Fotografia i activisme. Genoveva Seydoux

L’entrevistem fent el vermut
Fotoreportera, sociòloga, escriptora, activista… ens trobem al centre de Tarragona; al pis de la Genoveva Seydoux, El Gràfic de Tarragona, Geno per als amics. Vermut ben fred, una llimona, olives, i uns pinxitos en forma d’elefant. Una estona xerrant amb la Genoveva. Nascuda a París, graduada en INEF a Marsella i doctorada en sociologia a Siena. Tota una vida voltant pel món!

A més a més té dues malalties cròniques: sensibilitat química múltiple i encefaliomelitis miàlgica (síndrome de fatiga crònica), que li han marcat tant vitalment com a l’hora de realitzar les seves creacions. Però com va començar tot? El dia que l’acomiadaren de manera improcedent de la seva feina, a Barcelona, l’any 2004; a través de la que, i gràcies al finiquito, es comprà la seva primera càmera fotogràfica digital, una compacta de gama alta. Iniciava la seva dedicació a la fotografia. A partir d’aquí comença a observar i a realitzar fotografies de caire sociològic, fixant-se en la gent, els petits detalls, les vivències, etc.




Les seves fotografies tenen dues vessants: per una banda la fotografia periodística, de lluita, de manifestacions i concentracions, amb la que aconseguí, aquest 2014, el premi ‘1r de maig’ al reconeixement per la seva tasca periodística, del sindicat UGT (Unió General de Treballadors). De l’altra la més artística, fent fotografies sobretot de fauna i paisatge, així com la seva primera sèrie sobre el cos. Instantànies fosques i colpidores que realitzà per tal d’acceptar la malaltia, l’aïllament social, i que li valgueren la seva primera exposició, el 2005 a Barcelona, al bar d’un amic; i el cartell d’una publicitat per una empresa de joies (Watx)

Vèrtebres. Exposició Autofotografía de una soledad, 2005


Ha estat, doncs, mitjançant la creació artística que ha canalitzat unes malalties, greus per si mateixes, a les que li hem de sumar el poc reconeixement social que tenen; aquests dos elements li han donat a la seva obra un caràcter personal i íntim, perquè més enllà de la força que desprenen interpel·len a l’espectador a fer-se preguntes de la seva pròpia vida. No és només un crit de dolor, és també un crit contra un model de vida químic i contra l’estigmatització de tot allò que no surt als mitjans.

A partir d’aquí anà fent diverses exposicions, com la de Tempesta Normanda, on recollia una sèrie basada en la violència oceànica quan xoca amb la terra. Però les seves imatges, lluny de representar violència, desprenien fins i tot serenor, era un joc, un diàleg entre l’escuma salada i les herbes i roques que rebien el vendaval.

Tempesta Normanda, 2013


De forma paral·lela comença a fer fotoperiodisme i reportatges fotogràfics de manera freelance. El seu primer projecte foto-periodístic és a través d’Amnistia Internacional a Tarragona, al 2008. Més endavant es connecta i retrata la vida del moviment 15M i, juntament amb una companya perodista, crea PGFotografia, que duraria un temps. Fa un any va decidir obrir el Gràfic de Tarragona, un espai web a través del qual volia mostrar els seus reportatges foto-periodístics de manera més anònima, com per agafar distància amb allò que fotografiava, ja que ella mateixa és una peça més de l’activisme, i no renega d’això, sinó per a que s’entengués que la seva lectura anava, i va, més enllà de la seva persona, de la seva ideologia política. Per això el que trobem com a resultat és un diari de la lluita al carrer, de qualsevol lluita al carrer, desvinculant-se i alhora unint-se a totes i cadascuna de les lluites socials del Camp, essent així un altre mitjà on visualitzar tot allò que els mitjans de comunicació tradicionals no han situat en les seves portades i prioritats periodístiques.

“Seguirem decidint, seguirem desobeint”, Mani 8M 2014

Actualment es troba realitzant un projecte fotogràfic basat en la visibilització d’aquestes malalties tan poc conegudes com és la sensibilitat química (SQM) i encefalomielitis miàlgia (EM-SFC), comptant amb l’ajuda de companys que també la pateixen, i reflectint el dia a dia de les seves vides.
També ha participat de projectes literaris, il·lustrant novel·les i poemaris o escrivint ella mateixa. Us animem, doncs, a que descobriu la seva obra i seguiu els seus projectes de ben a prop!

Finalitzem dient dues coses: la primera és donar-li les gràcies per l’entrevista, o més ben dit per tots els moments compartits amb ella i les xarrades; la segona és que hem volgut agrair-li totes les fotos que ens ha cedit en aquest blog, no només en aquest article sinó en d’altres en els que hem il·lustrat amb imatges seves, i ho hem volgut fer amb la compra d’un dels seus calendaris, que cada any realitza i ven per tal de comprar material per als seus reportatges, essent el d’aquest any de paisatges de Normandia, al nord de França, i que serà sortejat aquest mes de desembre. En vols un? Només has de seguir les instruccions que t’expliquem aquí o enviar-nos un mail a info@cultiusculturals.cat

 

Entrevista de: 
Guiomar SánchezPallarès
Amb la col·laboració de: 
Gabino Martínez Muñoz

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky


Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!
El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de ‘L’home nou’, a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte
Proun 6. 1919. Cedida
Proun 30. 1919. Cedida.
Però qui és El Lissitzky i què feia? L’exposició se subitula: l’experiència de la totalitat, i és a partir d’aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d’Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l’administració, i que a sobre, enlloc d’un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L’antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre’s una obra d’aquestes característiques. I és que l’ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l’espectador partícip de l’obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l’èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l’ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.
https://articulacioncultural.files.wordpress.com/2014/12/15404160389_056a27c808_n.jpg
Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l’art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l’exposició, perquè per a ell, l’autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.
Gabino Martínez Muñoz
Guiomar SánchezPallarès

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya – La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.


La Grossa del Cultius!

Aviat, molt molt aviat, farem dos anyets, concretament el 25 de febrer; i per a aquest gran esdeveniment estem preparant un seguit de sorpreses. La primera de totes és aquesta: el nostre primer sorteig!!!! El guanyador es farà públic el dia 22 de desembre!
D’aquesta manera volem donar-vos la oportunitat de guanyar, de la manera més senzilla possible, un calendari 2015 handmade: dissenyat i executat per la fotògrada Genoveva Seydoux, una gran amiga del blog i de la que hem realitzat aquesta entrevista. Es tracta del seu catorzè calendari, que proposa cada any per tal de subvencionar-se el material fotogràfic per a la temporada següent. Aquesta vegada amb fotografies en blanc i negre dels paisatges de Normandia, mostrant la quietud, però alhora la força i el dramatisme dels pasiatges d’aquesta regió. 

El vols? Doncs només has de:
A Facebook

O a Twitter 

La hiperfoto de Jean François Rauzier

Imagineu fer milers i milers de fotografies. Fotografies de cases, de ciutats, de carrers, d’escenes quotidianes, d’interiors d’edificis, d’exteriors, d’escales, de balcons, etc, i poder unir-les totes creant immensos paisatges urbans, immenses biblioteques amb milions i milions de prestatges, immenses ciutats amb centenars de carrers, cases, balcons i persones… Així, precisament, són les fotografies de Jean François Rauzier que, amb l’ajut del photoshop, uneix milers i milers de fotografies creant aquests paisatges surrealistes i fantasmagòrics, a mode d’engany visual, d’escena que sembla mai acabar-se, de caire gairebé hipnòtic, semblant a les obres d’Escher o el Bosch, fins i tot a les presons imaginaries de Piranesi. 

Sèrie Barcelona. Extret del web de l’artista.



Durant el passat mes de maig, vivint encara a Barcelona, el meu trajecte fins al pis consistia en una gimcana pels carrers atapeïts de turistes, intentant no aparèixer a les fotografies d’altri, no entrebancar-me amb famílies ni aixafar els grups d’amics estirats per les places. En aquest viatge quotidià habitualment passava per davant d’una galeria, La Villa del Arte, del carrer Tapineria, 39, fent xamfrà amb la plaça de la catedral. Un d’aquells espais petits i amagats, oblidats una mica pel garbuix frenètic de la ciutat. Fou en aquest petit espai on es podia descobrir aquest artista.

Sèria Bella Italia. Extret del web de l’artista
 
En efecte, Jean François Rauzier és un fotògraf francès fascinat per la fotografia numèrica, és a dir, digital. Des de l’aparició d’aquest tipus de càmeres se n’ha sentit molt atret per la manipulació d’aquestes; la distorsió i l’efecte que en provoca, arribant a crear el concepte d’Hyperphoto, és a dir, encadement gairebé infinit de fotografies, que li féu guanyar el primer Premi APPPF (Agència per la Promoció de la Fotografia Professional a França) al 2009.

D’aquesta manera crea ambients irreals i inquietants, on pots passar-t’hi hores observant cada detall que va apareixent; figures petites s’entrellacen amb espais més grans. La hiperfoto de Rauzier uneix la infinitud petita amb la infinitud gran en una mateixa imatge: milers d’elements minúsculs amb milers d’elements gegants, repetint-se sense mai ser la mateixa seqüència. 

Citerne. Sèrie Turquia. Extret del web de l’artista

Angelica. Sèrie Biblioteques ideals. Extret del web de l’artista

Aquest estiu no exposa enlloc, però podeu seguir-li la pista al seu web!

Més informació sobre la tècnica de la hiperfoto: http://www.rauzier-hyperphoto.com/presentationpresentation/technicaltechnique/

Objectiu Actiu: Segona trobada de fotògrafs a Tarragona

El passat 19 de març es va presentar al Cafè Metropol de Tarragona la Segona Edició d’Objectiu Actiu. Es tracta d’una iniciativa formada per quatre tarragonins que pretenen donar a conèixer els diversos fotògrafs de la ciutat. Per a fer-ho, organitzen quedades periòdiques, on els fotògrafs projecten els seus treballs. La temàtica és lliure. 

Adrià Borràs (fotògraf), Joel Giné (dissenyador gràfic), Pau Luzón (muntador audiovisual) i Roberto Eduard (aficionat al món audiovisual) donen la oportunitat de que qualsevol fotògraf, sigui professional o amateur pugui donar a conèixer la seva obra. Així es descriuen ells mateixos: “volem ser la llançadora dels joves talents de la fotografia tarragonina i l’altaveu social del món fotogràfic a la ciutat de Tarragona”.
En la seva pàgina web podeu trobar els audiovisuals presentats en les diverses edicions i fins i tot un blog de notícies! No us deixeu de donar-hi un cop d’ull, trobareu projeccions molt interessants! En aquesta segona edició una servidora va presentar un audiovisual realitzat amb dos companys més, Gerard Mateo i Pablo Gonzalez. Aquest és el nostre projecte, esperem que us agradi. http://vimeo.com/89343368
Però… perquè Objectiu Actiu? L’equip ens assegura que el primer que van tenir clar va ser el logotip de la bombeta vermella, aquest fa referència a la llum vermella que es necessita en un laboratori per a revelar. A continuació se’ls presentava l’enigma del nom, per això van buscar un joc de paraules, clar i amb ganxo, i així va néixer Objectiu Actiu: Objectiu es refereix als objectius de les càmeres de fotografia i Actiu per donar èmfasi a les ganes i la persistència amb que ells mateixos porten el projecte. 

Us entren ganes de realitzar un audiovisual i poder-lo exposar al Cafè Metropol? Doncs en aquest link teniu els requisits que heu de seguir!
Una gran iniciativa que va néixer quan l’Adrià va  acabar els estudis de fotografia a l’escola d’art de Tarragona. En aquell moment va trobar una bona idea i muntar aquest esdeveniment amb amics que han estudiat i treballat en el món de les arts visuals per estar “ocupats” i d’aquesta forma, aportar un gra de sorra a la cultura de la ciutat de Tarragona.
L’equip d’Objectiu Actiu afirma la seva satisfacció en les dues edicions, ens expliquen que la primera va ser la novetat de néixer com a col·lectiu, sent tot un èxit. La segona buscaven reafirmar-se i tenir complicitat amb els participants i el públic, i així va ser. Amb dedicació i entusiasme s’han fet un lloc en el món de la fotografia a Tarragona, la qual cosa els dóna molta energia per seguir endavant, créixer i millorar.
Adrià Borràs

Però, aquest jove equip no és quedarà només amb les projeccions, cada cop tenen més força, i tot i que aquestes projeccions són la base de les edicions; pròximament tindrem novetats com ara concursos, xerrades, trobades i molt més!


Paula Arbeloa Suárez