El Nil és un recurs literari.
El Nil flueix cap al nord
Subversió i submissió. La sub-cultura als països àrabs avui
Una possible resposta a si l’art, la cultura i l’humor han esdevingut eines principals de contestació política després de la “primavera àrab”
La visió que una persona europea, occidental, té de la cultura ha estat sempre a través d’un prisma molt restrictiu. Són molts segles de mirar el món des de l’eurocentrisme i especialment ha estat en allò cultural on el seu triomf ha estat més absolut. Les referències culturals d’abans i ara, els corrents artístics, les etapes culturals, absolutament tot ho mirem des de la perspectiva que sempre ha estat eurocèntrica, i que avui és occidentalcèntrica. També, pel que fa al comissariat d’exposicions i visionats artístics provinents dels països àrabs, caient sistemàticament en els mateixos estereotips[1]. En aquest cas, però, parlarem del paper de la cultura, de les arts, en els països àrabs, especialment després d’allò que s’ha anomenat primaveres àrabs, i que per agilitzar el relat així les anomenarem.
Continua la lectura de Subversió i submissió. La sub-cultura als països àrabs avui
Subversión y sumisión. La sub-cultura en los países árabes hoy
Una posible respuesta a si el arte, la cultura y el humor se han convertido en herramientas de contestación política después de la “primavera árabe”
Malesh, no passa res
 |
| Panoràmica de la mesquita del Sultan Hassan des de la Mesquita de Mohamed Ali |
Malesh (en àrab omeia معلش) és una de les paraules que més utilitzen els i les cairotes en el seu dia a dia, una de les seves traduccions vindria a ser una mena de no passa res. I aquesta la poden utilitzar en qualsevol moment i en qualsevol situació.
 |
| Panoràmica dels terrats de Jan al-Jalili |
I tot i que si fem una traducció literal, no s’escau exactament a la situació egípcia actual, tal i com ells la interpreten descriu perfectament el país d’avui en dia. Després de l’últim alçament popular a la plaça Tahrir, fa una mica més d’un any, i que va servir per enderrocar el president, un pel autoritari i estrambòtic, però escollit democràticament, Mursi, dels Germans Musulmans; ara mateix governa l’estat el Sissi, un ex-cap militar que s’enfrontà a les urnes el passat mes de maig i que no va patir gens l’ombra del seu rival esquerrà Hamadin Sabahi.
Posem que estem a la plaça d’Ibrahim Pacha, darrera d’on estava l’antiga òpera on tot sovint feia concerts la Umm Kulthum, i una furgo xoca amb un taxi, a l’esquivar un toctoc, i a més li dóna un cop amb el retrovisor a un parell de vianants. La paraula que totes i tots els implicats dirien, seria: malesh. I tots seguirien el seu camí.
 |
| Un dels carrers de Qarafa, la ciutat dels morts, després d’un mercat de bestiari |
Quan parlem del Caire parlem d’una ciutat d’uns setze milions de persones, segurament més, en la que sempre hi ha molta gent, molt moviment, passen moltes coses, es pot comprar al mig del carrer, difícilment podràs caminar per la vorera, podràs degustar la Tamiyaa que tant descrivia en els seus llibres Naguib Mahfuz, i fins i tot en la ciutat dels morts costarà trobar el descans etern. Per tant de contrastos i de situacions dispars n’hi ha moltes, però no sembla que res sigui tan pertorbador com per esquinçar la vida en el seu dia a dia. Perquè com ens passa aquí, hi ha moltes injustícies a corregir, moltes tradicions a canviar, i que ho estiguin intentant ja pot ser més del que estem fent aquí.
 |
| Edifici cremat l’any 2011 des d’una de les finestres del Museu Egipci |
La seguretat davant del turisme la porten fins a un extrem del tot contraproduent. Si un turista en qüestió arriba i el porten de l’hotel al Museu del Caire, per exemple, de ben segur que es pensarà que aquella ciutat està en plena guerra, ja que es trobarà que per entrar hi ha un parell de files amb més d’una desena de tancs i militars amb l’arma a les mans. O si estàs visitant la piràmide roja, de cop un militar apareixerà per escoltar-te. Quan no cal, perquè si vertaderament fossis un objectiu ho hauries notat quan camines entre els i les cairotes en el seu dia a dia, i si vertaderament ets un objectiu, l’escolta facilitaria la cosa. Per tant aquesta mostra excessiva del poder militar, i sobretot, de com cuiden i mimen als turistes, és sobrant.
 |
| Últim divendres de Ramadà a la Mesquita Arm Ibn al-As, la més antiga d’Àfrica |
La sort de poder visitar una ciutat de la mà de gent que la viu i la trepitja cada dia, és un autèntic plaer, i et permet treure’t els complexos i pors que puguis portar a sobre per la imatge que t’has creat a través d’uns mitjans de comunicació que d’uns fets concrets i reals, t’han fet creure tenir una imatge generalitzada per tota la ciutat, i fins i tot aplicable a tot el país, i de forma prolongada en el temps, ja que és de l’únic que t’han informat.
 |
| La plaça Tahrir des d’una de les seves terrasses |
I aquest article no té gaire més contingut que el d’expressar que descobrir el Caire hauria de ser una obligació, perdre’s pels seus carrers, barris dispars, i parlar amb la seva gent compartint una canya de sucre de tots els reptes que encara li queden per realitzar des de les protestes massives que van començar al 2011. En definitiva, aquest article no és res més que una demanda que em van fer uns cambrers d’un bar de la plaça Tahrir: aneu al vostre país i expliqueu que aquí no passa res, i que us vau prendre molts sucs de llimona en aquesta terrassa (fins i tot durant el eid al-Fitr quan la tenien tallada els militars, per si un cas).
Cultius Culturals 