Maltusianisme: el musical ?

Si sabeu què és el Maltusianisme potser us sobta saber que aquest 2014 ha arribat al West End de Londres un musical basat en aquesta teoria demogràfica, econòmica i sociopolítica. Però anem per parts: què és el Maltusianisme?
Retrat de Tomas Malthus (per John Linnell)
Rep el nom gràcies al seu creador Thomas Robert Malthus (1766-1834), economista i demògraf anglès amb una visió força pessimista del món. El 1798 Malthus va publicar la seva teoria en l’Assaig Sobre la Població, on exposava que la població està destinada a la pobresa i l’extinció doncs el creixement de la població és geomètric (és a dir amb una progressió 1-2-4-8-16-32…) mentre que els recursos que en permeten la subsistència tenen un creixement aritmètic (per tant a un ritme 1-2-3-4-5-6…). D’aquesta manera la població creix a un ritme exponencialment més gran que els recursos que la mantenen i per tant la qualitat de vida és redueix fins arribar a un punt conegut com a catàstrofe maltusiana en què els recursos s’esgotarien i la vida humana desapareixeria.
Per tal d’aconseguir un equilibri entre humanitat i recursos, Malthus assenyalava que hi ha alguns obstacles al creixement de la població: tant els privatius (o voluntaris) com la castedat o el control dels matrimonis, així com els destructius (o involuntaris) com les guerres, fams i epidèmies. Per tant si les catàstrofes de la natura no són suficients per aconseguir el balanç necessari per a una llarga subsistència de la humanitat és llavors l’Estat el que ha potenciar l’equilibri si cal amb la creació de guerres o epidèmies. Per exemple, segons Malthus, el pa hauria de ser l’aliment més fàcilment adquirible doncs plena l’estómac però no aporta nutrients, i s’haurien de facilitar condicions de vida insalubres i mètodes anticonceptius per a les classes proletàries.
Thomas Malthus va influir en molts teòrics posteriors. La primera onada de Neomaltusianisme va veure la llum a principis del segle XX, fins i tot a casa nostra amb la fundació a Barcelona de Sección española de la Federación Universal de la Liga de la Regeneración Humanaamb Nelly Roussel i Luis Bulffi de Quintana, qui seria empresonat després de la publicació del llibre Huelga de Vientres(1906) promovent la limitació de la natalitat i maternitat entre els pobres.
Poster de Urinetown: The Musical  (Font: urinetown.co.uk)
Ara bé, com s’inclou tot això en el món feliç dels musicals? En aquest sentit Urinetown: The Musical és una mica diferent dels seus germans de Broadway i, fins i tot, se’n riu del gènere musical cantant a l’espectador que això és una obra i hi ha coses que no es descobreixen fins al segon acte. Creat l’any 2001 per Greg Kotis i Mark Hollman, Urinetownens mostra un futur on, després de 20 anys de sequera, les teories malthusianes s’han portat a l’extrem i quelcom tan bàsic com orinarha estat privatitzat i la població només pot fer les seves necessitats pagant per usar un dels lavatoris de Urine Good Company. Si algun pobre ciutadà no pot pagar les elevades tarifes i embruta els carrers és enviat a Urinetown, un lloc del que mai ningú retorna. Aquest concepte, juntament amb l’elevat control que UGC té sobre la societat recorda inevitable el 1984de George Orwell, una novel·la que també veu de les fonts del Malthusianisme.

Bobby Strong planta cara a Ms Pennywise. Comença la revolució a Urinetown: The Musical (Font: urinetown.co.uk)


Urinetown, però, és també un reflex de qualsevol revolució o lluita política dels nostres temps. Hi ha una gran companyia que només mira per l’augment dels seus ingressos mentre que la classe política és representada per un Senador totalment comprat pels maletins d’efectiu que li ofereix la companyia. El funcionaris recolzen amb goig la companyia fins que no veuen que el bàndol vencedor serà el dels revolucionaris; la força policial, en canvi, és fidel fins al final però gaudeixen d’una manera quasi macabra les sagnants persecucions dels que gosen pixar al carrer. El revolucionaris, però, no estan tampoc lliures de culpa. Tot i que comencen sent els bons de l’obra, carregats de bones intencions per aconseguit la llibertat, durant el segon acte la corrupció arriba també a les seves ments i l’idea d’embrutar-se les mans amb sang els resulta molt atractiva.

Bobby Strong sota la brutalitat policial que impregna el musical.  (Font: urinetown.co.uk)
Com passa a l’obra de George Orwell, Urinetown: The Musical permet reflexionar molt sobre el món actual i el final amarg només fa que accentuar aquesta reflexió i ens permet plantejar-nos seriosament si aquestes distòpies són més possibles del que ens pensem. Un futur on cal pagar per orinar és realment una extravagant fantasia?

Recomanem Tarragona | #FandeTGN

Aquesta setmana el Blog de Tarragona Cultura ens ha convidat a col·laborar en la secció #BlogosferaTGN, emmarcada dins la campanya #FandeTGN, i a partir de la qual se’ns proposa fer tres recomanacions culturals tarragonines. Aquí les tenim!

El Pretori. Una altra mirada

La nostra primera recomanació ve marcada per un canvi d’òptica. Volem parlar de l’edifici del Pretori; essent un espai quotidià que veiem sovint i que, potser, poques vegades ens parem a pensar que es tracta d’un element que marca la història de la ciutat. El coneixem com a palau de Pilats, però en realitat no només és això: també va ser palau reial en època medieval i, ja al segle XX, una presó franquista. Més enllà de la petjada de Tarraco és un memorial democràtic que ens recorda la repressió. Per això us animem a que el visiteu, tant per dins com per fora, i el contempleu amb uns ulls diferents, per veure-hi més a través i més enllà de la ciutat romana.

Pretori. Fotografia pròpia



Cinefòrum Sàhara. Històries d’aprop
Durant aquest mes de novembre, des d’Una finestra al món i Hammada, i de la mà de l’àrea de cooperació, se celebra un cicle de cinema sobre un tema complex i silenciat com és el conflicte sahrauí. Essent aquest a l’antiga audiència, un edifici emblemàtic de Tarragona on trobem murs romans, una sitja medieval i una pintada revolucionària del segle XX, i al que també us proposem una mirada al seu pas temporal. A més a més el cicle temàtic també inclou activitats complementàries com són dues exposicions fotogràfiques i una trobada gastronòmica sobre l’alimentació en els camps de refugiats.





Lo importante es la base. Vida als barris
El Teler de llum – Centre d’Art és una nova proposta de la ciutat que pretén la creació de xarxes i sinergies entre diferents col·lectius artístics tarragonins. Un dels seus projectes és Lo importante es la base, que pretén fer difusió cultural i descentralitzar la producció artística a través, entre d’altres coses, de crear exposicions en espais poc convencionals com ho és per exemple el barri de Camp Clar, que ha acollit un projecte dels artistes Unai Reglero i Gabriela Córdoba anomenat Expeditions, i a partir del que s’ha pretés donar veu a conflictes socials sorgits per culpa de la crisi, i alhora s’ha volgut enaltir la idea de barri. Nosaltres us convidem a que visiteu el gran mural pintat al terra, que es troba a la plaça de Camp Clar, i així sortir del centre de la ciutat per apropar-se als barris, sovint allunyats de gran part de les activitats culturals i d’oci quotidians.


Pintada a Camp Clar. Foto extreta de: http://www.tarragona.cat/cultura/noticies/el-teler-de-llum-centre-dart-presenta-les-linies-de-treball



Moltes gràcies i esperem que gaudiu de les nostres recomanacions! 🙂
Consulteu les propostes anteriors d’altres bloggers aquí.



Bring them back!

Recentment ens hem fet ressò a la nostra pàginade Facebook de la nova campanya d’Act Click i Metaxa: Bring Them Back!, una iniciativa en xarxa per al retorn de les escultures del Partenó d’Atenes i la reunificació del monument.

Amb el suport de la Universitat d’Atenes, l’Institut d’Educació Tecnològica de Kalamata, el Comitè Finès per a la Restitució de les Escultures del Partenó i el Comitè Suís pel Retorn dels Marbres del Partenó; aquesta e-petició vol recollir un milió de firmes per tal de presentar la disputa davant del Parlament Europeu, però quin és exactament el problema amb les escultures del Partenó?

Figures del pediment del Partenó exposades al Museu Britànic. Font: Wikipedia Commons

Si visiteu Atenes, al capdamunt d’un turó hi podreu visitar l’Acròpolis, l’antiga ciutadella amb funció defensiva on hi havia els llocs de culte i que el 1987 fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Entre els elements més coneguts de l’Acròpolis d’Atenes hi ha la monumental porta d’entrada anomenada Propileus, el Temple de Nike Àptera, el Teatre de Dionís, l’Erectèon i el Temple d’Atena Pàrtenos, més conegut com a Partenó. Però a Atenes, encara que visiteu el nou Museu de l’Acròpolis, amb prou feines hi podreu contemplar la meitat de les escultures d’aquests antics temples. Si heu acabat la vostra visita a la capital grega i encara voleu veure la resta d’escultures del Partenó haureu de comprar un altre bitllet d’avió i anar al Museu Britànic de Londres.


Fa ja 200 anys que temple i escultures es troben separats i el motiu té nom i cognom (i títol nobiliari): Thomas Bruce, setè Comte d’Elgin. Com a ambaixador britànic a l’Imperi Otomà, que en aquells moments dominava el territori grec, Thomas Bruce va arribar a un acord amb l’Imperi per tal d’estudiar i documentar les escultures de l’Acropòlis; però en assabentar-se que part dels vells marbres eren reutilitzats en la fortificació del recinte (durant l’ocupació de la península grega els otomans van haver de fer front als venecians i més tard als propis grecs lluitant per la seva independència) Lord Elgin va dur l’acord un pas més enllà i el 1801 començà a emportar-se materials del Partenó i dels edificis del voltant.

Métopa amb Làpita i Centaure.
Font: Web del Museu Britànic

El seu souvenir en tornar al Regne Unit consistia en 17 escultures dels frontons del Partenó, 15 mètopes del fris exterior representant la batalla entre Làpites i centaures, 75 dels 160 metres de fris intern del Partenó i una cariàtide de l’Erecteion, a banda d’altres fragments arquitectònics de la resta d’edificis del turó. L’arribada de les escultures, però, no va ser rebuda amb igual interès per part de tota la població, més per una qüestió de no complir amb els ideal estètics d’altres col·leccions en millor estat o pel fet de ser objectes valorats pels barbàrics turcs i no pas per l’espoliació en sí, i no va ser fins més d’una dècada després que el 1816 el Parlament ho adquirí tot per 35.000 lliures.



Durant molts anys el Regne Unit ha mantingut el seu control sobre aquestes escultures justificant-se amb que Atenes no comptava amb les infraestructures necessàries per a una millor conservació que la que pot oferir el Museu Britànic, però aquest punt ara sembla resolt amb el nou Museu de l’Acròpolis. Ara bé, si l’objectiu no és “reconstruir” el Partenó sinó traslladar les escultures d’un museu a l’altre; és aquest realment un argument de pes en favor dels grecs? Sent un conjunt escultòric de gran importància per a tota la cultura europea, no només per als grecs, realment canvia la percepció o és més satisfactori espiritualment pagant 5€ per veure’l en un museu a Atenes que veure’l gratuïtament a una de les ciutats europees amb més afluència de turistes. És a dir, aquest projecte té un interès merament cultural o es tractar d’augmentar els ingressos en turisme (i això s’aplica als dos bàndols)?

Partenó amb el nou Museu de l’Acròpolis al fons. Font: Web del Museu de l’Acròpolis


Altres arguments que presenten els líders polítics britànics són l’adquisició de les escultures dins dels marges de la legalitat amb un contracte signat amb el govern del territori grec en l’època. No podríem parlar per tant d’espoliació, tot i que l’existència d’aquest contracte és aigua tèrbola. A més, tot i que la campanya només demana específicament el retorn de les escultures del Partenó i no les de la resta d’edificis de l’Acròpolis; els anglesos insisteixen en que això podria obrir una porta per a altres reclamacions que buidarien els grans museus europeus i americans.

Per la seva banda Grècia insisteix en que altres reclamacions no tindrien cabuda donada l’especial importància del Partenó com a monument de valor universal. les diverses peces del Partenó escampades arreu de món constitueixen una única obra d’art que cal reunificar per tal de restablir elements orgànics que ara careixen de cohesió, homogeneïtat i historicitat; però que un cop retrobades al seu lloc d’origen oferiran una major interpretació i comprensió del conjunt. Còpies dels marbres servirien per mostrar l’influencia i deferències de l’art grec en la cultura europea mentre que el context al qual pertanyen els originals no podria ser mai recreat al Museu Britànic.

Museus morint i museus naixent

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que s’havia volgut traslladar el ‘Jardí de les delícies’ del Bosch al nou Museo de las Colecciones Reales que s’obriria al 2016. Finalment el Bosch es quedarà al Museo del Prado, però quin patir!

Tríptic ‘El jardí de les delícies’ Hieronymus Bosch, c. 1500. Foto extreta del web del Museo del Prado



Un dels factors que més controvèrsia genera dins del món patrimonial és la col·locació de les obres quan són d’art modern i arriba el moment de decidir si cal que continuïn al museu d’art modern o en un altre. Una cosa tan senzilla de vegades es converteix en un veritable mal de cap.  M’estic referint, per exemple, a l’eterna discussió de la ubicació del Guernika; o quan el Museu Nacional d’Art de Catalunya adquirí uns Miró. On haurien d’estar aquestes obres? Al museu d’art modern, o a un d’art més clàssic –per dir un nom genèric-? No sempre és així, la Tate britànica, en canvi, lliga peces completament actuals amb d’altres de segles anteriors com podria ser Turner, que perfectament ens l’imaginaríem a la National Gallery. Però un dels exemples més emblemàtics d’aquest fet és el cas de l’acord que se signà al 1948 entre el Metropolitan Museum i el MoMA de Nova York, amb el que es permetia traslladar les obres d’un a l’altre quan haguessin passat cinquanta anys, creant un sistema de museus complementaris.  

En el cas que ens ocupa no respon a un volgut canvi d’ubicació per antiguitat sinó per tal d’annexionar-lo a la temàtica del nou museu que es pretén obrir: el Museo de las Colecciones Reales, essent un punt clau per mostrar l’afany de col·leccionisme de la monarquia hispànica a mode de pinacoteca de tresors adquirits. S’ideà cap al 1998, però anà endarrerint-se la data inaugural; tant és així que el darrer espai, que havia de concloure amb la sala d’Alfons XII, ho seria ara amb Joan Carles I i el retrat de la família reial que Antonio López acabà fa uns dies.

D’aquesta manera es vol recrear l’ambient de mecenatge que caracteritzava les pinacoteques de segles anteriors, on els grans col·leccionistes eren les monarquies europees, que nodrien d’obra enormes palaus. Amb aquesta pretensió volen mostrar, a través de cadascun dels reis de la corona espanyola, una evolució de l’art lligat amb la pròpia història del país. És per això que volgueren, a més a més de totes les peces que pertanyen a Patrimonio Nacional –quadres, escultures, carruatges, utensilis i objectes preciosos- adquirir algunes de les peces del Museo del Prado que, certament, pertanyen a la corona però que foren donades al museu i són precisament de les més emblemàtiques del centre, com són ‘El jardí de les delícies’ del Bosch, ‘El descendiment de la creu’ i ‘La taula dels set pecats capitals’ de Rogier Van der Weyden i ‘El rentadori de peus’ de Tintoretto. Això ha provocat certa controvèrsia perquè són peces clau del Museo del Prado, marca indissoluble del mateix, i treure-les-hi seria mutilar-lo de mica en mica.

Maqueta del museu. Extret del web http://www.cuartopoder.es

Es pot parlar, a més a més, de l’edifici en el qual s’ubicarà! Una construcció de nova planta al costat del Palacio Real i la catedral de l’Almudena que, a part de no casar gens l’arquitectura moderna amb aquests dos edificis històrics –que és el de menys, per a gustos colors- s’hagué d’eliminar la protecció urbanística de la zona per construir-lo, modificant el Pla General d’Ordenació Urbana i per tant rebaixant les proteccions vers el mateix patrimoni d’aquest espai; a més a més que s’ha arribat a superar per triplicat el pressupost inicial.

Imatge aèria del museu

Nosaltres, després d’això, ens fem la reflexió de si realment cal obrir ara mateix un museu. Sempre és una bona notícia el naixement d’elements culturals, és obvi, però amb la crisi actual i amb milers de museus que passen penúries, que no reben suficient subvenció, que fins i tot estan en números vermells, potser no és gaire engrescadora aquesta idea. Hi ha dades ben clares sobre els principals museus de l’estat, com el Museu Thyssen que es troben en moments baixos; museus que directament són de l’estat, com el Prado i Reina Sofía, que se’ls ha baixat el pressupost i estan notant pèrdues com mai. I això si no parlem dels petits i mitjans museus, que han hagut d’acomiadar personal, baixar la qualitat de les exposicions, de la conservació de les peces o que han hagut, fins i tot, de tancar. Museus, centres d’art, biblioteques, festivals… La gran majoria dels actes culturals perillen en un món cada vegada més acultural, on la importància, sembla ser, recau en altres coses. Nosaltres, novament, ens preguntem, cal realment obrir un altre museu? Construir tot un edifici? Habilitar tot un seguit de mesures de seguretat? Uns museus neixen i, mentrestant, d’altres moren.

Per a més info:
– Canvis urbanístics en la zona | El País: http://elpais.com/diario/2010/12/12/madrid/1292156655_850215.html 
– “Crisis en los tres grandes”: http://www.exit-express.com/home.php?seccion=hemeroteca&id=9708
– “El Prado multiplica por cinco sus pérdidas” | El Confidencial: http://www.elconfidencial.com/cultura/2014-08-13/el-prado-multiplica-por-cinco-sus-perdidas_175919/

– El Reina sofía toca fondo: http://www.iart.es/distancia/noticia.php?id=4388
– “Números rojos en el Thyssen” | El País: http://cultura.elpais.com/cultura/2014/09/15/actualidad/1410778233_434695.html

Tuitdebate: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre #encirc14

Os traemos la tercera taera del curso online, abierto y gratuito ‘Arte y cultura en circulación: políticas públicas y gestión de lo común’. Esta vez, de nuevo, de la mano de Guiomar Sánchez.

Se trata de un curso completamente abierto y que se puede seguir vía Twitter con el hashtag #encirc14 


Tema 3: Políticas públicas y sostenibilidad de la cultura libre

“Quien recibe una idea de mí, recibe instrucción sin disminuir la mía; igual que quien enciende su vela con la mía, recibe luz sin que yo quede a oscuras” Thomas Jefferson


Esta frase define perfectamente la concepción abierta y plural de la cultura y las políticas de cultura libre. En este tercer tema se nos habla de cómo se puede sostener la cultura libre si no queremos hacer uso de los derechos de autor; para eso se nos muestran proyectos y herramientas que podemos usar para una cultura así, como son el crowdfounding, las ayudas estatales o las redes internas entre profesionales, entre otras.


Tuitdebate

La tercera tarea que se nos pedía era, de esta manera, participar en un tuitdebate que tuvo lugar el pasado martes 9 de septiembre, tratando de opinar y dar ejemplos sobre el tema. Por mi parte no he podido participar y es por eso que os resumiré mi opinión. Aquí podéis visualizar los tweets de ayer.

Se hablaba principalmente de qué métodos y estrategias se pueden usar para la participación libre a la cultura o a la creación de ésta. Por ello los participantes creían que es necesario un mayor fomento de espacios de cultura, libre y gratuitos, publicaciones abiertas, así como promover las licencias libres; éstas, no sólo para artistas y arte, sino también en el campo del profesorado, ciencia e investigación, como son por ejemplo las licencias Copyleft o el Software libre.
Por otro lado, de cara a la administración pública, se pedía un abandono de la obsesión por la solvencia económica de los proyectos, así como facilitar el acercamiento de la cultura en general, sobretodo creando, ya sea gratuitamente o con bajos precios, la entrada del gran público a teatros, cines, etc. 

En mi opinión creo que la sustentación de la cultura libre y gratuita para el público es algo muy costoso, tanto económica como intelectualmente, pero que precisamente es ése el factor esencial -el de llevarlo a todo el mundo- el que nos obliga a crear proyectos en los que perdemos dinero o que no ganamos nada, porque ante todo la importancia reside en la difusión, divulgación o libre intercambio de conocimientos, que hace que queramos prosperar dentro del campo de la cultura libre, creando y fortaleciendo redes de pensamiento, y así crear interconexiones entre universidades, asociaciones, artistas y toda la sociedad.

Guiomar Sánchez Pallarès