Sempre existeixen temps

La presentació d’un poemari sol ser un espai de divagació cultural. Si a això li sumem dues propostes, la divagació, entesa com a exercici lliure de la ment, es multiplica per dos. Això va ser el que va passar a la presentació de dos poemaris, el de Juan González Soto: Tiempos que no existen de Los Libros del Gato Negro i el de Iván Carvajal: Siempre todavía de Pre-Textos.

El Nil flueix cap al nord

Castellano

El Nil és un recurs literari.

#AgostPoètic: una ruta poètica o la poesia com excusa per viatjar

Seguir la petjada dels poetes Antonio Machado i Federico Garcia Lorca va ser la premissa amb la que es va plantejar una ruta per diverses ciutats peninsulars que van acabar en una ruta recorrent i redescobrint poetes de diversos estils i èpoques.

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky

Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!

El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de ‘L’home nou’, a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte

Proun 6. 1919. Cedida

Proun 30. 1919. Cedida.

Però qui és El Lissitzky i què feia? L’exposició se subitula: l’experiència de la totalitat, i és a partir d’aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d’Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l’administració, i que a sobre, enlloc d’un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L’antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre’s una obra d’aquestes característiques. I és que l’ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l’espectador partícip de l’obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l’èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l’ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.

Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l’art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l’exposició, perquè per a ell, l’autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.

Gabino Martínez Muñoz

@gabinotgn

Guiomar SánchezPallarès

@guiomar_sp

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya – La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.

Malesh, no passa res

Panoràmica de la mesquita del Sultan Hassan des de la Mesquita de Mohamed Ali

Malesh (en àrab omeia معلش) és una de les paraules que més utilitzen els i les cairotes en el seu dia a dia, una de les seves traduccions vindria a ser una mena de no passa res. I aquesta la poden utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació.

Panoràmica dels terrats de Jan al-Jalili

I tot i que si fem una traducció literal, no s’escau exactament a la situació egípcia actual, tal i com ells la interpreten descriu perfectament el país d’avui en dia. Després de l’últim alçament popular a la plaça Tahrir, fa una mica més d’un any, i que va servir per enderrocar el president, un pel autoritari i estrambòtic, però escollit democràticament, Mursi, dels Germans Musulmans; ara mateix governa l’estat el Sissi, un ex-cap militar que s’enfrontà a les urnes el passat mes de maig i que no va patir gens l’ombra del seu rival esquerrà Hamadin Sabahi.

Posem que estem a la plaça d’Ibrahim Pacha, darrera d’on estava l’antiga òpera on tot sovint feia concerts la Umm Kulthum, i una furgo xoca amb un taxi, a l’esquivar un toctoc, i a més li dóna un cop amb el retrovisor a un parell de vianants. La paraula que totes i tots els implicats dirien, seria: malesh. I tots seguirien el seu camí.

 

Un dels carrers de Qarafa, la ciutat dels morts, després d’un mercat de bestiari

Quan parlem del Caire parlem d’una ciutat d’uns setze milions de persones, segurament més, en la que sempre hi ha molta gent, molt moviment, passen moltes coses, es pot comprar al mig del carrer, difícilment podràs caminar per la vorera, podràs degustar la Tamiyaa que tant descrivia en els seus llibres Naguib Mahfuz, i fins i tot en la ciutat dels morts costarà trobar el descans etern. Per tant de contrastos i de situacions dispars n’hi ha moltes, però no sembla que res sigui tan pertorbador com per esquinçar la vida en el seu dia a dia. Perquè com ens passa aquí, hi ha moltes injustícies a corregir, moltes tradicions a canviar, i que ho estiguin intentant ja pot ser més del que estem fent aquí.

 

Edifici cremat l’any 2011 des d’una de les finestres del Museu Egipci

La seguretat davant del turisme la porten fins a un extrem del tot contraproduent. Si un turista en qüestió arriba i el porten de l’hotel al Museu del Caire, per exemple, de ben segur que es pensarà que aquella ciutat està en plena guerra, ja que es trobarà que per entrar hi ha un parell de files amb més d’una desena de tancs i militars amb l’arma a les mans. O si estàs visitant la piràmide roja, de cop un militar apareixerà per escoltar-te. Quan no cal, perquè si vertaderament fossis un objectiu ho hauries notat quan camines entre els i les cairotes en el seu dia a dia, i si vertaderament ets un objectiu, l’escolta facilitaria la cosa. Per tant aquesta mostra excessiva del poder militar, i sobretot, de com cuiden i mimen als turistes, és sobrant.

Últim divendres de Ramadà a la Mesquita Arm Ibn al-As, la més antiga d’Àfrica

 

La sort de poder visitar una ciutat de la mà de gent que la viu i la trepitja cada dia, és un autèntic plaer, i et permet treure’t els complexos i pors que puguis portar a sobre per la imatge que t’has creat a través d’uns mitjans de comunicació que d’uns fets concrets i reals, t’han fet creure tenir una imatge generalitzada per tota la ciutat, i fins i tot aplicable a tot el país, i de forma prolongada en el temps, ja que és de l’únic que t’han informat.

 

La plaça Tahrir des d’una de les seves terrasses

I aquest article no té gaire més contingut que el d’expressar que descobrir el Caire hauria de ser una obligació, perdre’s pels seus carrers, barris dispars, i parlar amb la seva gent compartint una canya de sucre de tots els reptes que encara li queden per realitzar des de les protestes massives que van començar al 2011. En definitiva, aquest article no és res més que una demanda que em van fer uns cambrers d’un bar de la plaça Tahrir: aneu al vostre país i expliqueu que aquí no passa res, i que us vau prendre molts sucs de llimona en aquesta terrassa (fins i tot durant el eid al-Fitr quan la tenien tallada els militars, per si un cas).