Idol: les noves geishes

Castellano     English

Les tardes d’estiu s´on sufocants al Mediterrani; és així. Tot i això, està sent un estiu molt fresc, però l’asfalt de Tarragona a les cinc de la tarda de meitat de juny, crema.

Ens trobem a prop de la plaça de Toros. La nostra amfitriona, l’Aina Gombau, col·laboradora del Cultius, ens prepara uns cafès en unes tassses de Hogwarts. Avui entrevistem l’Emika Kamieda, japonesa que resideix actualment a Tarragona, i que ha estat una de les capitanes d’un dels grups músicals més famosos del japó: NMB48, grup germà d’AKB48. Parlem amb ella del fenomen dels idols i el J-Pop. Som-hi!

Continua la lectura de Idol: les noves geishes

Fotografia i activisme. Genoveva Seydoux

L’entrevistem fent el vermut
Fotoreportera, sociòloga, escriptora, activista… ens trobem al centre de Tarragona; al pis de la Genoveva Seydoux, El Gràfic de Tarragona, Geno per als amics. Vermut ben fred, una llimona, olives, i uns pinxitos en forma d’elefant. Una estona xerrant amb la Genoveva. Nascuda a París, graduada en INEF a Marsella i doctorada en sociologia a Siena. Tota una vida voltant pel món!

A més a més té dues malalties cròniques: sensibilitat química múltiple i encefaliomelitis miàlgica (síndrome de fatiga crònica), que li han marcat tant vitalment com a l’hora de realitzar les seves creacions. Però com va començar tot? El dia que l’acomiadaren de manera improcedent de la seva feina, a Barcelona, l’any 2004; a través de la que, i gràcies al finiquito, es comprà la seva primera càmera fotogràfica digital, una compacta de gama alta. Iniciava la seva dedicació a la fotografia. A partir d’aquí comença a observar i a realitzar fotografies de caire sociològic, fixant-se en la gent, els petits detalls, les vivències, etc.




Les seves fotografies tenen dues vessants: per una banda la fotografia periodística, de lluita, de manifestacions i concentracions, amb la que aconseguí, aquest 2014, el premi ‘1r de maig’ al reconeixement per la seva tasca periodística, del sindicat UGT (Unió General de Treballadors). De l’altra la més artística, fent fotografies sobretot de fauna i paisatge, així com la seva primera sèrie sobre el cos. Instantànies fosques i colpidores que realitzà per tal d’acceptar la malaltia, l’aïllament social, i que li valgueren la seva primera exposició, el 2005 a Barcelona, al bar d’un amic; i el cartell d’una publicitat per una empresa de joies (Watx)

Vèrtebres. Exposició Autofotografía de una soledad, 2005


Ha estat, doncs, mitjançant la creació artística que ha canalitzat unes malalties, greus per si mateixes, a les que li hem de sumar el poc reconeixement social que tenen; aquests dos elements li han donat a la seva obra un caràcter personal i íntim, perquè més enllà de la força que desprenen interpel·len a l’espectador a fer-se preguntes de la seva pròpia vida. No és només un crit de dolor, és també un crit contra un model de vida químic i contra l’estigmatització de tot allò que no surt als mitjans.

A partir d’aquí anà fent diverses exposicions, com la de Tempesta Normanda, on recollia una sèrie basada en la violència oceànica quan xoca amb la terra. Però les seves imatges, lluny de representar violència, desprenien fins i tot serenor, era un joc, un diàleg entre l’escuma salada i les herbes i roques que rebien el vendaval.

Tempesta Normanda, 2013


De forma paral·lela comença a fer fotoperiodisme i reportatges fotogràfics de manera freelance. El seu primer projecte foto-periodístic és a través d’Amnistia Internacional a Tarragona, al 2008. Més endavant es connecta i retrata la vida del moviment 15M i, juntament amb una companya perodista, crea PGFotografia, que duraria un temps. Fa un any va decidir obrir el Gràfic de Tarragona, un espai web a través del qual volia mostrar els seus reportatges foto-periodístics de manera més anònima, com per agafar distància amb allò que fotografiava, ja que ella mateixa és una peça més de l’activisme, i no renega d’això, sinó per a que s’entengués que la seva lectura anava, i va, més enllà de la seva persona, de la seva ideologia política. Per això el que trobem com a resultat és un diari de la lluita al carrer, de qualsevol lluita al carrer, desvinculant-se i alhora unint-se a totes i cadascuna de les lluites socials del Camp, essent així un altre mitjà on visualitzar tot allò que els mitjans de comunicació tradicionals no han situat en les seves portades i prioritats periodístiques.

“Seguirem decidint, seguirem desobeint”, Mani 8M 2014

Actualment es troba realitzant un projecte fotogràfic basat en la visibilització d’aquestes malalties tan poc conegudes com és la sensibilitat química (SQM) i encefalomielitis miàlgia (EM-SFC), comptant amb l’ajuda de companys que també la pateixen, i reflectint el dia a dia de les seves vides.
També ha participat de projectes literaris, il·lustrant novel·les i poemaris o escrivint ella mateixa. Us animem, doncs, a que descobriu la seva obra i seguiu els seus projectes de ben a prop!

Finalitzem dient dues coses: la primera és donar-li les gràcies per l’entrevista, o més ben dit per tots els moments compartits amb ella i les xarrades; la segona és que hem volgut agrair-li totes les fotos que ens ha cedit en aquest blog, no només en aquest article sinó en d’altres en els que hem il·lustrat amb imatges seves, i ho hem volgut fer amb la compra d’un dels seus calendaris, que cada any realitza i ven per tal de comprar material per als seus reportatges, essent el d’aquest any de paisatges de Normandia, al nord de França, i que serà sortejat aquest mes de desembre. En vols un? Només has de seguir les instruccions que t’expliquem aquí o enviar-nos un mail a info@cultiusculturals.cat

 

Entrevista de: 
Guiomar SánchezPallarès
Amb la col·laboració de: 
Gabino Martínez Muñoz

De tallers oberts a cultura oberta

De vegades passa que nosaltres, ciutadans i consumidors de cultura, no ens adonem de totes aquelles coses que la ciutat ens ofereix o està disposada a oferir-nos. Sovint només omplim els carrers en dates concretes, com ara Sant Jordi, Santa Tecla, etc. Els tallers oberts de la Part Alta de Tarragona són, en aquest cas, un d’aquests exemples, i és precisament des d’aquí des d’on la nova directiva d’aquesta associació vol crear un canvi.

Aquests dies, del 4 al 7 de setembre s’han dut a terme els X Tallers Oberts de la Part Alta de Tarragona, conduits per l’associació d’artistes anomenada Tallers03 pel codi postal d’aquesta zona. Un esdeveniment anual amb el que es pretén reforçar la presència artística a la ciutat així com donar a conèixer els artistes i la seva obra. Enguany, però, amb una multitud de canvis que no afecten tant exteriorment com al propi interior de l’associació i la significació mateixa d’aquests.


Pau López, Tziqui i Dídac Francisco, membres de la nova junta directiva de l’associació, tres joves que encara cerquen la seva identitat artística, són els encarregats de dur a terme les activitats que tenen plantejades per aquests dos anys de mandat. Ells mateixos ens han deixat recórrer el seu taller aquests dies que comparteixen amb altres dos creadors. Situat a la Rambla Vella de Tarragona, ple d’esbossos, dibuixos, pintura i materials diversos, esdevé el centre neuràlgic de la seva creació, i és des d’on el Cultius Culturals els hem fet una entrevista.

Taller 26. Espai d’Enric Llevat. Fotografia d’Alba Benedicto

La seva idea de Tallers Oberts, tal com ens han explicat, passa precisament per la ruptura amb la idea primigènia dels tallers oberts: obrir-los, reformular-los, ampliar i replantejar el seu  significat per a crear quelcom més col·laboratiu, no només entre els artistes de la Part Alta, sinó també amb altres col·lectius: la Universitat, l’Escola d’Art, etc. com una mena de mediadors entre la ciutat i la vida artística.
Es pot veure aquesta voluntat d’interconnectar diferents espais i elements en els projectes per a aquests Tallers Oberts, com són l’exposició col·lectiva de tots els tallers a les Voltes del Pallol, la mostra d’artistes de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona a l’antic Ajuntament, la xaranga literària portada per l’Escola de Lletres o la idea de fer participar els alumnes de l’assignatura de crítica d’art en l’elaboració del catàleg. En aquest sentit pretenen crear sinèrgies entre diferents institucions de la ciutat, «pujar el llistó de la oferta artística», emmirallar-se amb Barcelona però a través de tot el potencial que té Tarragona. «Ens interessen els relats locals», afirma Pau López, i Tarragona pot oferir un circuit artístic propi, carregat de força i individualitat, caldria, però, que s’unissin i treballessin cooperativament cadascun dels pols de la ciutat.

Un exemple magnífic d’aquesta voluntat de sinèrgies la dóna el projecte del catàleg, creat amb l’ajut d’Antonio Salcedo, professor de la Universitat Rovira i Virgili, amb el que s’instà als alumnes de crítica d’art, de la carrera d’Història de l’Art, a que fessin cadascú una crítica d’un dels tallers participants en la mostra, creant un vincle directe de l’alumne amb l’artista, essent aquesta crítica la que aniria com a descripció de cadascun dels artistes al catàleg, millorant-ne la qualitat i fent-lo ell mateix com a objecte artístic ja que, autoeditat i pràcticament fet a mà, el catàleg ha estat un seguit de postals que, col·locades en cadascun dels tallers, el visitant havia de fer-se’n col·lecció, com a incentiu per a visitar-los tots.

Catàleg complet. Tallers03 2014. Fotografia pròpia
La premissa inicial dels tallers era obrir-los per a que un públic potencial pogués veure la obra i així comprar quelcom, però ells creuen que això ja no és així, o ja no només és això. És important fer activitats a més a més dels tallers, i sobretot crear connexions entre els socis de l’associació. «Perquè no fer accions al carrer? Projectes conjunts» es pregunten, i plantegen com fer participar més activament el públic, per una banda, però sobretot buscant un lligam  més fort entre els membres interns. «Una associació acostuma a ser un sistema piramidal, i el que volem és horitzontalitzar el sistema de coordinació, cooperació i acció; trencar la estructura jeràrquica i fer propostes horitzontals».

Ens parlen d’intercanvis. Intercanvis de coneixement però també de col·laboracions, «seria com tornar al “trueque”» reflexiona Tziqui, fent partícips no només al sistema de les belles arts, sinó trencar els motlles i fer entrar per exemple artesans o altres tipologies de creació.

Espai taller de Tziqui. Fotografia d’Alba Benedicto
Col·lecció Pero yo ya no soy yo, ni mi casa es ya mi casa de Pau López. Fotografia d’Alba Benedicto


Plens d’energia pretenen crear xarxes d’intercanvi internes i activitats de tota mena durant tot l‘any, que esperem i desitgem que els funcionin perfectament i que sigui un pol més del compendi tarragoní de creació artística més enllà dels fets puntuals que criden a la població a interessar-se per la cultura. També els donem les gràcies per l’entrevista i molts d’ànims per seguir endavant amb nous projectes!   

“Un nen no es limita, el limiten progressivament” teatre de l’instant. nakadaska.

Cinc amics, cinc companys: Clàudia Bolumar Liz, Ariadna Matamoross Páramo, Adrián Pino Olivera, Pedro Rothstein Pérez i Maria Sanmartí Astor. Es defineixen a ells mateixos amb aquesta paraula inventada: nakadaska. Un mot que juga amb el paladar, com aquell Lo-li-ta de Nabokov. Argumenten que fan teatre de l’instant, del sentiment, per emanar l’essència de quan som petits.
Es tracta d’un col·lectiu de teatre que, des del 2010, van avançant en el panorama cultural barceloní.




Ens trobem a Taller 76, un petit bar del carrer Tallers, al Raval de Barcelona. Ens acompanya Adrián Pino, un dels components de nakadaska.

Adrián, visitant el vostre web i xarxes socials ens n’adonem que feu servir tres conceptes per definir la vostra activitat artística: ‘petita revolució’, ‘teatre de l’instant’ i ‘sent pensa actua’. Ens els podries explicar?

Bé, aquests tres conceptes representen els elements que configuren la nostra filosofia, el nostre missatge. El nucli de tot és la ‘petita revolució’: el que volem, és convidar a la gent a despertar i alliberar el seu nen interior, perquè creiem que és una força capaç de generar canvi. Per què? Un nen sent, pensa i actua de manera lliure. No té complexos, prejudicis… Un nen no es limita, el limiten progressivament, de tal forma que va perdent la seva llibertat i intensitat.

Així, amb el nostre ‘teatre de l’instant’ volem obrir un parèntesi en les vides frenètiques de les persones per connectar amb aquesta força de l’infant interior: proposem que connectis amb l’emoció, el pensament i la voluntat de crear. Sentir, pensar i actuar… com un nen. Però no en el sentit naïf, sinó en quant al potencial creador i pensador d’aquella edat de la vida. Per aconseguir-ho creem una triple experiència:

sentir: les nostres obres parlen de les emocions i de les relacions humanes; a més, tot sovint també introduïm el contacte amb sensacions.
pensar: és la vessant reflexiva; en acabar la presentació teatral fem un col·loqui, un espai per poder opinar i reflexionar sobre el que s’ha vist.
actuar: aquest últim valor té a veure amb la nostra voluntat de que el públic tingui un rol actiu i que en certs moments pugui intervenir en les obres, canviant el rumb de la història. A més, l’actua també té a veure amb les iniciatives de participació que tenim posades en marxa per convidar a la gent a crear.

Així doncs el ‘sent pensa actua’, és com la nostra clau per alliberar el Petit Príncep que habita dins de tothom.

Us imagino, no ho sé, en un bar, en aquest bar. Com va anar la història, ara fa quatre anys?
Al 2010 volia crear grup artístic, no solament teatral, així que vaig posar un anunci a una pàgina de càstings d’Internet i, amb una sèrie de persones que van contestar, quedàvem per fer dibuix, teatre, dansa… Alguns van anar marxant, però ens vam adonar que la cosa s’anava enfortint; vam quedar un grup reduït i decidirem decantar-nos pel teatre com a gènere i les emocions i relacions humanes com a tema.


La paraula nakadaska, doncs, com sorgeix?
Doncs vaig agafar l’ordinador i vaig teclejar aleatòriament. Em sortiren unes consonants que arreglades una mica i posant-hi vocals quedava el mot que ens defineix: nakadaska. Va ser pur atzar!

Llavors és com un acte Dadà!
Sí, cert! És destacable el fet que ho comparis amb el dadaisme perquè ells també cercaven dins del món de les sensacions i jugant amb el paper dels nens, de la concepció una mica irracional sense dependre de les normes establertes.

Ja hem vist com és nakadaska, però, qui sou?
Som cinc persones, i tots hem tingut alguna experiència teatral, tot i que acadèmicament venim d’àmbits molt diferents: la Clàudia i jo hem fet audiovisuals, l’Ariadna art dramàtic, el Pedro està acabant polítiques, i la Maria és graduada en educació social. Això ens permet a cadascú tenir una tasca concreta: la Clàudia, per exemple, s’encarrega del tema de la imatge, l’estètica… l’Ariadna ens ajuda sobretot en temes d’interpretació, el Pedro és un gran orador i és el nostre particular RRPP, la Maria, per la seva banda, està en contacte amb dinàmiques de participació social que hem incorporat a les nostres obres, i jo faig la feina de comunicació i xarxes socials. En l’àmbit creatiu, però, treballem de forma horitzontal: no tenim un director que ens coordini sinó que tots intervenim en diversos moments del procés (ideació, guió, producció, actuació, etc.). i a més comptem amb una extensa xarxa de col·laboradors que ens ajuden i posen el seu granet de sorra en el projecte. Creiem que aquest és l’esperit dels temps que vivim: autogestió i cooperació.

Vosaltres feu teatre, però també performances, exposicions…

Fem teatre perquè és amb el que més còmodes ens sentim i el que millor desenvolupa la nostra filosofia. Creiem que d’alguna manera el teatre pot ser una eina útil per proposar interrogants, generar canvi, etc. Però com que estem molt compromesos amb el fet que la gent participi dels nostres projectes, volem donar oportunitats a joves artistes, o no artistes, però que tinguin inquietuds artístiques: que una persona, per exemple, que no ha exposat mai però dibuixa en una llibreta que té en un calaix, que la tregui i ens ho mostri. Des de nakadaska els volem donar aquesta finestra; és una altra manera de comunicar la nostra filosofia.
D’aquí sorgeix la idea de emociónate: cada mes triem una emoció i convidem a que ens enviïn obres de qualsevol disciplina. Durant el mes fem difusió online d’aquestes creacions, i en acabar el curs –nosaltres també anem com les escoles, de setembre a juny, hehe- reunim totes les obres i inaugurem el curs següent fent una gran exposició física.



Expliqueu-nos una mica la vostra trajectòria

La primera obra que vam fer va ser inmerso, que tracta sobre les pors humanes. Cada actor era un individu amb una por concreta i els altres eren les seves ombres: el sacsejaven, li posaven el repte de superar la seva por i calia veure com l’individu reaccionava i es plantejava la seva vida a partir d’aquell moment. Era la nostra carta de presentació davant del món; allà ja vam fer un col·loqui després de la representació de manera que la voluntat d’interactuar amb el públic hi ha estat sempre.
Després vam fer dues performances, totes dues amb voluntat de crítica social: ecoi fisura. A ecouns quants individus trobaven uns calaixos de fusta negra que col·locats de diferents maneres representaven models polítics, moments de tirania, mostrant que al llarg de la història molts sistemes de govern han reproduint el model opressor-oprimit. Fisura mostrava com la educació pot crear discriminació i odi.
També vam fer contacto, sobre l’abús de les xarxes socials i els hàbits i conductes absurdes que genera aquest excés, i un cinefòrum sensorial, zero, en el que fèiem tocar i olorar certs elements que després apareixerien al film.
Finalment emociónate, que és la iniciativa de la que us parlava abans, però també una performance. La vam presentar a la inauguració de la primera exposició física de emociónate: uns controladors persegueixen la creativitat i, en general, la lliure expressió, però veuran com el seu món trontolla.



Immerso



On assageu? Hi ha una seu de nakadaska?

Hem passant per diversos llocs: vam començar a l’espai d’assajos La Salamandra, a Plaça de Sants, després ens van acollir al Centre Cívic Barceloneta, i actualment estem a la Nau Ivanow, una de les fàbriques de creació de la ciutat. Allà som residents i és on vam estrenar la nostra primera obra de teatre. La Nau és un espai que aposta per noves companyies teatrals i alimenta així el nou teatre català. També dóna oportunitats a joves artistes d’altres disciplines, de Barcelona especialment. Estem sota el seu sostre des del 2012 i, se’ns dubte, aquest fet ens ha ajudat a professionalitzar el col·lectiu. Formar part del seu viver de creadors és una oportunitat molt bona que estem aprofitant al màxim.

Parla’m d’aquest projecte nou.
Doncs bé, es diu bohème, i és una peça teatral curta, entre 30 i 40 minuts. Està inspirada en el vi, i l’hem pensat per a ser representada en bodegues. El vi és un símbol que representa valors com l’alegria, la creativitat, la passió, la llibertat… Emfatitzar els valors del vi a través del teatre. Hi ha uns personatges del món de la bohèmia que celebren una festa en honor del desig i hi apareix un personatge inesperat, una periodista que representa els valors contraris: és freda, racional, objectiva… així, s’estableix un diàleg que en tots els nostres projectes sempre hi és present d’alguna forma: el contrast entre l’expressió lliure, la natura, l’emoció, vers el control, la rectitud. El nen davant del món adult.
La idea de fer-ho en una bodega ve pel fet de cercar nous espais, llocs íntims, proximitat. No ens agraden els grans escenaris separats del públic. Entenem el teatre com una experiència, i aquí la gent podrà venir, asseure’s i veure l’obra mentre beu una copa o es pren una tapa.
S’estrena el dia de 5 de març a les 21h al celler Cal Marino, al Poble Sec. I després la nostra idea és anar-la fent per bodegues de Barcelona.


Molt bé, per acabar, ja que sou uns experts en concentrar l’essència de les vostres obres en una sola paraula, ma’gradaria que em definissis nakadaska amb un sol mot.

Uf, m’és molt difícil… Seria nen, energia i essència potser… totes tres.

Però només ha de ser una.

Bé, doncs energia! Potser és la que ho concentra tot.

Moltes gràcies Adrián!

Bohème