses, moltes d’elles mantingudes al llarg del temps i geogràficament. Una d’aquestes és la cultura del foc. I amb el seu so, amb la banda sonora de les onades arribant a la sorra fina i daurada de les platges de Tarragona se celebra des de fa més de vint-i-quatre anys, el Concurs de Focs Artificials Internacional Ciutat de Tarragona.

Pirotècnia Martí, Tarragona2014. © Paula Arbeloa 


La primera setmana de juliol, trobareu, al vespre, tot de gent que enfila la Rambla Nova amunt, fins a tocar ferro, o pugen a les terrasses d’amistats, o busquen racons que es pensen que només ells coneixen (això dóna certa distinció entre els cercles tarragonins), o van a passar la tarda a la platja, fan un berenar sopar, i a un quart d’onze, en punt, escolten el primer avís, en quinze minuts començarà el castell de focs. I amb aquest ja s’olora la pólvora, aquesta espècie de droga que t’activa el cos amb sensacions de revetlla.
El públic tarragoní, a base d’anys, s’ha fet un expert, no li val qualsevol cosa, no li serveixen quatre bateries ben col·locades per quedar bé, volen que el castell ocupi tota la Punta del Miracle, però sobretot, i és que som Mediterranis, ens agrada el ritme, el so, la potència, l’exageració, i m’atreviria a dir que fins i tot cert caos. Per això el públic espera amb delit el crescendo final, quan es crema i peta tot. No se si és aquí on es poden veure els millors espectacles pirotècnics, però de ben segur, que pocs marcs són comparables a aquest.

Pirotècnia Martí, 2014. ©Paula Arbeloa

El motiu d’aquest certamen no és altra que el de decidir quina empresa s’encarregarà dels espectacles pirotècnics per les festes de Santa Tecla. Aquest ha passat per diverses fases: votacions populars, que malauradament s’han perdut des de fa uns anys; jurats, més o menys entesos; premis en pacs d’espectacles per les festes de Tarragona, focs i tronades, o per les de Granollers; exhibicions; tres, sis, cinc o quatre dies; etcètera. En qualsevol cas el que està clar és que el Concurs és tot un esdeveniment ciutadà, on més enllà del castell, serveix per a que les tarragonines i tarragonins donin la benvinguda a l’estiu i es retrobin amb gent que fins el 24 de setembre es trobaran en més d’una cita cultural. I sobretot, no confondre amb un altre Concurs de Castells amb molta tradició a la ciutat, l’altre, però, no és de focs, sinó de castells humans, un capítol que el deixem per un altre dia.


Pirotècnia Martí, Tarragona2014. © Paula Arbeloa


Així, les festes de Santa Tecla, als voltants del 23 de setembre, marcaran el punt i final del cicle iniciat pels focs. I es fa, precisament, amb més foc, perquè les bones festes acaben en correfoc, traca, i algun extra de pirotècnia. 

Detonador

L’incident dibuixat per un diari de l’època
Fa un segle des d’aquell 28 de Juny que va posar fi al món tal i com era conegut fins aleshores, tot i que la Gran Guerra no començaria fins un mes més tard. L’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, presumpte hereu al tron d’Àustria-Hongria, era de viatge per contemplar les maniobres militar programades a Bòsnia, tal com va ordenar un any abans l’Emperador Francesc Josep I (el marit de Sissi Emperadriuper als amants de la literatura romàntica). Desprès d’una breu inspecció de les barraques militars, la desfilada de sis automòbils va guiar Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia cap a l’obertura del museu estatal de Sarajevo a la seva nova ubicació.

Danilo Ilic, líder local de la Mà Negra Sèrbia, havia distribuït sis dels seus homes al llarg del recorregut de la desfilada per assegurar-se que no perdien l’oportunitat. Els dos primers varen fallar el tret. El tercer d’ells, Nedeljco Cabrinovik, va llençar una bomba a les 10:10am, però el lapsus de temps del detonador va fer que el dispositiu explotés sota el quart cotxe de la desfilada, un per darrere del que ocupava l’Arxiduc. Alertats per l’explosió la processó va accelerar buscant refugi a la Casa de la Vila. Els altres tres assassins van fallar doncs els cotxes passaven ara a massa velocitat. La història seria molt diferent si Francesc Ferran s’hagués quedat a dins en lloc de visitar l’Hospital de Sarajevo per veure els afectats per l’explosió. En aquesta segona desfilada d’automòbils se suposava que havien d’evitar problemes seguint una ruta diferent, però ningú va informar al conductor i així van acabar apropant-se massa a la posició que havia ocupat Gavrilo Princip, un dels assassins que en haver fallat s’havia traslladat a un lloc òptim. Princip va arribar a apropar-se fins a 1’5 metres de la parella i va disparar dos tres amb una pistola semi-automàtica de 9x17mm feta a Sèrbia. La primera bala va ferir l’Arxiduc a la vena jugular, la segona va causar una ferida abdominal a la Duquessa. Tots dos varen morir el mateix dia. L’Imperi Austrohongarès va demanar explicacions a Sèrbia, però aquesta respongué que el problema no concernia el Govern Serbi. Per tant l’Imperi va enviar l’Ultimàtum de Juliol, el qual no va ser satisfet, i posteriorment va declarar la guerra. Alemanya estava aliada amb l’Imperi mentre que el Regne de Sèrbia contava amb el suport de l’Imperi Rús, membre de la Triple Entesa juntament amb França i el Regne Unit. D’aquesta manera el petit conflicte entre Sèrbia i Àustria-Hongria va ser el detonador del primer conflicte a nivell mundial.

Mapa de les aliances a Europa l’any 1914

Però per què Sèrbia va atacar al seu veí? Això es remunta al Tractat de Berlín de 1878 signat pel Regne Unit, França, Alemanya, l’Imperi Austrohongarès, Itàlia i Rússia. Amb aquest tractat Sèrbia, Romania i Montenegro van ser reconegut com a regnes independents, mentre que Bòsnia va ser annexionada com a territori Austrohongarès. Ens els primers anys del segle XX oficials militars serbis liderats per Dragutin Dimitrijevic, qui també va tenir el seu paper en l’assassinat de 1914 doncs era el líder de la Mà Negra, van irrompre al palau reial de Sèrbia, van matar el rei i al seu lloc hi van posar a Pere I Karadordevic. Havia nascut una nova dinastia més nacionalista i el seu propòsit fou reunificar tots els territoris que havien format part de l’antic Imperi Serbi (el qual es va esfondrar l’any 1371, supera-ho Sèrbia!) incloent Bòsnia.

Per tant tot i que Àustria-Hongria (i Alemanya) frisessin per una excusa per atacar, va ser originalment Sèrbia qui, des de l’ombra, va trencar els Tractat de Berlín. Un cop iniciat el conflicte les Aliances van sortir a la defensa els uns dels altres i tot i que la Triple Entesa estava defensant el regne “culpable” ja no importava realment doncs tots els països implicats tenien petits problemes no resolts entre ells. La tensió havia estat a l’aire per molt temps i la mort de Francesc Ferran va ser només la gota que fa vessar el vas.

Què hauria passat si l’Arxiduc hagués fet cas de les pors de la seva esposa enlloc d’aprofitar l’ocasió de passar un dia a fora amb ella (com a Comtessa txeca Sofia era tractada com a plebeu dins de la cort austríaca, per tant les mostres d’afecte en públic eren inacceptables, ni tan sols podia asseure’s al costat del seu marit)? Molt probablement, i tristament, la història no hauria canviat massa. Alemanya i Rússia, les més ansioses per un conflicte bèl·lic, haurien trobat una altra excusa entre els seus aliats per tal d’encarar-se l’una amb l’altra i provar d’expandir els seus territoris. Qui sap si en aquest hipotètic cas Alemanya també hauria d’haver pagat, injustament, la major part dels costos de la guerra i d’aquesta manera liderar Europa, i el món sencer, cap al segon gran conflicte del segle passat. Perquè, després de tot, la Segona Guerra Mundial no fou sinó la continuació dels problemes sense resoldre que durant tant de temps havien anat fent ferida a Europa.
L’Arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia el 28 de Juny de 1914 a Sarajevo