Subversió i submissió. La sub-cultura als països àrabs avui

Castellano

Una possible resposta a si l’art, la cultura i l’humor han esdevingut eines principals de contestació política després de la “primavera àrab”

La visió que una persona europea, occidental, té de la cultura ha estat sempre a través d’un prisma molt restrictiu. Són molts segles de mirar el món des de l’eurocentrisme i especialment ha estat en allò cultural on el seu triomf ha estat més absolut. Les referències culturals d’abans i ara, els corrents artístics, les etapes culturals, absolutament tot ho mirem des de la perspectiva que sempre ha estat eurocèntrica, i que avui és occidentalcèntrica. També, pel que fa al comissariat d’exposicions i visionats artístics provinents dels països àrabs, caient sistemàticament en els mateixos estereotips[1]. En aquest cas, però, parlarem del paper de la cultura, de les arts, en els països àrabs, especialment després d’allò que s’ha anomenat primaveres àrabs, i que per agilitzar el relat així les anomenarem.

Continua la lectura de Subversió i submissió. La sub-cultura als països àrabs avui

Subversión y sumisión. La sub-cultura en los países árabes hoy

Català

Una posible respuesta a si el arte, la cultura y el humor se han convertido en herramientas de contestación política después de la “primavera árabe”

La visión que una persona europea, occidental, tiene de la cultura se ha basado siempre en un prisma muy restrictivo. Son muchos siglos de mirar el mundo desde el eurocentrismo y especialmente ha sido en lo cultural donde su triunfo ha sido más absoluto. Las referencias culturales de ayer y hoy, las corrientes artísticas, las etapas culturales, absolutamente todo lo miramos desde la perspectiva que siempre ha sido eurocéntrica, y que hoy es occidentalcéntrica. También, con respecto al comisariado de exposiciones y visionados artísticos provenientes de los países árabes, cayendo sistemáticamente en los mismos estereotipos. En este caso, sin embargo, hablaremos del papel de la cultura, de las artes, en los países árabes, especialmente después de lo que se han llamado primaveras árabes, y que para agilizar el relato así las llamaremos.

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d’òptica. Volem parlar de l’edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d’un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia



Cinefòrum Sàhara. Històries d’aprop
Durant aquest mes de novembre, des d’Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l’àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l’alimentació en els camps de refugiats.





Lo importante es la base. Vida als barris
El Teler de llum – Centre d’Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d’altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s’ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s’ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d’oci quotidians.


Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball



Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! 🙂
Consulteu les propostes anteriors d’altres bloggers aquí.



Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Tuitdebate: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre #encirc14

Os traemos la tercera taera del curso online, abierto y gratuito ‘Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común’. Esta vez, de nuevo, de la mano de Guiomar Sánchez.

Se trata de un curso completamente abierto y que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14 


Tema 3: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre

“Quien recibe una idea de mí, recibe instrucción sin disminuir la mía; igual que quien enciende su vela con la mía, recibe luz sin que yo quede a oscuras” Thomas Jefferson


Esta frase define perfectamente la concepción abierta y plural de la cultura y las políticas de cultura libre. En este tercer tema se nos habla de cómo se puede sostener la cultura libre si no queremos hacer uso de los derechos de autor; para eso se nos muestran proyectos y herramientas que podemos usar para una cultura así, como son el crowdfounding, las ayudas estatales o las redes internas entre profesionales, entre otras.


Tuitdebate

La tercera tarea que se nos pedía era, de esta manera, participar en un tuitdebate que tuvo lugar el pasado martes 9 de septiembre, tratando de opinar y dar ejemplos sobre el tema. Por mi parte no he podido participar y es por eso que os resumiré mi opinión. Aquí podéis visualizar los tweets de ayer.

Se hablaba principalmente de qué métodos y estrategias se pueden usar para la participación libre a la cultura o a la creación de ésta. Por ello los participantes creían que es necesario un mayor fomento de espacios de cultura, libre y gratuitos, publicaciones abiertas, así como promover las licencias libres; éstas, no sólo para artistas y arte, sino también en el campo del profesorado, ciencia e investigación, como son por ejemplo las licencias Copyleft o el Software libre.
Por otro lado, de cara a la administración pública, se pedía un abandono de la obsesión por la solvencia económica de los proyectos, así como facilitar el acercamiento de la cultura en general, sobretodo creando, ya sea gratuitamente o con bajos precios, la entrada del gran público a teatros, cines, etc. 

En mi opinión creo que la sustentación de la cultura libre y gratuita para el público es algo muy costoso, tanto económica como intelectualmente, pero que precisamente es ése el factor esencial -el de llevarlo a todo el mundo- el que nos obliga a crear proyectos en los que perdemos dinero o que no ganamos nada, porque ante todo la importancia reside en la difusión, divulgación o libre intercambio de conocimientos, que hace que queramos prosperar dentro del campo de la cultura libre, creando y fortaleciendo redes de pensamiento, y así crear interconexiones entre universidades, asociaciones, artistas y toda la sociedad.

Guiomar Sánchez Pallarès