#AgostPoètic: una ruta poètica o la poesia com excusa per viatjar

Seguir la petjada dels poetes Antonio Machado i Federico Garcia Lorca va ser la premissa amb la que es va plantejar una ruta per diverses ciutats peninsulars que van acabar en una ruta recorrent i redescobrint poetes de diversos estils i èpoques.

Continua la lectura de #AgostPoètic: una ruta poètica o la poesia com excusa per viatjar

Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l’arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d’ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l’hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d’Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s’acabarà l’any i que ha arribat l’hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l’Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d’Aleksa Petrov, 1294)  Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l’església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d’Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d’Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata…) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast’s: “Merry Old Santa Claus”, edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d’una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l’Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se’n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l’any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l’altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d’informació va provocar l’aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d’una fortuna abundant, s’havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d’avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s’han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s’encarrega d’escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l’article d’avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l’alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d’Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d’Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s’han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d’altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l’esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l’ús del foc, tot i que no sempre s’utilitza. L’origen de la tradició es situa a l’antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d’Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l’emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s’emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s’havia disfressat per tal d’escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n’estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se’l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l’infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s’havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”


Krampus. Fotografia de Jaume Villalba


Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 

http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm



Altres articles de Rosa Mª

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d’òptica. Volem parlar de l’edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d’un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia



Cinefòrum Sàhara. Històries d’aprop
Durant aquest mes de novembre, des d’Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l’àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l’alimentació en els camps de refugiats.





Lo importante es la base. Vida als barris
El Teler de llum – Centre d’Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d’altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s’ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s’ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d’oci quotidians.


Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball



Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! 🙂
Consulteu les propostes anteriors d’altres bloggers aquí.



Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

El mite del General Prim


Reus homenatja un dels seus grans fills il·lustres de la ciutat, amb una exposició temporal que es troba en aquest moments al Museu Salvador Vilaseca, a la Raval Santa Anna, que tindrà lloc fins el dia 25 de gener de l’any vinent. En aquesta mostra expositiva hi podem contemplar diversos objectes personals de Joan Prim, així com altres objectes i documents contemporanis al General, gran part cedida pel llegat documental de la Família Rubio Aragonés.



Si volem conèixer a fons la figura de Prim i el seu protagonisme en el temps que li tocà viure, l’exposició ens permet entendre molt clarament cadascuna de les facetes del personatge, i copsar així els seus interessos personals i col·lectius, d’acord amb els seus dos principals rols: el de militar i polític. És per aquest motiu que l’espai expositiu es divideix en cinc àmbits que recorren la trajectòria vital des del seu naixement a la Ciutat de Reus (1814) fins l’assassinat al carrer del Turco de Madrid (1870). Durant aquest discurs ens sobten les anècdotes contradictòries que configuren la imatge de Prim, tot un pioner en els canvis polítics del seu temps, per tal de transformar l’Espanya de l’Antic Règim als inicis de la Monarquia Parlamentària. Un gran protagonista enigmàtic per la història que aportarà millores, mantindrà plans secrets, conspirarà contra el poder i alhora es guanyarà tot un seguit d’enemics que voldran acabar amb la seva figura.


És doncs, una excusa perfecta per tenir accés a aquelles pertinences del general, ja siguin objectes personals o documents escrits, com són les seves vestimentes de gala, armament, entre els quals hi destaquem el sable de la Guerra d’Àfrica (1859-1860), objectes quotidians o condecoracions; així com també la seva curiosa correspondència que mantindrà amb la seva mare, Teresa Prats Vilanova, qui li oferirà el suport moral durant tota la seva vida, i amb l’industrial Macià Vila, qui recolzà econòmicament les empreses militars del General. El fet de que les col·leccions que s’exposin siguin en un noranta per cent privades, dota a la mostra d’un gran interès excepcional, ja que la seva condició de propietat provoca que en sigui dificultós el seu accés i consulta fora d’exposicions tan significatives com aquesta, que commemora el bicentenari del seu naixement. 

Si voleu conèixer més a fons els seus entrebancs i conspiracions polítiques, així com les seves grans gestes com a militar, no us perdeu aquesta exposició que despulla el gran mite de Prim i ens revela totes les seves llums i ombres del seu personatge.


Antoni Obiols