Itineraris Brossians – A d’Autocar: poesia, política, compromís i societat

Des de la Fundació Joan Brossa s’organitzen cada any una sèrie d’activitats, que van des de les activitats educatives, fins les conferències, tot passant pels itineraris. D’aquests, però, l’oferta és ben extensa. Hi ha itineraris urbans, interurbans, amb bicicleta, a peu o amb autocar; una gran varietat d’itineraris per a una gran diversitat de públic.

Part del Poema Visual Transitable
en Tres Temps
contemplat pel grup

Però… Tothom sap qui fou Joan Brossa? Tot sovint em passa que quan faig aquesta pregunta la gent sol respondre “Em sona”, o bé “Un artista potser?”. Doncs bé, podríem descriure a Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) tot dient que fou un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va crear lliurement poesia de tota mena (poesia literària, escènica, visual, objectual i urbana). Per a Joan Brossa no existien ni els gèneres ni les fronteres entre les arts. A través del joc i de la transformació, el poeta ens obre un món on les coses no són el que semblen. Per a ell, saber mirar i activar les nostres antenes és el millor sistema per comprendre el món en què vivim.

Aprofitant l’avinentesa de que comencem un nou any, amb nous itineraris (el proper és el 21 de març d’enguany), m’agradaria explicar-vos com va ser el darrer d’aquest passat 2013. En aquest cas l’itinerari s’anomena “A d’Autocar”. I perquè “A d’Autocar”? us deveu estar preguntant. Doncs bé, perquè, per a Joan Brossa la A és molt important; la A és la primera lletra de l’abecedari, i aquesta inigualable porta que ens dona accés al coneixement.

Era un fred matí d’un dissabte del mes de novembre, per sort feia un sol espaterrant. Havíem quedat amb tot el grup a la parada del metro de Mundet de Barcelona, ben a prop del Velòdrom d’Horta. Poc a poc la gent va anar arribant, i quan vam ser-hi tots, el periodista Sergi Andreu, l’encarregat de guiar-nos per aquest meravellós món brossià, començà la seva explicació tot matisant el context històric de les avantguardes i qui fou Joan Brossa.
D’allà anem caminant al Velòdrom d’Horta, on hi trobem una peça excepcional d’aquesta Ruta Literària; el “Poema Visual Transitable en Tres Temps” (1984); una gran metàfora sobre el camí de la vida. Contemplem la placa que hi ha al terra que ens indica data i autor, així com les diferents parts (tres?) que té el poema.
Baixem la muntanya per agafar, ara si, aquest autocar que ens durà més enllà de les fronteres de Barcelona. La primera parada la fem al Pavelló de la República; a la façana de la qual Joan Brossa hi va col·laborar amb el cartell “La ciutat renovada” (1992).

És ben evident perquè el poeta va
titular aquest poema objecte Perfil, oi?


Seguim a l’autocar per anar al Museu d’història de la immigració de Catalunya (MhiC), a Sant Adrià del Besòs. Allà hi trobem el poema objecte “Record d’un malson” (1989), un poema “condemnatori”, amb paraules del propi Joan Brossa, a qui fou l’alcalde de Barcelona durant l’època franquista: Josep Maria de Porcioles.
Tornem a pujar a l’autocar, i aquest cop ens aturem a Santa Coloma de Gramenet , a la Biblioteca Can Peixauet. Aquí veiem, només entrar al vestíbul, el poema objecte “Perfil” (1989); ben lligat al indret on ens trobem. Baixem les escales, i a la sala d’actes, esgrafiat a la paret, observem el poema “Saltamartí”. En Sergi ens explica el rerefons d’aquest poema, i el perquè d’estar en una ciutat on la majoria de la població és de classe treballadora.



Seguim el nostre viatge per arribar al Polígon de Montigalà, a Badalona. Sobre els nostre caps s’eleva una escultura – antena que ens dibuixa les vuit lletres del topònim Badalona. Originalment aquesta obra va esser concebuda per Joan Brossa com a maqueta al 1988. L’autor la va anomenar “On es bada l’ona” i aquesta es troba a l’escola d’Art Pau Gargallo. No seria fins vuit anys més tard que el projecte tiraria endavant.

Tornem a agafar l’autocar, moment en el qual la gent aprofita per explicar anècdotes sobre Joan Brossa. Els més grans el van conèixer, ja fos a la Filmoteca de Catalunya (veient aquelles pel·lícules que tant li agradaven), en una firma de llibres de Sant Jordi, o en algun acte públic inaugurant alguna instal·lació. Els més joves escoltem, atents i encantats, aquestes petites històries que ens apropen més al poeta.
Foto del grup al poema urbà A de Barca,
al Parc de Catalunya de Sabadell

Arribem així a Sabadell, al peu del Parc de Catalunya. Caminem una mica per arribar, finalment, al bell mig d’aquest parc enjardinat, a la “A de Barca” (1996), una gran intervenció urbanística formada per una canoa que té, a forma de vela llatina, una gran A a sobre. Allà ens hi fem aquesta fantàstica foto de grup (doncs és, ja, una bona tradició).


Façana de l’Ajuntament
de Mollet del Vallès


L’última parada d’aquest itinerari la fem a l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Observem la façana, on hi ha el mural de 375m2 amb aquesta A ajaguda, un moll i les ones (els quals apareixen a l’escut de la ciutat). Fou, aquest projecte, un dels darrers que dugué a terme el poeta abans de la seva mort el desembre del 1998. Fou inaugurat, però, al 2002.



Tot tornant, de nou a l’autocar, embriagats de Brossa, llegim poemes del poeta. Arribem allà d’on em sortit, ben a prop del “Poema Visual Transitable en Tres Temps”.


Fins la propera! 

 Ariadna Sanz i Lacaba 

Londres ciutat desconeguda

Londres és una gran ciutat que atreu a més de 14 milions de turistes l’any, però és tan gran que amb un sol viatge amb prou feines se’n pot arribar a copsar una petita part del tot. El British Museum, la National Gallery i la Tate (la Modern, no “l’altra”) són l’indiscutible Top-3 per als visitants de tot el globus, però avui nosaltres us proposem un Top-10 més enllà de les aglomeracions de turistes als llocs més populars. Aquí teniu la nostra llista de les 10 joies amagades que podeu anar a veure en la vostra propera visita a la City.
Una petita església al mig del centre, a un tir de pedra de Piccadilly Circus. El seu exterior sobri serveix d’escenari per a un mercat diari (de menjar, artesanies o souvenirs segons el dia) mentre que l’interior acull concerts als vespres. Entrada gratuïta.
Aquest barri de gamma alta al nord-est de la ciutat ha estat sempre residència de l’èlit intel·lectual. Actualment els comerços i restaurants en formen l’atractiu principal, tot i que també és agradable per tan sols passejar. I per als amants de la natura només cal pujar amunt a Hampstead Heath per gaudir de les vistes o fins i tot d’un bany refrescant en un dels tres llacs habilitats.
Què pot ser més interessant que visitar un museu? Visitar un museu tal com era al 1830. A la seva mort l’arquitecte Sir John Soane va disposar que la seva casa-museu quedés intacta. El concepte museu d’aquella època, però, dista molt del British Museum. El número 13 de Lincoln’s Inn Fields és una casa plena de les troballes de l’arquitecte arreu del món i de les maquetes fetes per ell recreant els antics temples romans. Entrada gratuïta.
Per accedir al pati on et pots fer una foto amb un peu a cada banda del meridià 0 cal pagar entrada, però la visita al Centre Astronòmic és gratuïta, a més hi ha un parc enorme per gaudir i, de nou, bones vistes. La millor manera d’arribar-hi és amb el DLR, un tren sense conductor que surt de l’estació de Bank, i es pot aprofitar el viatge per veure el Museu Marítim.
La Catedral de Westminster, no confrondre-la amb l’Abadia de Westminster (o Westminster Abbey), és un edifici d’estil neo-bizantí situat a prop de l’estació de Victoria. Sobta molt trobar-se-la, sembla que no acaba d’encaixar en el seu entorn. Dins, les grans columnes de marbres de colors contrasten amb les voltes de maons ennegrits, mentre que les capelles estan decorades amb mosaics enriquits amb pa d’or. Entrada gratuïta.
Tant si us agrada la literatura com si no, us convidem a endinsar-vos en aquesta casa victoriana on va viure Dickens. Les diverses habitacions semblen intactes mentre es descobreixen no només fets de la vida del cèlebre novel·lista, estretament lligada a les seves obres, sinó com es vivia en general en qualsevol casa londinenca de l’època. Entrada 8 lliures.
El que més impacta d’aquest museu bèl·lic és la secció sobre l’Holocaust, de fet la més extensa de les exhibicions que allotja, que inclou fins i tot una reflexió final sobre què podrien haver fet els britànics per evitar aquella situació. Actualment, però, s’està sotmetent a una remodelació que veurà la llum aquest proper estiu celebrant el centenari de la Primera Guerra Mundial.
També formen part del col·lectiu IWM el vaixell de guerra de la Segona Guerra Mundial HMS Belfast i les Churchill War Rooms on el Primer Ministre britànic es refugià durant el mateix conflicte; però mentre que el museu en sí és d’entrada gratuïta aquestes dues seus externes sí que són de pagament.
No és un mercat com el de Camden o Portobello Road, es tracta d’un dels mercats de menjar més antics de Londres. Sota la seva estructura típica de l’era del ferro hi trobareu vins, embotits, carn i peix, fruites i verdures, productes diferents com l’oli de trufa o formatge amb nous i productes més extravagants com suc de gespa i hamburgueses de zebra o de cocodril. És un bon lloc on dinar, donada la seva proximitat a la Tate Modern i al Shard, l’edifici més alt de la ciutat. Podeu provar les tradicionals pies angleses o delícies sud-asiàtiques i culminar-ho amb unes pastes dolces per postres, bombons o fudge, un dolç típic anglès.
En aquest palau d’època Tudor s’hi troben sempre exhibicions temporals molt interessant, mantenint un balanç entre les de pagament i les gratuïtes. La col·lecció permanent, que inclou obres de Da Vinci, Manet, Van Gogh i Picasso entre molts d’altres, es troba a la Courtauld Gallery. L’entrada són 6 lliures, però els Dilluns és a meitat de preu.
El museu d’història de la ciutat, el millor lloc on conèixer a fons l’evolució de Londres des dels poblats neolítics i la formació romana fins a l’actualitat. L’aposta museogràfica és un tant desigual, doncs amb motiu dels JJOO van reforçar especialment el diàleg en el segment d’història romana de la ciutat. Tanmateix destaquen també els audiovisuals de les dues grans crisis medievals de la ciutat (la pesta negra i el gran incendi de 1666) així com les recreacions d’espais: una presó, un mercat victorià o un cinema de principis del segle passat, entre d’altres. Entrada gratuïta.

Aquest museu a més es troba al costat del Barbican Centre, un centre cultural amb un calendari d’exposicions temporals, xerrades i espectacles de dansa i teatre d’allò més interessant.

Jaume Plensa, la paraula feta art

La setmana passada es feia ressò als mitjans de comunicació de l’entrega del Premi Velázquez a l’artista barceloní Jaume Plensa. Tot i que la seva trajectòria artística ha estat més difosa i coneguda fora del nostre país, durant la darrera dècada el seu nom ha anat agafant un important ressò fins a reconèixer-lo a les nostres terres com “el poeta escultor”.


Si bé en aquest moment es mostra com un artista d’extrema actualitat, el mèrit pel reconeixement de la seva obra ja el trobem a finals del segle passat, quan la Generalitat de Catalunya decidí atorgar-li el Premi Nacional de Cultura d’Arts Plàstiques, a Barcelona l’any 1997. La seva formació artística la dugué a terme a la seva ciutat natal. Així doncs, decidí emprendre els estudis de Belles Arts a l’Escola de la Llotja de Barcelona en primer lloc, i posteriorment dirigí la seva formació a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. No obstant això, les seves expectatives com a artista creuaren l’oceà i el seu futur artístic es veié reconegut als Estats Units. L’any 2005 va realitzar-se la seva Investidura com a Doctor Honoris Causa per l’Escola d’Art de l’ Institut de Chicago. 


L’estil artístic de Plensa fins arribar als nostres dies ha sofert notables canvis, ja que es tracta d’un artista molt polifacètic, el qual ha experimentat en el camp de l’escultura, del dibuix, del gravat així com en el muntatge d’escenaris d’òperes i grans videoporojeccions. Però sens dubte, l’essència que el defineix i que l’ha fet més popular són les seves grans escultures metàl·liques i de nylon, ubicades en espais públics i naturals. És per aquest motiu que volem dirigir la importància de l’entrega d’aquest premi vers la seva gran obra escultòrica que és poètica, magnificent i sensacionalista a la vegada. 

Plensa ens proposa en cadascun dels indrets escollits per ubicar-hi les seves grans escultures, un diàleg a tres bandes. De forma interessant i captivadora, l’artista ens convida a ser partícips de la conversa entre la natura o l’espai urbà, amb la seva pròpia escultura. Aquesta integració entre ambdós extrems fa que reaccioni en nosaltres la vessant més sensible i ens creï la voluntat d’entrar en aquest diàleg, és a dir a la seva obra. Sorprenentment, en moltes de les seves escultures aquesta entrada hi és de forma sensible i física. Les grans dimensions de les seves creacions, marcades per la magnificència, fan que hi puguem entrar en el seu interior i ens deixem emportar per la seva vessant més sensacionalista. Aquest cas el trobem en les seves característiques escultures treballades en fosa i soldadura tot formant figures antropomòrfiques per mitjà de lletres, signes musicals o números. Així doncs, immersos en la seva escultura hi trobem desenvolupat el tercer factor, el més important: la poètica. El seu gran interès vers la poesia fa que l’entrada sensible i física en la seva escultura influeixi en nosaltres com a darrers actors sobre l’obra. D’aquesta manera, l’experiència viscuda per mitjà del contacte amb la seva creació, fa que es generi dins nostre l’al·legoria poètica que dota el sentit complert de la seva projecció escultòrica.
No voldríem acabar l’article sense donar-li la nostra enhorabona a l’artista tant per la seva obra com pel darrer premi obtingut.

Córdoba en diez pasos. Parte I

Unas típicas otras no tanto, algunas de ellas son nuestros símbolos más identificativos, otras acaban de empezar su andadura. Un reclamo para que conozcáis mejor una de las ciudades andaluzas más bonitas (por lo menos para mí). Además, se adjuntan direcciones y sitios web interesantes en los que disfrutar de experiencias en nuestra capital.


1.- La mezquita
Es nuestro monumento más insigne, el más conocido, por el que probablemente miles de personas se acercan a nuestra ciudad en busca de pasado que se vuelve Historia viva con la Mezquita-Catedral. Entrar aquí supone recibir una lección de Historia a través de su arquitectura, desde la Edad Media hasta nuestros días.
Cuenta con una mezcla única de estilos artísticos, donde el pasado musulmán se entrelaza con la arquitectura cristiana de una forma muy representativa.
Además, como novedad, destacar la apertura al público de la torre del campanario, programada para el año que viene.
Para más información pincha aquí!

Dibujo de la mqsura y el mihrab (al fondo). Mezquita de Córdoba



2.- La sinagoga
Junto con la Sinagoga del Tránsito y la de Santa María la Blanca (ambas en Toledo), son los únicos templos hebreos conservados en nuestro país.
Es otro ejemplo más de la diversidad cultural de la que enorgullecernos. Data del siglo XIV, y aunque fue utilizada como hospital y luego como ermita, en el XIX se restauró y aún hoy podemos admirar su decoración realizada con yeserías.

Sinagoga



3.- Los patios
Una tradición mantenida desde hace siglos, declarada Patrimonio Inmaterial de la Humanidad desde 2012. Estos pequeños paraísos en el casco histórico de la ciudad viven su “semana grande” en Mayo, aunque ya pueden disfrutar de ellos el resto del año gracias a las visitas guiadas que organiza la Asociación de Patios Cordobeses.
Más información pincha aquí!

Patio



4.- La Corredera
Plaza mayor única en Andalucía, debe su nombre a las corridas de toros que aquí se celebraban. Hoy en día es lugar de reunión de turistas y cordobeses, donde poder disfrutar de los puestos de artesanía y de los bares que se encuentran en los pórticos de la plaza.  

Plaza de la Corredera


5.- Facultades con historia
En Córdoba poseemos dos ejemplos muy similares de facultades que sirvieron primero como hospital y posteriormente se han utilizado como facultades universitarias.
La Facultad de Derecho está ubicada en el barrio de la Magdalena, es un edificio del XVI, antiguo convento de los Carmelitas Descalzos y posteriormente Hospital. Conserva todavía el claustro y la iglesia adherida al convento. Son famosas las historias que cuentan sobre los fenómenos paranormales que ocurren en este edificio y en la Facultad de Filosofía y Letras, antiguo hospital que data del XVIII, donde aún se conservan las trazas de su antiguo uso, como los carriles de las camillas o inscripciones de los enfermos ingresados.

Facultad de derecho UCO



Facultad filosofía y letras UCO


Si queréis conocer más sobre las historias y misterios de nuestra ciudad pinchad aquí y en este canal de youtube! Y esperad al próximo post!


Fiesta de los patios:



Ángela Laguna Bolívar
@xnoiseandkisses
Col·laboració des del blog Por Amor al Arte @arte_poramor

‘Artista: hacedor de trampas’: petita introducció a Jorge Oteiza

Tal dia com avui, que diuen, naixia al 1908 Jorge Oteiza, un dels escultors bascos més rellevants, juntament amb Eduardo Chillida i Juan Plazaola, entre d’altres. 

Parlem d’un dels grans referents de l’avantguarda dels anys cinquanta. Oteiza fou escultor, pintor, arquitecte i poeta; amb un gran sentit filosòfic al darrera. La seva obra es caracteritza per una forta càrrega espiritual i mítica, “religió d’allò sagrat, no d’allò diví”, es tracta d’una filosofia de l’home, on cel i terra s’uneixen com ho fan també esperit i matèria; d’aquí s’entén la seva creació escultòrica: geomètrica, amb fortes reminiscències de l’arquitectura megalítica prehistòrica, amb buits espacials i abstracció.



Amb una potent personalitat, definia l’art i l’artista com un “hacedor de trampas”, és a dir d’enganys vitals. Comença la seva cerca amb el primitivisme i l’expressionisme de Gauguin i Picasso, per passar més tard a seguir els pasos de Brancusi i la seva abstracció. Més endavant es trasllada durant un temps a Llatinoamèrica, on finalment troba el camí cap a l’estil que tant el caracteritza: passant d’una escultura monolítica al que anomenà trans-estatua, jugant amb el buit i la desmaterialització, conceptes que lligava inherents a l’ésser humà. Molt interessat per la ciència, i especialment per la fusió nuclear, crea obres que anomena “espacials i energètiques”, com una mena de fluir místic dels materials, concentrat en un tipus d’obra que anomenarà “caixes metafísiques”.

Caixa metafísica

Al 1959 anuncià que abandonava l’escultura, assegurant que ja no li quedava res per fer. Això té molt a veure amb el seu eix teòric, en el que assegurava que l’objectiu final de l’artista no és la obra propiament, sinó l’elaboració subjectiva del propi artista, l’auto-formació, per tant, quan va decidir que ja havia arribat on ell volia, que ja era l’escultor que volia ser, ho abandonà.

“El hombre se define por lo que le falta. A mi ya no me faltan esculturas, ergo, ya no soy escultor”

La seva obra, i especialment el seu pensament filosòfic són tan complexos i elaborats que ens donaria per fer tota una tesi, així com la seva experiència com a arquitecte i poeta; de manera que hem decidit solament fer una aproximació, una introducció a la figura d’Oteiza. La seva ideologia la podreu trobar en els llibres Carta a los Artistas de América (1944), La interpretación estética de la estatuaria megalítica americana (1952), Quousque tandem…! Ensayo de interpretación del alma vasca (1963) que ell mateix escrigué, així com d’altres assajos sobre la vida i obra d’Oteiza o llibres de poesia com són Existe Dios al noroeste (1990) o Itziar, elegía y otros poemas (1991).