Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l’arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d’ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l’hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d’Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s’acabarà l’any i que ha arribat l’hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l’Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d’Aleksa Petrov, 1294)  Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l’església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d’Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d’Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata…) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast’s: “Merry Old Santa Claus”, edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d’una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l’Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se’n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l’any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l’altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d’informació va provocar l’aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d’una fortuna abundant, s’havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d’avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s’han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s’encarrega d’escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l’article d’avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l’alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d’Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d’Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s’han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d’altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l’esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l’ús del foc, tot i que no sempre s’utilitza. L’origen de la tradició es situa a l’antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d’Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l’emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s’emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s’havia disfressat per tal d’escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n’estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se’l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l’infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s’havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”


Krampus. Fotografia de Jaume Villalba


Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 

http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm



Altres articles de Rosa Mª

Els castells: art efímer, art etern. Part II

Les ganes que tenia de dur a terme un article sobre els castells i la seva relació amb l’art, ha fet que un article que havia de ser curt i concís hagi esdevingut un article dividit en dues parts. Després d’escriure la primera part de l’article, on explicava la motivació per dur a terme aquest i on feina una descripció dels diferents monuments castellers que hi ha a Catalunya, des de la dècada dels anys 50 fins els anys 60, arriba la segona part on podrem veure les escultures castelleres més transgressores i fins hi tot més polèmiques.
Si ens situem, ara, a la dècada dels anys 80, trobem a la Plaça de la Vila de Torredembarra l’escultura dels “Castellers”. Aquesta, va ser inaugurada l’1 de novembre de 1981, Diada dels Nois de la Torre, així doncs aquest pilar de 6 va ser un monument en honor d’aquesta colla. L’escultor fou Francesc Olivé i està elaborada en bronze. Consta d’un pilar de sis, com hem esmentat amb anterioritat, recolzat sobre una gran base de pedra.
Sense moure’ns de la mateixa ciutat, al carrer Pompeu Fabra, trobem l’obra de “L’Enxaneta” elaborada per Carles Planas i Pons l’any 1985. Aquest no és tracta d’un conjunt escultòric si no que parlem d’una sola figura que representa un enxaneta i està feta en honor a David Sánchez xiquet de la colla que va morir en caure d’un castell. Està fet de pedra i la seva composició és fins al moment la més transgressora. Sobre quatre pilars elaborats amb obra vista s’eleva una estructura prismàtica en forma de triangle, sobre la qual s’intueix el relleu del nen.
“Castellers” (Plaça de la Vila, Torredembarra, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/
“L’Enxaneta” (Carrer Pompeu Fabra, Torredembarra, Tarragonès).

Si ens desplacem ara a la localitat més propera a Torredembarra, és a dir Altafulla, ens trobem situat a la Plaça del Pou el monument als castellers anomenat “Pilar de 8”. Fou inaugurat el novembre de 1989 durant la Festa Major de Sant Martí, patró del poble. El monument fou dut a terme per Martí Royo i Tàrraga, està elaborat en terracota i tècnicament tot i que el títol no ho esmenta, és un pilar de 8 amb folre i manilles. A diferència de les altres escultures que hem vist, la majoria d’elles situades al centre de les places, avingudes o carrers, aquesta és situa en un angle entre dues cases aprofitant el vèrtex triangular per donar forma al castell. Així doncs, solament podem observar el monument des d’una vessant.
“Pilar de 6” (Plaça del Pou, Altafulla, Tarragonès).
Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/

Des de la Unitat de Traumatologia i Rehabilitació de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron a Barcelona, ens arriba l’escultura anomenada “Pom de dalt”. L’anomenat pom de dalt, fa referència a la canalla que composa els últims tres pisos del castell (dosos, acotxador i enxaneta). Fou elaborada per l’escultor Francesc Anglès i Garcia, metge del mateix hospital, l’any 1993. Està executada en bronze, la mida és superior a la real d’un pom de dalt, està col·locada sobre una base de pedra i mesura aproximadament 2 metres d’alçada. D’aquest conjunt destaca, el seu realisme, la manera tant excel·lent de tractar el bronze així com el treball tècnic de les posicions dels castellers, realment molt ben plasmades.

“Pom de dalt” (Unitat de Traumatologia i
Rehabilitació de l’Hospital Universitari
Vall d’Hebron, Barcelona, Barcelonès)
Fotografia: www.google.cat 


L’any 1997 a la rotonda d’entrada al poble Algemesí (País Valencià), és va col·locar el monument a la Muixeranga, ball típic del País Valencià on és duu a terme una petita estructura, de la qual històricament és diu que en deriven els castells. Fou obra de l’escultor Fernando García. Està elaborat amb acer, els coses estan pintats amb ratlles de colors blau, blanc i rosa. Mesura aproximadament 14,25 metres d’alçada. Tot i que no és una representació d’un castell pròpiament dit, m’ha semblat interessant esmentar-la ja que estem parlant d’un ball típic valencià que comporta una estructura i del qual en deriven els nostres castells.

“Muixeranga d’Algemesí” (Rotonda N.340, Algemesí, Ribera Alta, País Valencià).
Fotografia: elpatidigital.wordpress.com/



“Monument als Castellers”
(Rambla Nova, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia pròpia.
Al vell mig de la Rambla Nova de Tarragona, l’any 1999 es col·locà el “Monument als Castellers” obra de l’autor Francesc Anglès i Garcia, que anys abans havia realitzat l’escultura del “Pom de dalt” a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona). Està realitzat en bronze i representa un 4 de 8. Està elaborat a mida natural (fa aproximadament 11 metres d’alçada), consta de 219 figures molt detallades totes elles sobretot en la part de la pinya i del tronc. Està acompanyada per un grup annex, elaborat en bronze i que representa el grup de músics que acompanyen els castells (grallers i timbalers) i el cap de colla, que està en actitud de donar ordres al castell. Igual que l’escultura del “Pom de dalt”, aquesta està dotada d’un gran realisme que és pot observar molt bé en les figures que representen la pinya així com amb els músics i el cap de colla. És important destacar que, l’autor va voler fer un petit homenatge a Pau Casals, Picasso i Miró immortalitzant-los com a membres de la pinya.


L’arribada al segle XX, ens portarà les dues representacions de castells més minimalistes i més transgressores dutes a terme fins al moment. Ens trobem davant de dues escultures que saben captar l’essència pura dels castells, plasmant-la de la manera més abstracta possible. El primer monument del segle XX inaugurat l’any 2011, s’anomena “Castellers de Sants” i el trobem a la Plaça de Bonet i Muixí de Barcelona. És una de les representacions dedicada als castellers més simbòlica fins al moment. Consta de les petjades de la pinya barrejades amb diversos elements d’un castell, com ara espardenyes, la roba castellera, els timbals dels músics etc, tots aquets elements situats al voltant de les passes de la pinya, en dos banquetes elaborades de pedra. L’escultor de l’obra fou Josep Peraire i els arquitectes Manuel Sangenís i Josep Maria Roselló. 

“Castellers de Sants”
(Plaça de Bonet i Muixí, Barcelona, Barcelonès).
Fotografia: Jordi Ferrer

Finalment l’any 2012 per les Festes de Santa Eulàlia, s’inaugurà a la Plaça de Sant Miquel de Barcelona l’ “Homenatge als Castellers” de l’autor Antoni Llena i Font. Aquesta obra està feta d’acer inoxidable i formigó i representa un castell entès d’una manera conceptual i minimalista. La obra en si ens denota la forma d’un castell, representada per una torre d’acer entrellaçada, quedant en l’ imaginació de cadascú perfilar la forma de l’obra. És una obra que no ha quedat exempta de crítiques i és una de les escultures en honor als castellers més polèmiques fins al moment.
“Homenatge als Castellers”
(Plaça de Sant Miquel, Barcelona, Barcelonès).
Amb aquest “Homenatge als Castellers”, posem punt i final al nostre doble article al voltant de les escultures castelleres. M’agradaria acabar explicant, quelcom que potser hauria d’haver explicat al principi de tot, que és el títol de l’article, però bé, diuen que més val tard que mai. “Els Castells: Art efímer, Art Etern és una al·legoria a ho efímer que és la construcció d’un castell, contrarestada amb l’eternitat del seu record i de la seva importància, plasmada en les diferents obres d’art que hem anat explicat al llarg d’aquest article.

Informació:
Maria Pérez Santafosta
@MariaPrezSantaf

Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.
Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles


En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.


 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà
En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 


En segon lloc trobem el “Monument als Castellers”que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas


A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson




 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/























Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/



Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:
Maria Pérez Santafosta


Castells. Tradició i cultura.

Després de Santa Tecla els tarragonins es queden amb un regust estrany: ja no es senten gralles ni s’olora pólvora pel carrer. Per sort, cada dos anys aquest sentiment s’allarga una mica més, sobretot pels castellers. 
El passat cap de setmana va arribar a Tarragona el conegut espectacle casteller més gran del món. El XXV Concurs de Castells, una actuació on es reuneixen les millors colles castelleres i és la única diada de la temporada on els castells reben una puntuació segons la seva dificultat. En la següent pàgina web podreu trobar tota la informació sobre aquest certamen: http://www.concursdecastells.cat/


Aquest any hem pogut gaudir d’un Concurs màgic; un Concurs on vam poder veure 25 castells de 9 o superiors, un fet històric, realitzat per onze de les dotze colles participants; amb l’honor que la majoria de colles van realitzar la seva millor diada. 
Podem concluïr que la feina feta assaig rere assaig ha donat el seu fruit. Totes les colles volien donar el màxim de si mateixos, autosuperar-se, i així ho van fer. Però… que hi ha darrere d’un castell a més del treball, els assajos, l’esforç i la il·lusió?


Roger Peiró

Parlem amb Roger Peiró, Cap de Colla dels Xiquets de Tarragona des de fa cinc temporades. Va començar amb aquest càrrec amb només 26 anys després de diversos anys formant part de la Tècnica (com a segon cap de colla i col·laborant amb els equips de canalla). Peiró ens divideix en dos les funcions que realitza com a Cap de Colla, “el què i el com; en una part trobem la planificació de la temporada, la preparació d’assajos i actuacions i la definició dels passos que s’han d’anar donant. Per altra banda, hi ha el com es vol fer aquesta feina, decidir quin és l’estil, el ritme de la colla i decidir en quins moments hi ha els punts d’inflexió”. Assegura que és divertit i no s’oblida d’engrescar a la seva gent mitjançant la sinceritat i la comunicació fluïda, augmentant d’aquesta forma, la capacitat de millorar.


Oriol Peiró

També parlem amb Oriol Peiró, Cap de Canalla des de fa un parell d’anys després d’estar diverses temporades amb l’Equip de Canalla. Per a ell tenir aquest càrrec significa responsabilitat i privilegi, té l’objectiu de preparar els nens, adequar els objectius, tenir una estreta relació amb els pares, etc: “tenir les peces més tendres dels castells a les teves mans et fa comprendre moltes coses i a tenir una visió bastant diferent del que fem; a la vegada sents que de les teves decisions depèn en certa part l’èxit de la colla i la integritat dels propis petits, aquesta potser és la pitjor part…”. La canalla és del tot imprevisible. Tot i així, Oriol Peiró els hi explica les coses tal i com són, els hi proporciona responsabilitats i confiança mútua i assagen més que ningú, ja que com ell mateix diu, la canalla no pot ser un satèl·lit que faci dubtar la possibilitat d’assolir un castell o no, només han de sumar. Hi té total confiança en ells, i assegura que a plaça està molt tranquil, tot i què ell també puja als castells i ha d’estar pendent dels petits.


Oriol Salomó

Per altra banda trobem a Oriol Salomó, en la seva primera temporada com a Cap de Pinya. Després de quinze anys dins la colla i cinc formant part de la Tècnica,estrena aquest càrrec amb orgull, amb ganes d’aconseguir noves fites, i volent ser un exemple per als castellers inculcant comportament, actitud i sacrifici. Salomó té la responsabilitat de coordinar i distribuir les tasques de l’equip tècnic, supervisar aquestes tasques, observar possibles problemes i millorar la confecció i la realització de pinyes, folres i manilles alhora que tothom es trobi a gust i es senti reconegut i valorat. És necessària una pinya robusta, si pot ser gran millor, ben tancada, arrodonida i compacta perquè d’aquesta forma transmet tranquil·litat al castellers: “tothom ha de tenir clar que, on, quan i com s’ha de fer la feina o la funció assignada.



A mesura que avança la temporada s’intenta repetir en mesura del possible la metodologia i la distribució dels castellers en les diferents posicions, per tal de memoritzar posicions, mecanitzar moviments i aconseguir una bona “química” entre els castellers”.


Aquesta temporada els Xiquets de Tarragona han estat la única colla en descarregar en el primer intent el 2d9fm (dos de nou amb folre i manilles), convertint-se d’aquesta manera en una colla de Gama Extra. El seu Cap de Colla ens explica que alguns castells es fan per necessitat, altres per obligació i d’altres, en canvi, per il·lusió. En aquest cas, aquest castell es va realitzar amb molta planificació, molts assajos, i sobretot, moltes emocions. El Cap de Pinya, per altre banda, ens fa èmfasi en què, el factor físic és molt important, però que el factor psicològic també, a més de la complicitat entre l’equip.

Identitat, Compromís, Esforç, Il·lusió i Col·lectivitat, aquestes són les cinc paraules amb què el Cap de Colla ens defineix què hi ha darrere d’un castell; Feina, Feina, Feina, Feina, Feina (i Feina) són les que empra el Cap de Canalla; el Cap de Pinya ho defineix amb: Assaig, Mètode, Tècnica, Confiança i Valor. “Sóc de la opinió que sempre que ens posem la faixa ho fem per fer els millors castells i de la millor manera possible”- Roger Peiró.
Paula Arbeloa Suárez

Eid mubarak per la festa del sacrifici

Corder amb cap de gallina informa sobre la grip aviar

 Aquesta setmana es celebra l’eid al-adha (عيد الاضحى), altrament coneguda com la festa del corder o del sacrifici. La nombrosa comunitat musulmana del nostre país, doncs, està de celebració, i no estaria de més que els hi desitgem una feliç jornada (عيد مبارك). Pot semblar estrany, per aquelles i aquells que tenim una autèntica concepció mediterrània, que no tinguem un diàleg festiu fluid amb la riba sud de la nostra mar. En el fons les seves festes ni són alienes a les tradicions culturals cristianes (hegemòniques en aquestes latituds) ni tenen un ritual gaire diferent (una excusa per trobar-se i menjar els millors exemples de les respectives cuines).


El motiu de la celebració deriva del passatge bíblic en el que Abraham anava a sacrificar el seu fill, però en el moment que ho anava a fer per demostrar la seva fe i fidelitat a Déu (الله), aquest, tot misericordiós, li va alertar que potser ja quedava clara la seva fidelitat i que per tant sacrifiqués un corder, enlloc del seu fill  (!الحمد لله). Així el fill tingué sort, però no tanta el pobre xai que estava per allà a prop i s’havia quedat atrapat entre les branques d’un matoll per les banyes. El fet de que la comunitat musulmana celebri aquest capítol és perquè Mahoma ho va commemorar per deixar clar que els musulmans consideren a Abraham profeta i que el seu fill primogènit és Ismael, mentre que els cristians reconeixen com a fill primogènit Isaac.
 
Postal en la que es pot llegir feliç festa del sacrifici amb la Meca de fons

Però com bé sabem aquestes coses, al final, acaben sent una molt bona excusa per entaular-se. Òbviament al voltant d’aquesta festa hi ha molts elements, i a banda d’alguns que a dia d’avui s’han convertit en més superflus com poden ser el fet d’estrenar roba o el de regalar joguines a la canalla, també són moments en els que s’apel·la  als valors, com la solidaritat, de fet la família que sacrifica un corder només pot menjar-se una tercera part, ja que les altres dues han de ser compartides amb aquelles famílies que no han pogut comprar-ne un.


Paradetes de dolços i fruits secs a la plaça de jama al-fna, Marràqueix. Fotografia: Nereida Santos


En qualsevol cas, però, segurament l’element més important, deixant de banda la religió, és la gastronomia. Òbviament el ingredient protagonista i indiscutible d’aquests dies és el mateix be, el qual es cuina de mil maneres diferents, sent el cap, l’element més característic i que destaca a la taula (sol fer-se a la brasa o al vapor). Però aquest comparteix el protagonisme, a banda de amb els innumerables ingredients i espècies calculades i posades amb cura en tot el procés, pels dolços. Els quals varien segons els països, i és que no hem d’oblidar que els països àrabs ocupen una gran extensió, i encara més quan parlem de la comunitat musulmana.

Així que per totes i tots:

Eid mubarak! 
!كل عام وانتم بخير! عير مبارك