Repo! The Genetic Opera

Arrel de la secció de #CultiusMusicals dels diumenges del mes d’abril, vaig voler parlar d’alguna cosa que no fos coneguda. Sempre he tingut certa predilecció per tot tipus de pel·lícules i sèries musicals, i a través d’un amic vaig arribar a descobrir aquest del que us parlaré: Repo! The Genetic Opera (2008). És un musical tan bizarre i amb tantes curiositats, que m’era molt més fàcil allargar-me, que fer una sinopsi que poguessin penjar a Instagram, i així va néixer la idea de fer aquest article.

Continua la lectura de Repo! The Genetic Opera

EL COS DE LA DONA: ARMA DE GUERRA. LA DONA: CONSTRUCTORA DE PAU

A ningú se li escapa que una guerra és l’exemple més paradigmàtic de la deshumanització. En una guerra els adversaris s’han convertit en enemics. Un enemic sobra. I si sobra pot, o ha de ser, eliminat. Aquest procés en el que els éssers humans deixen de veure als altres com éssers humans, a més, s’agreuja si parlem de les dones. Sempre cal recordar que aquestes, en un context no bèl·lic, ja viuen en un sistema patriarcal, un sistema que mostra la seva pitjor cara en els entorns violents: els cossos de les dones esdevenen un arma de guerra més.

Continua la lectura de EL COS DE LA DONA: ARMA DE GUERRA. LA DONA: CONSTRUCTORA DE PAU

Porteu-vos bé o en comptes de St. Nicolau vindrà el Krampus

Cel gris clar tirant a quasi blanc, arbres despullats i camps adormits esperant l’arribada de la primavera, carrers buits i fred sec que no cala però que va pujant lentament dels peus cap a les cuixes fins arribar al cap, i que un cop allí, es converteix en milers d’ínfimes agulles que es claven insistentment al crani.

A principis de desembre l’hivern ja es fa notar malgrat no haver començat oficialment i els habitants del sud d’Alemanya esperen amb paciència que tornin les bones temperatures. La canalla mentrestant, aliena a les possibles preocupacions dels seus pares sap que aviat s’acabarà l’any i que ha arribat l’hora de jutjar el seu comportament.

Aquesta tradició tan arrelada en el món cristià troba representació en diverses figures del costumari popular segons la zona geogràfica on ens situem: els Reis Mags a casa nostra o St. Nicolau i els seus derivats posteriors (Santa Claus o Pare Noel) a l’Europa continental i els EUA. Seguint el calendari gregorià i la tradició catòlica, està previst que Ses Majestats facin acte de presència la nit del 5 de gener, quasi dues setmanes després del naixement del nen Jesús. St. Nicolau en canvi arriba exactament un mes abans (casualitat?) i a diferència dels reis mags, no penalitza, sinó que la seva funció és únicament la de premiar els bons minyons.

Nikolaus von Myra (Icona russa d’Aleksa Petrov, 1294)  Wikimedia Commons

La figura de St. Nicolau ja amb variants dins el propi continent europeu (especialment en l’església evangèlica) va ser posteriorment exportada pels emigrants que van repoblar els actuals EUA i va anar mutant fins acabar amb la figura de Santa Claus. A més, no només en va canviar el nom sinó també el dia oficial, passant del 6 al 25 de desembre. Ja entrats al segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca­Cola va canviar el color tradicional verd del sant europeu pel color vermell corporatiu.
Avui en dia St. Nicolau és present als Països Baixos (el qual arriba en vaixell procedent d’Espanya), Alemanya i Luxemburg. A causa de la globalització, Santa Claus ha esdevingut també un personatge àmpliament reconegut en aquests països i en general a tot el món occidental.

En el cas d’Alemanya, els nens pengen un mitjó per tal que St. Nicolau els porti petits regals (caramels, mitjons, xocolata…) mentre que Santa Claus arriba dies més tard carregat de joguines.

Obra de Thomas Nast’s: “Merry Old Santa Claus”, edició de 1881. Va asentar la fisonomia de la imatge del Santa Claus modern, Wikimedia Commons

Però qui va ser St. Nicolau? Va existir realment o és un personatge fruit d’una llegenda? Alguns autors diuen que la figura de St. Nicolau està basada en Nicolau de Myra (finals del s. III principis del s. IV dC), bisbe de Myra (avui Demre, Turquia) en aquells temps part de l’Imperi Romà i posteriorment del Bizantí. De la seva vida no se’n sap massa a ciència certa, entre algunes dades proporcionades per les fonts consultades hi ha la que afirma que durant la persecució cristiana de l’any 310 dC va ser empresonat i torturat o que va repartir tota la seva riquesa entre els pobres.

No obstant altres texts consultats afirmen que realment la figura de St. Nicolau és una compilació de dos personatges històrics, un dels quals sí és Nicolau de Myra i l’altre Nicolau de Sion (s. VI), també bisbe, però de Pinara (Turquia). Aquesta falta d’informació va provocar l’aparició de diverses llegendes sobre la seva persona, les quals han contribuït a augmentar­-ne la simbologia. La més representativa és potser la que explica la tradició de penjar mitjons i rebre regals.

“Fou un home que tenia tres filles i que malgrat que en el passat havia gaudit d’una fortuna abundant, s’havia empobrit fins al punt de no poder pagar la dot de les seves filles. Això significava que probablement aquestes no es podrien casar i acabarien prostituint­-se per poder sobreviure. Sentint el plany de les joves, Nicolau decidí ajudar­-les però sense que la família hagués d’avergonyir­-se en públic per haver rebut caritat. Una nit entrà a la casa de la família i llençà tres bosses plenes de monedes, una per cada filla, a través de la finestra.”

Un cop explicat una mica el context del personatge de St. Nicolau, un es pot preguntar què passa amb els infants que no s’han portat bé? Si St. Nicolau i Santa Claus només duen regals qui s’encarrega d’escarmentar i espantar la mainada? Aquí és quan entren en joc els segons protagonistes de l’article d’avui, els anomenats Krampus.
Els Krampus (de l’alemany antic Krampen, traduït com urpa tot i que també es pot referir a quelcom sec, sense vida) són personatges folklòrics en contraposició a St. Nicolau típics de Baviera (sud d’Alemanya), Àustria, Hongria, Eslovènia, Eslovàquia, Txèquia, Tirol i part del nord d’Itàlia i de Croàcia. La seva funció és castigar els nens i nenes que s’han portat malament ja sigui espantant­-los o fuetejant­-los al cul.

Figura del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

Físicament els Krampus intenten emular el diable, així com també animals mitològics típics dels Alps amb màscares (tradicionalment de fusta, avui en dia d’altres materials més lleugers) i amb dos o més banyes de grans dimensions que recorden lleugerament als diables dels Pastorets però molt més corpulents i carregats. Empren molts materials i símbols del món ramader, com pells de vaca, xai o cabra i diverses esquelles grans penjades a la cintura o a l’esquena. Per castigar duen fuets, a vegades de llargades considerables. Un altre punt en comú amb els diables catalans és l’ús del foc, tot i que no sempre s’utilitza. L’origen de la tradició es situa a l’antic Imperi dels Habsburg i té també la seva llegenda associada, que reproduïm a continuació:

Personificació del Krampus. Fotografia de Jaume Villalba

“En un poblet d’Àustria hi vivia una família amb dos fills. Els pares eren bastant infeliços ja que un dels fills es portava molt malament i no els obeïa. La mare li repetia contínuament que si no canviava de comportament el Krampus se l’emportaria, però el nen no semblava fer­-ne cap cas. Quan fou el dia de St. Nicolau, els bons minyons foren premiats amb regals i alhora un Krampus extremadament lleig, amb grans banyes i ulls brillants trucà a la porta de la família del fill que no es portava bé. El Krampus preguntà als pares si volien que s’emportés el fill. Els pares no havien demanat cap Krampus i cregueren que era un veí que s’havia disfressat per tal d’escarmentar el fill així que li digueren que sí. El Krampus els preguntà si n’estaven segurs i novament els pares respongueren que sí. Finalment, el Krampus ho preguntà per tercera vegada i davant la resposta afirmativa dels pares, agafà el nen i se’l emportà. A fora se sentí un crit angoixant de l’infant i seguidament es feu el silenci. Quan els pares sortiren per mirar cap on el Krampus s’havia endut el nen no trobaren cap petjada, només la neu verge acabada de caure. Ningú tornà a veure el nen mai més i la mare plena de remordiments no trigà en morir de pena.”


Krampus. Fotografia de Jaume Villalba


Rosa Mª Torrademé
rtorrato7@gmail.com

Vídeos sobre la desfilada del Krampus a Munic

https://www.youtube.com/watch?v=PEIjl5Jtmj0#t=10

https://www.youtube.com/watch?v=wdsgJfP­2Iw

https://www.youtube.com/watch?v=zsmfLoMyjMM

 
Més info:
http://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/12/01/actualidad/1354385031_073581.html
http://www.escalofrio.com/n/Misterios/El_Krampus/El_Krampus.php
http://de.wikipedia.org/wiki/Nikolaus_von_Myra
http://www.nikolaus-von-myra.de/legenden/
http://www.erzbistum-muenchen.de/Pfarrei/Page007886.aspx 

http://de.wikipedia.org/wiki/Krampus
http://www.nikolaus.nl/krampus/
http://www.mein-oesterreich.info/brauchtum/krampus.htm



Altres articles de Rosa Mª

La ironia de la Pedrera. #ElLissitzky


Aquesta temporada d’hivern Barcelona es presentava més que interessant amb diverses exposicions i activitats culturals; una d’elles és la mostra de l’avantguardista rus El Lissitzky, un dels menys coneguts del període i, potser, dels més enigmàtics, que la Fundació Catalunya – La Pedrera ha proposat per a l’espai temporal de la Casa Milà, La Pedrera, i que es pot visitar fins al 18 de gener. A més a més, la Fundació ha organitzat aquest passat dimarts una visita guiada especial per a bloggers, a la qual hem assistit!
El que crida l’atenció, primer de tot, és la divertida ironia o metàfora de la exposició; ja que, com a bon avantguardista rus, la seva obra –pensàvem a priori- és geomètrica, paral·lelepípeda, i amb moltes línies rectes i formes punxegudes, molt en la línia del suprematisme i constructivisme. Element que contraresta moltíssim amb les formes arrodonides, suaus i ondulants de l’obra de Guadí. No obstant, aquesta ironia, de mesclar formes suaus i arrodonides amb l’obra recta i geomètrica de l’artista no fa sinó accentuar les diferents característiques de les peces de Lissitzky. 

Reconstrucció de ‘L’home nou’, a partir dels Prouns. Imatge: @eldadodelarte
Proun 6. 1919. Cedida
Proun 30. 1919. Cedida.
Però qui és El Lissitzky i què feia? L’exposició se subitula: l’experiència de la totalitat, i és a partir d’aquí que volem començar. Per a parlar d’ell i de la seva obra podríem fer-ho comparant-lo amb les seves peces anomenades Proun, essent aquestes models tridimensionals en pla; és a dir, objectes de forma fabril i tridimensional però exposats en 2D, que representen els ideals de la modernitat i de l’home nou, a través de la ideologia del primer comunisme, la de la Revolució d’Octubre, en tant que col·lectivista i humanitària. A més a més el seu estil s’adscriu com un punt mig entre suprematisme i constructivisme, amb una forta càrrega simbòlica però plenament geometritzant i polièdric, en tant que ell mateix també té una personalitat polièdrica que, com les diferents cares d’un cub, experimenta amb moltíssimes disciplines artístiques (com són la il·lustració, disseny, museografia, arquitectura i fotografia, disseny gràfic, entre d’altres) però en canvi d’idees molt humanes.

Projecte Gratacel horitzontal, c.1923

El Lissitzky té moltes obres que es poden llegir com autèntiques metàfores de la URSS. Agafem, per exemple, el seu projecte de gratacel horitzontal. Ideològicament estava clar, competir amb aquella verticalitat dels EUA, però a més, amb un edifici que no seria per empreses privades, sinó per incloure dependències públiques de l’administració, i que a sobre, enlloc d’un aparcament soterrani, tindria una connexió directa amb el Metro de Moscou. L’antagonisme no podia ser més evident. El projecte, però, no el va poder realitzar mai. Per aquells anys, abans dels famosos plans quinquennals, la URSS, no tenia el suficient potencial industrial com per permetre’s una obra d’aquestes característiques. I és que l’ideal de la Revolució era massa prematur per una Rússia que tot just sortia del tsarisme rural i analfabet. Aquell ideal no es podia implantar de cop, però si una cosa caracteritza les revolucions, són els canvis radicals.

Les contradiccions entre el projecte i la realitat també dialoguen en les seves obres. Al mateix temps que et podia dissenyar un teatre en el que feia a l’espectador partícip de l’obra, on no hi havia diferències clares entre els espais que ocuparien els i les actrius i el dels i les espectadores, ni entre el que estava al centre o dalt o baix; et podia dissenyar una tribuna per a Lenin en la que es remarcava l’èpica del líder. En el fons, el mateix diàleg entre el pragmatisme i l’ideal, la realitat i la utopia, les reformes i la revolució.
https://articulacioncultural.files.wordpress.com/2014/12/15404160389_056a27c808_n.jpg
Espai Proun, 1923. Reconstrcció del 1971. Imatge cedida

Entrar en la seva obra és una oportunitat que us convidem a descobrir, i quan diem entrar, ho diem literalment, perquè la seva proposta és la de l’art total, tot i que sempre es va definir, només, com arquitecte. Construir-vos l’exposició, perquè per a ell, l’autèntic comissari, i així ho constata la seva museografia, era cadascú.
Gabino Martínez Muñoz
Guiomar SánchezPallarès

Volem donar les gràcies a la Fundació Catalunya – La Pedrera per haver-nos convidat a la visita, facilitar-nos informació i cedir-nos imatges.


Els castells: art efímer, art etern. Part I

Fa temps que volia escriure al voltant del factor casteller i més durant aquest any, que ens ha brindat castells espectaculars i que ens planteja un dubte: es pot arribar més amunt? Però deixant de banda la superació de cada colla, amanida amb la competitivitat entre elles (que ens pot agradar més o menys), ha estat una imatge, instantània, moment (podríem batejar-ho de mil maneres), que vaig presenciar al XXVè Concurs de Castells de Tarragona, el que m’ha fet decidir a escriure sobre la temàtica castellera. 

El moment el constituïa un noi que se situava en una de les escales de l’antiga Plaça de Braus (ara anomenada Tarraco Arena Plaça, TAP pels més cosmopolites) i que valent-se solament d’un bloc de dibuix recolzat en un cavallet, un estoig de carbons i la seva mirada curiosa guaitant i captant el mínim detall, plasmava els castells amb una barreja de serenor, humilitat i professionalitat. Aquesta imatge em va fer reflexionar, en la intrínseca relació que hi ha entre el món casteller i l’art. Partint de la base que els castells en sí ja són una manifestació cultural genuïna, part essencial del la tradició i el folklore català, en són moltes les representacions escultòriques i pictòriques en honor als castells que trobem arreu de Catalunya.
Instantània del dibuixant dels castells a carbonet
(XXVè Concurs de Castells, Tarragona, Tarragonès).
Fotografia: Gemma Andreu Magaroles


En aquest primer article, em dedicaré a fer un petit estudi de les representacions escultòriques que ens trobem a les places i els carrers de les nostres viles.  Però no les mostrarem totes, per tal de poder fer una descripció més acurada i per tal que no sigui un simple inventari, dividirem les explicacions en dos publicacions. Així doncs en aquesta explicarem els monuments als castellers elaborats des de la dècada dels 50 fins la dècada dels 70, deixant els més “moderns” per la propera publicació.


 “El Casteller” (Plaça el Patí, Valls, Alt Camp).
Fotografia: Santi Gomà
En primer lloc i per ordre d’antiguitat trobem el monument “El Casteller”, situat a la Plaça del Pati de Valls (on està documentat que al segle XVIII van néixer els castells). Aquest conjunt escultòric data de 1951 i fou elaborat per l’artista Josep Busquet i Òdena. Originariament estava fet de pedra, però la còpia actual és en bronze. Es va fer en honor a la Mare de Déu de la Candela a les Festes de les Decennals d’aquell mateix any. Està format per una figura d’un casteller adult (a mida natural), caracteritzat amb la vestimenta castellera (pantalons arremangats pel genoll, faixa, camisa i mocador al cap), que amb un posat senyorial sosté a les espatlles un vailet que també va vestit de casteller i que podria equivaldre a la figura de l’acotxador o l’enxaneta. 


En segon lloc trobem el “Monument als Castellers”que es troba a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès. Aquesta escultura data de 1963, és una obra de Josep Cañas i Cañas, que s’inaugurà per les festes de Sant Fèlix d’aquell  any. El material amb el que està fet és pedra calcària, i no és a mida real. Les figures que representen els castellers són lleugerament superiors a les persones humanes que componen un castell. Aquest representa un pilar de 5, amb una clara estructura triangular des de la pinya fins l’enxaneta, és important destacar en aquest aspecte, que segueix un patró escultòric molt similar a la geometria dels obeliscs. 

“Monument als Castelleres” (Plaça Jaume I, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès). Fotografia: Joan Planas


A continuació, tornant a la capital de l’Alt Camp i bressol dels castells, ens trobem el “Monument als Xiquets de Valls”, situat al Passeig dels Caputxins. Fou elaborat l’any 1969 per l’escultor Josep Busquets i Òdena. Autor, també, de l’obra “El Casteller” situada a la mateixa ciutat. Aquesta obra com l’anterior segueix el patró escultòric dels obeliscs, en aquest cas encara s’evidencia més ja que la base de l’obra és un obelisc pròpiament i els castellers estan esculpits a sobre d’aquesta. Està elaborada en gres i representa un 4d9 sense folre, un pilar de 6 i una torre de 7, cadascun dels castells esculpits en una de les cares de l’obelisc. En aquesta obra podem apreciar un annex fet del mateix material, que representa els músics que acompanyen tradicionalment els castells, els grallers i timbalers.

“Monument als Xiquets de Valls”
(Passeig dels Caputxins, Valls, Alt Camp).
Fotografia: HakanSvensson




 “Monument als Castellers”
(Plaça dels Castellers de la Blanca Subur, Sitges, Garraf).
Fotografia:http://elpatidigital.wordpress.com/























Data de l’any 1974 el “Monument als Castellers” situat a la Plaça dels Castellers de la Blanca Subur a Sitges (Garraf). L’autor d’aquest monument fou Joan Gallego, està elaborat en pedra tova i representa un pilar de 5. Fou un homenatge de l’autor a la Colla Sitgetana que va existir entre 1971 i 1987. Mesura 1,71m i està considerat l’escultura en honor als castells més petita feta fins al moment. La seva estructura és piramidal però amb una lleu sensació d’arrodoniment dels lateral, així dons és més similar a un prisma triangular arrodonit, que no pas a un triangle de vèrtexs marcats. 

Si ens traslladem ara a la comarca del Baix Penedès, exactament a la ciutat del Vendrell, ens trobem amb l’escultura “Quatre de vuit del Vendrell”, situada a l’Avinguda de Jaume Carner. Fou inaugurada l’any 1976, durant el 50è aniversari de la Colla dels Nens del Vendrell. El seu autor fou Josep Cañas i Cañas, autor també del “Monument als Castellers” que és troba a Vilafranca del Penedès i que hem citat anteriorment. Està elaborat amb pedra calcària i representa un 4d8 de 7 metres d’alçada. Com a característiques d’aquesta escultura hem d’esmentar que el compositor català Pau Casals, fou anomenat president d’honor del monument i que l’any 1995 és traslladà a l’emplaçament on és troba actualment.

 “Quatre de vuit del Vendrell” (Avinguda de Jaume Carner, el Vendrell, Baix Penedès). Fotografia: http://elpatidigital.wordpress.com/



Fins aquí la primera part de l’article. La setmana vinent, veurà la llum la segona on podrem veure monuments als castells que es desprenen dels cànons escultòrics més clàssics, per mostrar-nos la part més minimalista de l’art.

Informació:
Maria Pérez Santafosta