Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?
Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)
Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l’Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l’extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32…) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6…). D’aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s’esgotarien i la vida humana desapareixeria.
Per tal d’aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l’Estat el que ha potenciar l’equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l’aliment més fàcilment adquirible doncs plena l’estómac però no aporta nutrients, i s’haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.
Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humanaamb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres(1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.
Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)
Ara bé, com s’inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se’n riu del gènere musical cantant a l’espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l’any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetownens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s’han portat a l’extrem i quelcom tan bàsic com orinarha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l’elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)


Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l’augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d’efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d’una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l’obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l’idea d’embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.

Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)
Com passa a l’obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?

Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Fotografies sí, si us plau

Estiu, vacances, viatges, museus… i fotografies!
Si prenem com a punt de partida el fet que cada dia és més usual els smartphones i tabletes, compartint experiències a les xarxes socials, resulta un petit handicap el moment en el que entres a un museu i no són permeses les fotografies; arribant a provar de fer-les fins i tot d’amagatotis. Sovint aquest fet és degut als drets d’autor, tot i que també resulta convenient per instar al visitant a consumir postals i altre tipus de merxandatge a la botiga, o per comoditat dels propis treballadors, que els és més fàcil controlar que ningú faci fotos que no prohibir només el flash, el qual pot fer malbé les pintures.
Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)
Des del mes de juliol els visitants de la National Gallery de Londres poden realitzar fotografies (sense flash, és clar). Aquest canvi en la permissivitat és degut principalment per a facilitar la feina dels guàrdies de sala, i evitar la problemàtica al confondre l’usuari del Wifi amb els que realment volen fer fotografies. Molts dels usuaris del Wifi ho usen per buscar informació sobre les obres i expandir la seva experiència al museu amb uns coneixements extra que no es troben a la sala, mentre que d’altres continuen enganxats a les xarxes socials compartint la seva ubicació. Així, de retruc, permetre les fotografies dins del museu repercuteix en la publicitat del mateix i en la seva presencia visual a la xarxa i social media. Al mateix temps amb aquesta iniciativa la galeria també pretén igualar-se a d’altres institucions com la Tate, el Metropolitan de Nova York o el Museu del Louvre, que ja des de fa temps ofereixen aquesta possibilitat als visitants.
La polèmica no s’ha fet esperar. Els detractors critiquen la pèrdua d’un dels pocs espais culturals on encara es podia gaudir de l’art amb una certa desconnexió tecnològica i sense desenes de turistes amuntegant-se davant de les grans obres per deixar constància del “jo vaig estar aquí”, del “jo he vist això”. Tot plegat pot esdevenir una prova més del poc encertat comportament que en resulta de la massificació dels museus. Per exemple: fotografiar tot indiscriminadament, ocupar en excés l’espai visual destorbant altres visitants i, en essència, una actitud molt de segle XXI com és el fet de visitar ítems culturals com a elements d’una llista en la que cal marcar-hi els vist.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Per altra banda, cal pensar que en un món modern com el que vivim cada vegada és més necessària i evident la relació entre el món real i les noves tecnologies. Amb aquest nou plantejament la National Gallery no només permet als seus visitants gaudir de l’experiència museística com més ho desitgin sinó que alhora obre tot un nou camp de possibilitats per elaborar dispositius o aplicacions de mòbil per tal de vincular molt més l’espectador amb les obres d’una manera educativa i, potser a la vegada, entretinguda.

El que s’hauria, doncs, de treballar és com s’ensenya al visitant a percebre l’art. És molt fàcil culpar al turista de senzillament omplir el seu catàleg de fotos però cal també que els museus s’impliquin més en el coneixement interactiu utilitzant les eines que són quotidianes per al visitant. Alguns museus com el Museo Thyssen-Bornemisza o el Metropolitan Museum ja compten amb appsque mostren més informació d’una obra quan aquesta s’enquadra en l’objectiu del mòbil. Cal encara ensenyar a l’espectador a veure els museus d’una altra manera, però això s’ha de fer amb els seus propis mitjans. Felicitem a la National Gallery per aquest gran pas envers la modernitat, però alhora l’animem a continuar la feina doncs encara li queden els deures per fer.

Visitant realitzant una fotografia a la National Gallery. (fotografia pròpia)

Guiomar Sánchez Pallarès
Ricard Gispert Parra

512 Hores amb l’àvia de les performances

Si ens posem a parlar de les performances com a forma d’art conceptual no trigarà en aparèixer el nom de Marina Abramovic. Nascuda a Sèrbia el 1946, l’artista resident a Nova York porta més de trenta anys explorant l’art, la ment i el cos per reinventar el seu art. La seva última performance va ser al 2010 al MoMA de Nova York abans de posar-se a col·laborar amb el nou disc de Lady Gaga, Artpop, però aquest estiu ha tornat a la càrrega i ho fa més a prop nostre, a Londres.
The Artist Is Present (2010), MoMA
512 Hours és el nom d’aquesta nova performance com també n’és la durada. Des del passat 11 de Juny i fins al 25 d’Agost Marina Abramovic obre, literalment, les portes de la Serpentine Gallery. Els visitants no sempre trobaran el mateix a l’interior d’aquesta petita galeria ubicada al vell mig del famós Hyde Park, però tot el que s’hi esdevé allà està estretament relacionat amb el Mètode Abramovic, és a dir amb els exercicis desenvolupats per l’artista per a la reflexió i relaxació, per al control i percepció del cos, de la ment i del jo.
Mètode Abramovic. Col·laboració de l’artista amb Lady Gaga
És precisament per aquesta naturalesa del mètode que és recomanable visitar la Serpentine Gallery a soles, per poder prendre el temps necessari per abraçar cadascuna de les activitats que es succeeixen en les tres sales. Per a un major gaudi de l’experiència fins i tot està prohibida l’entrada amb telèfons, bosses, abrics o qualsevol mena de dispositiu electrònic.
Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours
Un cop dins de la sala principal instintivament tothom recolza l’esquena contra la pared per contemplar què hi ha allí. Què hi ha per veure? A què ve tant d’enrenou a la comunitat artística? No triga en apropar-se un dels joves col·laboradors, o la pròpia Marina Abramovic, que sota les directrius de l’artista guien els visitants per l’edifici. No sol passar massa estona fins que el visitant deixa de ser un observador i comença a formar part de l’acció artística prescindint fins i tot dels col·laboradors. La idea d’energia que sona tant esotèrica quan l’artista en parla en entrevistes esdevé molt real de cop i volta, gairebé quelcom tangible. Tota la gent fent el mateix exercici en cada una de les sales crea una energia que t’arrossega a participar de l’exercici. No per coacció de ser l’únic exclòs d’aquest petit món privat que es crea sinó per una fluïdesa de moviment del teu propi cos que s’uneix a l’acció involuntàriament.
Irònicament dins de 512 Hours no hi pots comptar les hores. El temps passa volant. S’atura. En perds la noció per complet. Tothom va pausadament d’una sala a l’altra, provant les diferents activitats o tornant a repetir aquella amb la que cadascú es sent més segur. Prens consciència del teu cos, de com es mou, de com el pots moure; de la teva respiració, inspirant profundament; de la teva ment, que un cop relaxada i sense pressions s’enfila en profundes reflexions.

Si aquest estiu passeu per la capital britànica us convidem a allunyar-vos de les multituds dels llocs més turístics per viure una experiència diferent. Sense pagar ni una lliura Marina Abramovic en persona us obrirà les portes a un nou estadi artístic on podeu començar el vostre camí de reflexió.
Imatge promocional del TimeOut sobre 512 Hours

Londres i museus. Part II: voluntariat

La setmana passada parlàvem dels museus gratuïts a Londres i com això és possible en part gràcies al voluntariat, però tot té una cara B. El voluntariat, en qualsevol àmbit, està molt ben vist al Regne Unit i és un factor important a destacar en el teu currículum, tant és així que aquest es converteix en la forma bàsica d’aconseguir experiència. Les possibilitats d’aconseguir treballar en un museu londinenc augmenten considerablement si tens experiència com a voluntari. Dóna igual que la teva experiència hagi estat únicament com a guàrdia de sala seient dos dies a la setmana en una petita galeria, sembla que el sol fet d’estar entre aquelles quatre parets ja t’aporta qualitats significatives per ser tu i no un altre qui passi a cobrar un sou.
Reprenent les preguntes de conclusió de l’article anterior, creieu que funcionaria aquest sistema a casa nostra? Els nostres universitaris i jubilats s’aventurarien a col·laborar amb un museu o galeria sense rebre res a canvi, només pel sol fet d’ajudar? Per començar els nous plans d’estudis universitaris no solen permetre uns horaris lectius compatibles amb fer un voluntariat o una feina que permeti als estudiants començar a tenir experiència laboral. Tot i així, encara que es disposés de temps, renunciar al temps particular per dedicar-lo a la comunitat requereix d’una certa maduresa que potser no es mostra massa durant l’etapa universitària.
D’altra banda està el punt de vista de les institucions acollidores d’aquest voluntariat. Per què els museus de casa nostra no s’han emmirallat en aquesta iniciativa i no han provat de llençar-se al voluntariat? Potser no veuen possibilitats de reclutar prou personal voluntari, potser no els hi surt a compte invertir en formació de voluntaris que no pots lligar amb un contracte laboral o potser fins i tot és perquè no se’n refien de deixar el nostre patrimoni en mans de persones que treballen per amor a l’art. Però és cert això? Tan poc valor donem al nostre patrimoni que sembla que els museus no poden comptar amb el nostre suport voluntari?
De tota manera, no hi veieu en aquest voluntariat un equivalent amb el que ens passa a casa amb les pràctiques no remunerades? D’acord, el voluntariat es fa en benefici del patrimoni cultural, sí; però tots els càrrecs superiors (educadors, comissaris, directors…) poden cobrar els seus bons sous gràcies a aquesta “mà d’obra barata”. No es tracta ni tan sols d’unes pràctiques organitzades per la universitat i que cobreixen crèdits de formació, és un contracte entre el museu o galeria i els individuals que hi participen, tant si s’hi arriba a través de la pàgina web de la institució com a través d’agències de voluntariat. Aquest voluntariat que ens permet gaudir d’entrada gratuïta és, sense embuts, treball sense cobrar i una dificultat afegida per entrar al món laboral.

Ja per acabar, anem a canviar una mica els termes d’aquest exemple. Què passaria si parléssim d’un economista que fa pràctiques no remunerades per a “La Caixa” o un estudiant de dret que les fa en un bufet d’advocats? Estic segur que molts dels nostres lectors s’oposarien ferventment a aquesta situació del mercat laboral que s’aprofita dels més dèbils i obstrueix el futur dels joves; però en el cas que ens ocupa el treball gratuït d’aquests estudiants ens permet entrar de franc a veure la Pedra Rosetta al British Museum o “Els Girasols” de Van Gogh a la National Gallery. Estaríem tots disposats a pagar entrada als museus que ara són gratuïts a canvi de dotar amb un sou a tots aquells que hi dediquen part del seu temps lliure?