Cuidadoras: una realidad invisibilizada y una deuda extraordinaria

En estas fechas donde las mujeres y sus luchas por la igualdad se tornan más visibles quisiera invitarlos a reflexionar sobre un trabajo a tiempo completo: el de las cuidadoras, en femenino.

Todos y cada uno de nosotros ha necesitado, necesita y necesitará cuidados. La necesidad de cuidados nos implica a todos de alguna u otra manera y en diferentes matices, formas y medidas a lo largo de nuestro ciclo vital.

Continua la lectura de Cuidadoras: una realidad invisibilizada y una deuda extraordinaria

Museu del Terror


Exterior de la façana del Museu del Terror

Amb aquest nom, segurament, no us imagineu el que us podeu trobar en un modern museu de Budapest. Aquesta ciutat va patir l’arribada del feixisme i posteriorment, de forma més prolongada, la del comunisme. Ambdues ideologies tenen uns orígens i objectius, dispars, però certament, alguns governs de la segona, no es van diferenciar gaire, en les formes, dels primers. I la millor excusa per fer aquest discurs la van trobar en un edifici que va ser seu del partit neonazi i posterior caserna comunista.
No us penseu que intento fer un article justificant el règim comunista d’Hongria, ni molt menys, el que pretenc és posar sobre la taula el perill de posar al mateix nivell fets històrics dispars amb l’excusa de que tot és el mateix, perquè res és el mateix, independentment de que els resultats poguessin ser, o no, lamentables i terrorífics.
Per començar el logotip del museu ve a ser la unió de l’emblema del govern feixista hongarès i el comunista, tota una declaració d’intencions del que pretén aquest. Per altra banda, els 10 anys de nazisme, passen de forma fugaç, ocupant poc més d’una sala, el que el situa com un breu aperitiu del terror real, del comunista. No trobareu explicació ideològica, cap, el que dóna a entendre que el comunisme ve a ser una resposta al feixisme, quan no va ser exactament així, més aviat al contrari, la por de les elits europees als moviments obrers va fer aparèixer, primer a Itàlia, el feixisme.
A partir d’aquí no es parla de plans de governs, ni de política, ni de res més que no sigui la repressió i la pompositat governamental. I el terror va existir. I s’ha d’explicar. Però de forma plural, àmplia, i més enllà d’un museu on s’han invertit molts milions, per cert, una museografia excel·lent, pocs exemples de tanta qualitat es poden trobar en museus d’història contemporanis.
Monument al·legòric del totalitarisme. Exterior del museu del Terror
No crec, o no m’agradaria pensar que si per exemple, i ho desconec, s’hagués universalitzat l’educació i la sanitat pública durant la República Popular Hongaresa, el fet d’explicar-ho fes que la tortura quedés justificada, o si? A cas pot existir algun element que justifiqui la repressió, la tortura i l’assassinat? Pot ser que el fet d’obviar qualsevol element que no és estrictament el salvatge respongui a la necessitat de crear el mite salvador de les democràcies neoliberals? O simplement és un espai per dignificar les víctimes?
Així, el que s’ha de considerar quan es visita el mateix és la necessitat d’una millor explicació del perquè passen aquestes coses, de perquè es va actuar d’una determinada manera, el museu no és gens neutral, però tampoc dóna les claus per poder fer una lectura historiogràfica, més enllà de la visceral. Totalment recomanable, però, la seva visita, de forma visual i entenedora podreu conèixer la part més estrambòtica i negra de la República Popular d’Hongria, però malauradament, no podreu endur-vos una visió que vagi més enllà, i si no es fa una lectura crítica del mateix, fins i tot es pot marxar amb la sensació de que el feixisme va ser un assaig del comunisme.
Memorial previ al museu. Actualment en la façana del mateix
Així, és un més que digne tribut a totes les víctimes. Moltes de les quals van patir de forma molt injusta rebent en aquell mateix edifici tortures lamentables i salvatges, que poc tenien a veure amb un poder popular, sinó més aviat amb una barbàrie popular.

Julian Röder, el fotògraf del capitalisme

“El capitalismeés un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seva majoria, propietat privada, i en què el capitals’inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.” [1]
Les definicions d’enciclopèdia es caracteritzen per intentar ser el més objectives possible, malgrat que en molts casos parlin de conceptes intrínsecament lligats a la societat en la que funcionen. No n’és una excepció el que coneixem com a sistema econòmic capitalista. Per als que hem nascut i crescut en aquest determinat model ens és difícil a vegades percebre l’efecte que aquest té en la nostra vida quotidiana i imaginar com seria tot plegat en un altre sistema econòmic.
Algú que hagi viscut fora d’aquest sistema pot no obstant veure els detalls als nostres ulls invisibles i mostrar-nos-els, algú per exemple que hagi crescut en un ambient comunista.
El fotògraf berlinès Julian Röder (Erfurt, 1981)

Aquest és el cas del fotògraf Julian Röder,nascut l’any 1981 a Erfurt (República Democràtica Alemanya) va créixer a Berlín on encara continua vivint avui en dia.

L’obra de Röder pretén mostrar les estructures econòmiques i de poder i les conseqüències de les seves decisions sobre la major part de la població des de punts de vista poc freqüents com són les fires d’armament, les protestes anti-globalització o els controls militars fronterers entre d’altres.
Temes quasi mai tractats o presentats com a amenaces a la seguretat de la ciutadania en els mitjans de comunicació habituals o Mass media, són conseqüències directes del model econòmic capitalista.

El cos principal del seu treball és un projecte de llarga durada batejat com “The Summits” o “Les cimeres” el qual mostra protestes contra les cimeres mundials (en especial les del G8) arreu del món.

Protestes contra la cimera del G8 a Gènova, Itàlia, 2001. (The Summits) Julian Röder
World of Warfare” (El món de les fires d’armament) engloba tota l’obra dedicada a la temàtica militar. Röder viatjà fins Abu Dhabi per visitar la fira més gran d’armament de l’Orient Mitjà.
Mission and Task” (Missió i feina) se centra en la militarització de les fronteres entre estats i del control dels moviments de població. Exemples en són el mur de Melilla o soldats a la frontera entre Grècia i Turquía.
Una altra temàtica central de la seva obra és el consumisme, englobat principalment en el projecte “Available for Sale” (En venta) on es mostren imatges de coneguts centres comercials en jornada de rebaixes. Un aspecte quasi normalitzat en la nostra societat i que sotmès a una reflexió purament racional esdevé una imatge surrealista.

Negocis en la fira d’armament d’Abu Dhabi. (World of Warfare)  Julian Röder.

Nen a la Fira d’armament d’Abu Dhabi. (World of Warfare) Julian Röder.
Human resources” (Recursos humans) se centra en les grans fires de béns materials, llocs que segons paraules del mateix fotògraf poden ser considerades el nucli del capitalisme.
“L’espectacle és el moment en que la comoditat ha assolit la total ocupació de la vida social, la relació entre el capitalisme i la comoditat no és solament visible en aquests llocs sinó que un ja no veu res més: el món que un veu és el món de la comoditat.
Treballant al servei de la comoditat, la gent ha passat a ser part de la societat de consum. He intentat sostraure els logos i les descripcions dels productes per donar èmfasi en l’artificialitat i crear un escenari on destaquin les persones com a engranatges en el simulat mecanisme del mercat opressiu”

Rebaixes en una coneguda botiga de mitjans audiovisuals. (Available for Sale) Julian Röder.

Al Zorro Club, Leipzig, 2002. (Love and Destruction) Julian Röder.

Altres projectes de Röder són “Lagos Transformation” (La transformació de la ciutat de Lagos) on es mostra la convivència entre caos i ordre en la ciutat més gran de Nigèria i “Love and Destruction” (Amor i destrucció) on immortalitza escenes de la joventut inconformista alemanya.

Malgrat ser encara un artista poc reconegut i amb relativament pocs projectes en el seu currículum, Julian Röder és ja un dels pioners en la personalització fotogràfica del capitalisme. En un futur que es presenta ple d’incerteses i d’alts i baixos, seran necessaris periodistes gràfics del seu talant que ens mostrin l’altra cara no tan amable de la història.
Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com

Tot museu és valid?

Un museu és una institució permanent sense ànim de lucre, al servei de la societat i el seu desenvolupament, oberta al públic, que adquireix, conserva, investiga, comunica i exhibeix el patrimoni material i immaterial de la humanitat i el seu entorn per als fins de l’educació, estudi i gaudi.
Si partim de la base que aquesta definició de museu donada per l’ICOM (Internacional Council Of Museums) atribueix una finalitat educativa i d’estudi, és a dir, que es tracta d’una eina per al coneixement; es poden fer museus sobre qualsevol tema? L’evolució dels museus des dels petits gabinets de curiositats fins a l’actualitat ens ha deixat institucions ben estranyes: un museu d’art dolent a Massachussets, un sobre fal·lus a Islàndia, un sobre pastanagues a Bèlgica o un museu de cabell humà a Turquia, sense oblidar-nos del museu de les relaciones trencades del qual ja us n’hem parlat anteriorment. Es tracta, però, d’institucions que es centren en un camp de coneixement molt específic i, per tant, continuen complint els requeriments per ser considerades museus.
Anem a fer ara un pas més enllà i fixem-nos en els museus de cera: la finalitat educativa comença a ser menys clara. Quins coneixements útils ens aporta veure figures de cera de famosos i personalitats? Figures que, a més, representen només un moment concret de la vida de la celebritat representada, com si es tractés d’una fotografia en 3D que mai envellirà ni canviarà de pentinat. Podríem obrir tambéun Museum of Famous People(en anglès, que fa més comercial) per simplement emplenar les parets de fotografies de famosos classificats segons el seu àmbit professional i això ens aportaria el mateix estudi i coneixement que un museu de cera. Què és llavors el que dóna al museu de cera la seva qualitat de museu? Doncs és la història de les figures de cera, que encara que avui per nosaltres no siguin més que un mer entreteniment tenen el seu origen a l’Edat Mitjana quan s’utilitzaven en els funerals reials europeus com a substitut del cadàver.
Per últim, hi ha un cas del que he sabut recentment, tot i que porta actiu des del 2007 a Kentucky (EUA), i del qual continuo dubtant que se’n pugui dir museu: el Creation Museum o museu de la creació, que explica i escenifica la Bíblia per tal de respondre les típiques preguntes que ens fan dubtar a tots del poder de Déu. No entrarem en qüestions religioses i no hi veig el mal en utilitzar una institució amb vídeos d’alta resolució, planetaris i animatrònics per tal d’apropar la Bíblia (deixant de banda la ironia tenint en compte l’eterna disputa entre ciència i religió); però que hi tenen a veure els dinosaures en aquest enrenou? Segons el Creation Museum “la història bíblica és la clau per entendre els dinosaures”.
Els dinosaures van ser creats el sisè dia, al mateix moment que els humans i la resta d’animals (si no s’han trobat ossos humans amb els ossos de dinosaures per demostrar-ne la convivència és simplement perquè no els enterraven junts), i, com que estaven al Jardí de l’Eden amb Adami Eva, eren tots vegetarians doncs abans de la “caiguda de l’home” cap animal moria, molt menys per alimentar als altres. Els dinosaures també van estar a l’Arca de Noé, absolutament tots els tipus de dinosaures (“probablement uns 50”) ja que eren de mides força reduïdes.Van, per tant, sobreviure al Gran Diluvi, com ho demostra l’existència de dracs en època medieval, tot i que s’extingiren pel canvi climàtic i les malalties humanes.

On hi ha la finalitat d’educació i estudi, on hi ha els coneixements després d’una visita al Creation Museum? Què s’hi pot aprendre? El tractament que se’n dóna aquesta secció de dinosaures del Creation Museum es tan vàlid com ho pot ser un museu sobre l’extinció dels unicorns o sobre les guerres de vampirs a Mèxic. No és el tema el que falla sinó el tractament d’aquest. Un museu sobre vampirs és totalment justificable sempre i quant es cenyeixi als coneixements que es tenen sobre aquesta raça mitològica, indicant-ne les llegendes que en donen origen i la seva influència en el cinema, però les finalitats d’educació i estudi es perden en quan es passa a mesclar ficció i realitat. De la mateixa manera no hi hauria possibilitat d’objecció vers el Creation Museum si aquest pogués aportar proves favorables al seu discurs contrari a tota teoria científica sobre els dinosaures. Què us sembla a vosaltres? El considereu un museu o no? I quins altres exemples coneixeu de museus que no aporten coneixement?

L’Encamisada de Falset: Festa Tradicional d’Interès Nacional de Catalunya


Ens conta la llegenda, que fa molts anys es visqué una situació molt dramàtica i colpidora que marcà profundament la gent de la Vila de Falset.[1] La veu popular fa ressò entre els seus habitants, d’un enfrontament bèl·lic que patí el municipi en temps passats, tot explicant de la següent manera els fets d’aquella gran efemèride. “A Falset res era com abans, la pau i la tranquil·litat havien estat interrompudes per donar pas a una situació tensa i inestable. Des de feia mesos, un exèrcit foraster havia encerclat la Vila emmurallada per tal de planejar-ne el seu atac i caure a les seves mans definitivament. Els habitants, foragitats per l’empresa de l’exèrcit foraster es reuniren per tal de posar fi a aquella situació que els oprimia i els anava deixant sense recursos. Pocs eren els mitjans però moltes les ganes de veure Falset lliure de qualsevol atac ni pressió externa. Per aquest motiu, es reuní tota la població per tal de posar fi a aquell setge que els portava encerclant  durant mesos. La solució va ser atrevida però molt encertada, ja que aprofità al màxim la geografia i el clima. Així doncs, una matinada en la que la boira envaïa tota la vall de Falset, els seus habitants varen aprofitar la situació per camuflar-se amb les seves camises blanques i sorprendre així l’enemic. La tradició ens explica que la victòria va ser triomfant i molt sorpresos i agraïts pel resultat obtingut, els habitants de la Vila decidiren atribuir la victòria a Sant Antoni Abat, el 17 de gener, dia en que es marcà la fi del setge de Falset. Per aquest motiu, s’organitzà una processó per tal de fer honor a la imatge del Sant protector.”
 

Cal dir que Falset encara no es posa d’acord en qui fou l’exèrcit invasor, ja que són dos les versions que s’expliquen a la Vila. La primera situa el setge pels vols de l’any 1714, moment en que l’exèrcit borbònic encerclaria la Vila per caure sota la dominació de les tropes de Felip V de Borbó, duc d’Anjou, durant la Guerra de Successió. Per altra banda, una altra versió popular enclava els fets durant la Guerra de la Independència, també coneguda com la Guerra del Francès. En aquest cas es tractaria de l’exèrcit napoleònic, com a bàndol opressor. 
No obstant això, el fet més important va ser i és, l’orgull de poble que es gestà entre els seus habitants. Aquest sentiment de pertinença és el que fa que any rere any les falsetans i falsetanes surtin abillats amb el vestit tradicional de català al carrer per tal de manifestar el record d’aquell triomf. La peça de vestir més important que llueixen els seus participants n’és la camisa blanca de fil, l’arma menys punyent però més poderosa, que portà la pau del conflicte armat i donà nom a aquesta festivitat: l’Encamisada.

La celebració d’aquella victòria encara es repeteix cada any, el cap de setmana més proper de Sant Antoni (17 de gener), tot i que amb un protocol festiu evolucionat respecte l’origen de la festa. Diversos són els actes i moments que donen color a la festivitat, com el pregó i rebuda dels encamisats i encamisades a la plaça Sant Jordi, el ball de dimonis, les desfilades de carros guarnits pels carrers i la ballada de la jota de Falset durant l’Ofici Solemne del diumenge. Realment no és una festa que es pugui explicar, s’ha de viure!


[1] Població situada a la província de Tarragona, la qual  n’és capital de la comarca del Priorat.