Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Més enllà de Picasso

L’art contemporani pot ser per a molts un escampall de formes i colors sense cap mena de sentit, però resulta curiós com l’inexpert en art destria quines obres considera art i quines titlla d’aberracions.
Dona plorant, 1937 Pablo Picasso
En general tothom aprecia l’art del Renaixement, el Barroc i el Romanticisme; moviments en els quals no només s’entén fàcilment el que hi ha representat a l’obra sinó que a més s’hi pot apreciar un esforç en la tècnica. Amb les primeres avantguardes del segle XX la dificultat tècnica esdevé cada cop menys apreciable, no obstant se sol acceptar que Picasso fou un geni de la pintura i se li permeten les formes cubistes doncs l’espectador encara es veu capaç d’intuir-hi què hi ha dibuixat. Més enllà del Cubisme el més habitual és trobar-hi barbaritats, com si el petit pas que va del Cubisme a l’Abstracció, el Futurisme, el Constructivisme rus o el Suprematisme fos ben bé una immensitat impossible d’assolir.
No es discuteix per què Picasso pintava estrany, però sembla alhora impossible d’acceptar que d’altres volguessin pintar estrany de manera diferent. Un dels moviments descendents del cubisme que té les seves premisses més clares és el Suprematisme: la supremacia en l’art del sentiment pur envers al món objectiu, el qual esdevé insignificant. Després d’un moviment artístic en el que hem deixat de donar importància a les formes del món objectiu quedant-nos només amb les formes geomètriques (Cubisme), no sembla tan estrany que el pas següent sigui acceptar les formes geomètriques com a representació en si del sentiment pur sense haver-se de relacionar amb el món objectiu.
Quadrat Negre, 1915 Kazimir Malevich


Tampoc podem oblidar que tot l’art, i especialment el contemporani, està estretament lligat amb el seu context creatiu, sinó el concepte “Història de l’Art” no tindria cap significat. Kazimir Malevich va donar sortida al Suprematisme amb l’obra “Quadrat Negre” l’any 1915 quan la Rússia governada per la Tsarina Alexandra amb l’ajuda de Rasputin es trobava immersa en la Primera Guerra Mundial. En un moment tan caòtic social i políticament no resulta tan extravagant la creació d’un art totalment deslligat del món i els seus objectes, en altres paraules la creació mitjançant la pintura d’una realitat alternativa on no hi tenien cabuda els problemes que assetjaven Europa.
Roda de bicicleta, 1913 Marcel Duchamp
Si durant la mateixa època Marcel Duchamp agafava objectes quotidians per convertir-los en art amb els seus ready-made, Kazimir Malevich anava més enllà fent que l’objecte artístic fos una representació d’un no-res doncs l’art hauria de ser únicament sentiment i no la materialització d’un objecte.


I els nostres lectors què en pensen? Consideraríeu l’obra de Malevich com a art? El govern de Stalin no només ho considerava representació artística sinó que ho veia prou perillós com per sotmetre el Suprematisme a la censura russa i fins i tot destruït algunes de les obres. Quin perill deuria veure Stalin en les formes geomètriques que no representen res material?

Supremus Nº 58, 1916 Kazimir Malevich

Detonador

L’incident dibuixat per un diari de l’època
Fa un segle des d’aquell 28 de Juny que va posar fi al món tal i com era conegut fins aleshores, tot i que la Gran Guerra no començaria fins un mes més tard. L’Arxiduc Francesc Ferran d’Àustria, presumpte hereu al tron d’Àustria-Hongria, era de viatge per contemplar les maniobres militar programades a Bòsnia, tal com va ordenar un any abans l’Emperador Francesc Josep I (el marit de Sissi Emperadriuper als amants de la literatura romàntica). Desprès d’una breu inspecció de les barraques militars, la desfilada de sis automòbils va guiar Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia cap a l’obertura del museu estatal de Sarajevo a la seva nova ubicació.

Danilo Ilic, líder local de la Mà Negra Sèrbia, havia distribuït sis dels seus homes al llarg del recorregut de la desfilada per assegurar-se que no perdien l’oportunitat. Els dos primers varen fallar el tret. El tercer d’ells, Nedeljco Cabrinovik, va llençar una bomba a les 10:10am, però el lapsus de temps del detonador va fer que el dispositiu explotés sota el quart cotxe de la desfilada, un per darrere del que ocupava l’Arxiduc. Alertats per l’explosió la processó va accelerar buscant refugi a la Casa de la Vila. Els altres tres assassins van fallar doncs els cotxes passaven ara a massa velocitat. La història seria molt diferent si Francesc Ferran s’hagués quedat a dins en lloc de visitar l’Hospital de Sarajevo per veure els afectats per l’explosió. En aquesta segona desfilada d’automòbils se suposava que havien d’evitar problemes seguint una ruta diferent, però ningú va informar al conductor i així van acabar apropant-se massa a la posició que havia ocupat Gavrilo Princip, un dels assassins que en haver fallat s’havia traslladat a un lloc òptim. Princip va arribar a apropar-se fins a 1’5 metres de la parella i va disparar dos tres amb una pistola semi-automàtica de 9x17mm feta a Sèrbia. La primera bala va ferir l’Arxiduc a la vena jugular, la segona va causar una ferida abdominal a la Duquessa. Tots dos varen morir el mateix dia. L’Imperi Austrohongarès va demanar explicacions a Sèrbia, però aquesta respongué que el problema no concernia el Govern Serbi. Per tant l’Imperi va enviar l’Ultimàtum de Juliol, el qual no va ser satisfet, i posteriorment va declarar la guerra. Alemanya estava aliada amb l’Imperi mentre que el Regne de Sèrbia contava amb el suport de l’Imperi Rús, membre de la Triple Entesa juntament amb França i el Regne Unit. D’aquesta manera el petit conflicte entre Sèrbia i Àustria-Hongria va ser el detonador del primer conflicte a nivell mundial.

Mapa de les aliances a Europa l’any 1914

Però per què Sèrbia va atacar al seu veí? Això es remunta al Tractat de Berlín de 1878 signat pel Regne Unit, França, Alemanya, l’Imperi Austrohongarès, Itàlia i Rússia. Amb aquest tractat Sèrbia, Romania i Montenegro van ser reconegut com a regnes independents, mentre que Bòsnia va ser annexionada com a territori Austrohongarès. Ens els primers anys del segle XX oficials militars serbis liderats per Dragutin Dimitrijevic, qui també va tenir el seu paper en l’assassinat de 1914 doncs era el líder de la Mà Negra, van irrompre al palau reial de Sèrbia, van matar el rei i al seu lloc hi van posar a Pere I Karadordevic. Havia nascut una nova dinastia més nacionalista i el seu propòsit fou reunificar tots els territoris que havien format part de l’antic Imperi Serbi (el qual es va esfondrar l’any 1371, supera-ho Sèrbia!) incloent Bòsnia.

Per tant tot i que Àustria-Hongria (i Alemanya) frisessin per una excusa per atacar, va ser originalment Sèrbia qui, des de l’ombra, va trencar els Tractat de Berlín. Un cop iniciat el conflicte les Aliances van sortir a la defensa els uns dels altres i tot i que la Triple Entesa estava defensant el regne “culpable” ja no importava realment doncs tots els països implicats tenien petits problemes no resolts entre ells. La tensió havia estat a l’aire per molt temps i la mort de Francesc Ferran va ser només la gota que fa vessar el vas.

Què hauria passat si l’Arxiduc hagués fet cas de les pors de la seva esposa enlloc d’aprofitar l’ocasió de passar un dia a fora amb ella (com a Comtessa txeca Sofia era tractada com a plebeu dins de la cort austríaca, per tant les mostres d’afecte en públic eren inacceptables, ni tan sols podia asseure’s al costat del seu marit)? Molt probablement, i tristament, la història no hauria canviat massa. Alemanya i Rússia, les més ansioses per un conflicte bèl·lic, haurien trobat una altra excusa entre els seus aliats per tal d’encarar-se l’una amb l’altra i provar d’expandir els seus territoris. Qui sap si en aquest hipotètic cas Alemanya també hauria d’haver pagat, injustament, la major part dels costos de la guerra i d’aquesta manera liderar Europa, i el món sencer, cap al segon gran conflicte del segle passat. Perquè, després de tot, la Segona Guerra Mundial no fou sinó la continuació dels problemes sense resoldre que durant tant de temps havien anat fent ferida a Europa.
L’Arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa la Duquessa Sofia el 28 de Juny de 1914 a Sarajevo